El Barça juga aquest dimarts al Metropolitano de Madrid un d’aquells partits per a la història, transcendent, memorable i de referència per a ambdós equips, sigui quin sigui el resultat i el desenllaç de la tornada d’una eliminatòria de quarts de final que deixarà un dels dos, Barça o Atlètic de Madrid, gairebé a les portes d’una final de Champions.
En una anàlisi optimista i argumentada, el 0-2 de l’anada, lluny de suposar un obstacle insalvable o missió impossible, permet al Barça de Hansi Flick, a diferència del seu rival, l’Atlètic de Madrid de Diego Simeone, planificar el partit amb un guió absolutament clar i definit: jugar des del primer minut com sap, còmodament a l’atac, controlant cada segon i flanc del joc, assumint riscos i, alhora, confiant en les seves millors i més afilades armes, les que l’han portat a manar a la Lliga. Arribar a les semifinals de Copa, als quarts de la Champions i conquerir la Supercopa d’Espanya amb 128 gols, és a dir, amb una mitjana espectacular de 2,6 gols. Una dada només a l’abast d’un equip preparat com cap altre per a accidents com el del partit d’anada.
Hansi Flick li ha donat el context idoni en afirmar que per remuntar aquest dimarts “no necessitem un miracle, sinó fer bé les coses”.
La qüestió de fons per al Barça, més important fins i tot que el mateix resultat en aquest enclavament de la seva història, és el despertar d’una generació d’or sota el lideratge d’un futbolista com Lamine Yamal, destinat a ser un dels grans del futbol de tots els temps.
No hauria de centrar-se tant en si aixeca un 0-2 tan advers —viable davant un Atlètic de Madrid capaç de guanyar temiblement al Camp Nou i perdre el seu avantatge a casa en minuts— com en la forma i conseqüències de conèixer i processar els seus propis límits.
Aquest és l’enigma psico-futbolístic de l’assumpte, que ningú sap on són aquests límits. Potser al Metropolitano si no es classifica? En jugar una altra semifinal tan frustrant com l’any passat, que pot guanyar, però també perdre? En una final de la Champions que sembla que està obligat a disputar i guanyar?
No hi ha respostes a aquestes preguntes, evidentment, perquè ni la vidència ni la IA poden predir el futur. El que sí que sembla substancial, indiscutible i forjat a prova de foc és que el Barça pot i ha de protegir el seu actual projecte, assegut sobre una altra excepcional remesa de la Masia a base de reforços encertats i, sobretot, de creure que l’èxit no rau a guanyar aquesta Champions ara, aquesta temporada, com a única etiqueta demostrativa del seu indubtable potencial, sinó d’estabilitzar aquesta expectativa en sumar tantes Champions com sigui possible durant la dècada Lamine Yamal.
Hansi Flick ha de guiar el Barça de Lamine sense precipitar que ja guanyi la Champions
Potser, el que cal estudiar ara sobre la teòrica de la dinàmica i de la dialèctica de l’enorme impacte que els cracks com Lamine Yamal causen en el futbol sigui si excitar la precocitat en forma d’exigència no és el camí equivocat.
Messi, per prendre la referència més fiable de totes, es va endur el disgust de la seva vida per no anar, ni convocat, a la final de París amb el resultat de liderar-ne tres més després (Roma, Wembley i Munic), vuit Pilotes d’Or i un palmarès que el corona com el millor futbolista de tots els temps.
La perspectiva ha de guiar el Barça de Hansi Flick en l’alba de l’era Lamine Yamal sense precipitar-se ni concedir-li massa importància, perquè no la té, al fet de sumar la primera Champions abans que Leo.
Si es recorre a aquesta mateixa perspectiva, principal i bruta enemiga de l’ansietat que tant mal causa al futbol, es pot entendre per què, lamentablement, Ronaldinho o Neymar només van conquistar una Champions de blaugrana i per què cap amb Johan Cruyff i Maradona.
No és tan fàcil, al contrari, no només guanyar una sola Champions. El simple fet d’estar deu anys, com va fer el Barça de Messi, en condicions de competir per ella és quelcom gairebé incomparable, només a l’altura d’alguna bona època del Bayern i de l’extraordinària trajectòria d’Alex Ferguson al Manchester United.
El gran error modern del qual va ser creure que, per enfrontar-se amb el millor equip de tots els temps, el Barça de Messi, i caure en dues finals, havia fet malament les coses. No mantenir aquella paciència, treball i fe en el seu propi estil i personalitat futbolística, apartar-se del model normatiu de Ferguson, l’ha fet descarrilar per les presses de voler recuperar aquell poder en dues o tres temporades.
Precocitats perilloses
En aquesta lectura del passat, per exemple, Robinho semblava que marcaria una era daurada al Reial Madrid, ja que va arribar a enlluernar més fins i tot que Messi al principi i avui paga condemna de presó al Brasil perquè l’èxit el va sorprendre en la plenitud de la seva immaduresa.
Una altra mesura de l’estranya i curiosa forma en què s’expressa el futbol és que Mbappé continua atrapat en aquesta precocitat tan perillosa als 27 anys, sense haver aixecat una Orelluda, mentre que el discutit Dembèlè, amb 26 anys, ja té una Champions més que ell.
Potser n’arribarà a guanyar tres, ja que hi ha un club, el Real Madrid, la producció de Copes d’Europa del qual sí que queda al marge de qualsevol llei, patró i matemàtica.
I és curiós que, malgrat aquesta estadística i el pes de l’èpica i dels arbitratges, que han escrit aquesta història d’aixafant dominació madridista, el seu president, Florentino Pérez, ha compromès el seu prestigi i el seu poder en carregar-se-la. És veritat que hi ha insensats per a tot.
El Barça actual difícilment escaparà al seu destí i no guanyarà una Champions que no mereixi per l’excel·lència del seu futbol, sigui pujant aquest vespre el difícil graó contra l’Atlètic de Madrid, aquesta temporada, la vinent o l’altra.
Evitar urgències
El que ha d’evitar, començant per Lamine Yamal i el mateix entrenador, directiva i afició barcelonista com a col·lectiu, és exigir-se aquest títol i encunyar aquesta pretensió amb el segell de la urgència i el premor.
I menys encara reaccionar triomfalment per passar l’eliminatòria o esquinçar-se les vestidures per quedar-se una altra vegada pel camí com l’any passat davant l’Inter.
Ni el camí l’allisa la il·lusió ni es tracta de guanyar, guanyar i guanyar, perquè ningú pot guanyar sempre. Es tracta de creure, de debò, en el futur d’aquest equip, de no perdre aquesta perspectiva que, sent honestos, el situa al principi d’una època on sempre, i encara més en el futbol, els començaments sempre són difícils.
