Joan Laporta ha espremut electoralment fins a l’infinit —i més enllà— la seva empatia amb el vestidor del primer equip, una estratègia còmoda per a un president que, amb els diners dels socis, retribueix amb gran generositat els agents dels jugadors i formalitza, de manera temerària, increments i ampliacions de contracte sovint injustificats. Així ho evidencien les situacions compromeses de Marc-André ter Stegen i Iñaki Peña.
Tots dos tornaran a la disciplina del FC Barcelona l’1 de juliol vinent, amb dos i un any més de contracte, respectivament, coincidint amb l’inici del nou mandat de Laporta. Ho faran amb unes fitxes difícils d’encaixar en una cessió —si no és assumida pel mateix club— i amb un traspàs, ara com ara, pràcticament descartat.
Encara que pugui semblar que la lesió de Ter Stegen l’agost passat va ser un providencial regal del destí —ja que va permetre a Laporta la gairebé impossible inscripció de Joan García en aquell moment—, la realitat és que va truncar l’operació sortida del porter alemany. Aquesta passava per una cessió a un club de prestigi i un traspàs posterior, un cop revaloritzat arran del Mundial com a titular de la selecció alemanya.
Només en aquest escenari un club —probablement estranger— hauria assumit la nòmina creixent de Ter Stegen, a qui Laporta va ampliar imprudentment el contracte el 2024 fins al 2028, concentrant en els dos darrers anys una part significativa de la seva fitxa. Aquesta, a més, va ser revisada a l’alça en la modificació contractual amb l’objectiu d’alleujar a curt termini un fair play financer tensionat per la gestió del mateix Laporta, en un context compromès per al FC Barcelona.
Per aquest motiu, just el dia que pugui tornar oficialment a la llotja després de la reelecció, Laporta s’enfronta a un nou escenari de fair play descontrolat i a l’amenaça que Hansi Flick només pugui disposar de la plantilla actual amb el suport d’un aval personal de la directiva. En aquest context, no està garantida la continuïtat de l’entrenador alemany, i encara menys que accepti renovar el contracte que té sobre la taula des de fa mesos. «Ell (Hansi) prefereix, a final de temporada, analitzar la situació i decidir què fer», ha afirmat Laporta fa tot just unes hores, obligat a explicar per què Flick encara no té clar si continuarà.
Els incompliments
Flick ja ha descobert com és realment i com actua Laporta, i ha entès, més enllà de l’estima i l’agraïment personal per haver-lo fitxat, que el president no és capaç de complir les seves promeses. Més aviat al contrari. El primer any ja va haver d’afrontar l’episodi de Nico Williams i es va haver de conformar amb Dani Olmo, enmig d’una inscripció inquietant i tempestuosa —encara en fals—, com també la de Gavi, avalada cautelarment per un jutjat mercantil. A més, va haver de lliurar la seva primera gran batalla per convèncer el president de la incomoditat que suposava Vítor Roque, el gran fitxatge ofensiu que li havia “regalat”.
En el segon any, a més de topar novament amb promeses incomplertes sobre Williams —una altra vegada—, Luis Díaz i Rafael Leão, i es va haver de resignar amb la cessió de Marcus Rashford i el polèmic i grotesc procés d’inscripció de Joan García, precedit per la marginació, pressió i amenaces a Ter Stegen perquè subscrivís un certificat mèdic providencial.
Flick, tot i ser un home de club i capaç de mantenir una aparença d’impertorbabilitat davant el caos i les maniobres de Laporta —com ara la possibilitat de desprendre’s d’Íñigo Martínez per afavorir interessos vinculats a l’Aràbia Saudita—, és conscient que aquest estiu l’espera un nou escenari complicat. El president està decidit a fitxar Rashford (30 milions pel traspàs des del Manchester United) i João Cancelo (15 milions), fins al punt que l’entorn mediàtic afí ja prepara l’afició per a possibles vendes considerades imprescindibles.
En aquest context, Marc Casadó hauria rebut una oferta molt elevada d’un club saudita —potser el mateix interessat a desprendre’s de Cancelo—, mentre que el seu agent, Jorge Mendes, treballa perquè el lateral continuï, fins i tot si això implica la sortida d’Alejandro Balde, que també disposa d’ofertes, o Jules Koundé, a qui es considera substituïble —dins la generació de jugadors procedents de l’etapa de Josep Maria Bartomeu.
En aquest sentit, Laporta ja posa la bena abans de la ferida. «No cal anar al mercat per anar-hi, hem de continuar mirant el que tenim a casa per, si cal, millorar la plantilla», ha manifestat recentment, condicionat per una situació econòmica que continua sent crítica i per uns estats financers que no deixen d’empitjorar.
En definitiva, Laporta ara mateix no és capaç d’assegurar la continuïtat de Flick, i encara menys de reforçar-li la plantilla, perquè no disposa de marge econòmic i es veu obligat a alleugerir càrrega. Tot plegat, amb un marge d’actuació molt limitat per les condicions imposades per Goldman Sachs, els retards de Limak i l’anticipació d’ingressos mitjançant la venda d’actius futurs.
Dues preguntes
D’una banda, quantes edicions ha esgotat ja el llibre de Laporta, Així hem salvat el Barça?
De l’altra, si és cert que Flick hauria marxat en el supòsit d’una victòria de Víctor Font i l’acomiadament de Deco, es plantejaria aquest últim dimitir si Flick no acaba renovant? I el president?
Tot apunta que la resposta passa, novament, per la capacitat de Laporta de convèncer l’entrenador alemany amb promeses que, d’entrada, semblen difícils de materialitzar.
A més, Laporta tindrà un problema encara més complex si Rashford i Cancelo no tanquen la temporada amb actuacions de primer nivell que millorin de manera clara el rendiment d’altres jugadors de la casa.
