El Barça de Joan Laporta s’ha convertit, sobretot, en un club que basa la seva gestió en l’impacte i l’eficàcia de l’estratègia mediàtica i de les xarxes socials, orientades, en última instància, a influir en l’opinió pública: obtenir-ne el favor, l’aplaudiment i la comprensió. Per això, en el seu conjunt, el Barça de Laporta s’ha transformat en un gran teatre que, fidel a aquesta naturalesa d’autèntica factoria d’il·lusionisme, requereix cada cop més producció de relats i una escenografia convincent.
Per això és interessant, simptomàtic i aclaridor analitzar la reacció de l’aparell laportista després de l’eliminació a la Champions, que representava l’única via real de millorar els registres de la temporada anterior. Ràpidament, des del club s’ha redirigit el focus informatiu per concentrar la causa del segon KO del curs davant l’Atlètic de Madrid en l’arbitratge, insistint en les queixes davant la UEFA mitjançant una segona carta. Aquesta, com la primera, s’ha instrumentalitzat amb la voluntat de transmetre a l’afició que la lluita “contra tot i contra tothom” s’ha concretat en actuacions arbitrals perverses i malintencionades —tant a l’anada com a la tornada— i en una presumpta mà negra des del VAR.
La prioritat d’aquesta ofensiva contra la UEFA, tan sorollosa com estèril i probablement contraproduent a curt, mitjà i llarg termini, era evitar una anàlisi futbolística més pausada, amb el pas de les hores, sobre els factors més objectius d’aquesta insuficiència esportiva de l’equip de Hansi Flick: la manca de fons d’armari derivada de la precarietat financera; uns reforços de perfil baix, com Marcus Rashford i João Cancelo; el nivell possiblement sobrevalorat d’alguns jugadors elevats mediàticament a la categoria de Pilota d’Or; les lesions recurrents i d’alt impacte de Raphinha; l’obsessió tàctica pel risc; el buit difícilment substituïble d’Íñigo Martínez; la dependència excessiva de Lamine Yamal; i els dubtes raonables sobre si Robert Lewandowski ha arribat al final del seu cicle i si Ferran Torres, marcat per una notable irregularitat, és el relleu adequat per aspirar a guanyar una Champions.
Aquest és el veritable trauma —es veurà si superable o només transitori— que deixa aquesta temporada: una eliminació als quarts de final de la Champions, precipitada i frustrant, en contrast amb l’excés, l’abús, l’autocomplaença i la supèrbia amb què, des de la directiva, el vestidor i la banqueta, s’havia alimentat la idea que el Barça ja la mereixia l’any passat, que li van “robar” a Milà, i que l’edició 2025-26 naixia predestinada a ser blaugrana.
Un pecat col·lectiu del qual no s’ha percebut el menor símptoma de penediment en les últimes hores. Les inflades protestes del president Laporta —encara que aquests dies no ho sigui a efectes formals— han ressonat convenientment en la premsa afí i l’oficialisme, esmorteint el disgust. Per damunt de qualsevol altra estratègia de distracció, també ha contribuït a rebaixar l’impacte la immediata eliminació del Reial Madrid, igualment marcada per decisions arbitrals en els minuts finals del partit a l’Allianz Arena.
Sens dubte, els periodistes afins a la directiva han deixat de publicar, momentàniament, la intensa activitat de “mercat” que ocupava els dies anteriors, amb noms com Alessandro Bastoni o la insistència a retenir Rashford i Cancelo.
Fins i tot s’ha recorregut al comodí de Flick, sobre el qual ja s’ha filtrat que hauria acceptat —només de paraula— una oferta d’ampliació de contracte fins a la 2027-28, rematada amb el “regal” laportista d’un any més opcional, condicionat a determinats objectius.
Focs artificials amb l’objectiu de fixar els arbitratges demoníacs com a explicació única dels mals del Barça aquesta temporada, just abans de la final de Copa d’aquest dissabte, en què l’equip no hi serà, com s’ha repetit insistentment, per culpa d’un gol de Pau Cubarsí anul·lat pel VAR. La mateixa tecnologia que tants moments de glòria ha donat al Barça i al seu perfeccionista fora de joc.
En cap cas —almenys així ha quedat fixat per al relat després de la rentada mediàtica laportista posterior a aquella semifinal— pel 4-0 encaixat a l’anada. Aquest és, dins la dialèctica del Barça de Laporta, un detall prescindible que el relat imposat des de la directiva s’ha encarregat d’esborrar. Aquell 4-0, simplement, mai no va existir.
