Activista social, periodista i editor. Coordinador, al costat de Cristina Ridruejo, de 27 de septiembre 1975. Los últimos fusilamientos de la dictadura franquista, una obra coral promoguda per la plataforma Al Alba, en la qual han participat una vintena de persones (El Garaje Ediciones).
Per què, com, aquesta iniciativa d’escriure sobre els últims afusellats del franquisme?
La idea del llibre va sorgir l’any passat, en complir-se 50 anys de la mort de Franco. Una cosa que sol anar acompanyada de tergiversacions i rentats d’imatge. Volíem recordar els cinc últims afusellats pel franquisme, refutar les tesis de l’aperturisme del règim que, històricament i basant-nos en les dades, són completament mentida. En el llibre posem de manifest que el franquisme no va ser aperturista. Va començar matant i va acabar matant. El llibre comença amb la llista de persones mortes per les forces d’ordre públic, que només l’any 1975, van ser més de 20. Entre aquestes, els afusellats del 27 de setembre: José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz, del FRAP, i Juan Paredes Manot (Txiki) i Ángel Otaegui, d’ETA PM. Es fa també una anàlisi del que van ser aquells anys, amb el judici de Burgos i les seves penes de mort, que després van ser commutades.
Entre totes les veus que es recullen en el llibre, quines són a parer teu les, diguem-ne, més significatives, commovedores…?
A més d’haver fet entrevistes i investigacions, el llibre posa de manifest l’opinió coincident que els afusellaments van ser una autèntica injustícia. No hi ha cap prova sòlida de les acusacions. No es va permetre una defensa justa. De fet, el mateix Govern acaba d’anul·lar aquells judicis, subratllant que no van ser legals, legítims. Que ni tan sols els van ser comunicats els fets a les famílies dels executats. Els condemnats a mort ja estaven condemnats abans de ser jutjats als consells de guerra. També hi ha coincidència en l’al·legat que es fa contra la pena de mort i en defensa dels drets humans.
S’han anul·lat totes les condemnes, incloent-hi les qüestions jurídiques i altres detalls que solen acompanyar el cas?
Totes les condemnes han estat anul·lades, però com ha passat amb aspectes de la memòria històrica, resulta que la mesura no va ser publicada al BOE. Hi ha un document signat pel ministre de la Presidència que, a través de la Secretaria de Memòria Històrica, s’ha fet arribar als familiars, en el qual es diu que aquests processos van ser injustos, sense cap base legal. Així va ser també en el cas de Ramón García Sanz, amb els seus companys i el seu advocat, perquè no tenia família.
Segueix havent-hi resistències a reconèixer tot allò?
Un govern triat democràticament té poder per canviar, modificar les coses, i fins i tot per donar un cop sobre la taula, si cal donar-lo. Amb la llei de memòria històrica també es diu que està molt bé, però després no es parla de diners, mitjans… o que es pugui processar algú. Això ha passat amb els afusellaments. Hi ha un reconeixement moral, diguem, amb un toc jurídic. Però per a la gent que dubta dels fets, caldria aprofundir una mica més. Les famílies, en qualsevol cas, han acollit amb emoció la decisió del Govern. Per a elles, ha estat com un descans.
Com interpretes els afusellaments? Com una represàlia, un escarment, un gest agònic…?
La història es veu més aviat des de fora, però quan es fa des de dins, amb dades, em quedo amb unes paraules de Felipe González (en un d’aquells documentals sobre la transició de Victoria Prego que no recomano en absolut) que, en un moment de sinceritat, deia que no coneixíem la por i la debilitat del franquisme. Una cosa que potser no s’ha valorat gaire, però que crec que va ser molt important. Cal tenir en compte que, a partir dels anys 70, sobretot, amb el procés de Burgos, hi ha unes noves generacions que no volen viure en dictadura, que comencen a lluitar. No han conegut la guerra. Neixen noves organitzacions que parlen de llibertat, de democràcia…, a l’esquerra del PCE, que parlava de reconciliació. O sigui, que a la por del franquisme cal sumar-hi les mobilitzacions. En qualsevol cas, amb aquestes penes de mort, la dictadura estava firmant la seva sentència de mort.
Tot això no va contribuir també que les morts del 27 de setembre fessin més pena, tristesa? Aquells joves ajusticiats, d’alguna manera, no van ser vistos com a víctimes innocents?
Molt poc temps després dels afusellaments, mor Franco, i això també contribueix a percebre els afusellaments com una cosa gratuïta, desmesurada. La pena de mort va deixar d’aplicar-se molt aviat. Amb les peticions de clemència, com la del Papa, que arriba a trucar al Pardo, la nit abans de les execucions, es va crear un estat d’ànim propici al perdó, fins i tot entre moltes persones llunyanes dels ajusticiats. Oficialment, Franco no estava malalt, però, de fet, no va trigar gaire a morir.
On van ser especialment rellevants les mobilitzacions contra els afusellaments? I a Espanya, quines van ser les reaccions?
Hi va haver estupor, ràbia, de tot… És difícil trobar documentació del que va passar, perquè estàvem en una dictadura, però tots sabem que hi va haver vagues i mobilitzacions molt fortes a Euskal Herria, manifestacions a Madrid i Barcelona… Milers de pamflets van ser llançats a Madrid. La premsa de l’època es va limitar a publicar una notícia única. Els titulars de diaris com ABC o Ya són per sucar-hi pa.
Per què l’afusellament com a mètode d’execució i no el garrot vil? Potser per donar un caràcter militar a la represàlia?
Quan es comença a parlar de penes de mort, per Europa es fan performances del que és matar amb el garrot vil. Tothom pensava que s’aplicaria. Però el problema és que el franquisme ja no tenia tants botxins per a les execucions. A Madrid, se n’encarreguen escamots de voluntaris de la Guàrdia Civil i de la Policia Armada. A Burgos van ser soldats. El capellà que va assistir als afusellaments a Madrid explica que membres de la Brigada Político-Social i ultres de règim van acompanyar els executors.
Hi va haver alguna reacció en contra dels afusellaments des de l’interior del franquisme? I a l’Església espanyola?
No. Al cap d’uns anys, gent com Adolfo Suárez deien que van haver de signar perquè no hi havia més remei. Alguns aperturistes, com Ruiz Giménez, influïts per les paraules del Papa, s’hi van pronunciar en contra. L’Església va mantenir silenci. Encara que també hi havia, és cert, una Església que volia la democràcia, i que col·laborava amb moltes organitzacions. En algunes parròquies hi va haver reunions, assemblees, però oficialment no hi va haver reacció.
En el pla internacional, qui es va mostrar especialment bel·ligerant amb el franquisme?
Les manifestacions van ser impressionants a tot el món. En països com França i Alemanya, on hi havia molts emigrants espanyols, hi va haver grans protestes. Els sindicats europeus van convocar aturades i concentracions a les portes de les fàbriques. Olof Palme, llavors primer ministre suec, va sortir als carrers a recaptar ajuda econòmica. A París, Mitterrand va participar en una manifestació. Tota la socialdemocràcia del món es va mobilitzar. Echevarría, president de Mèxic, va pronunciar un gran discurs a l’ONU, demanant l’expulsió d’Espanya. També hi va haver reaccions a Sidney, Detroit, Boston… Fins i tot al mateix Moscou es van celebrar actes.
Com han quedat els afusellaments en la Llei de la Memòria Històrica? Reviscuts? Eludits? Objectivats?…
Amb la mesura del Govern, l’any passat, també es va aconseguir que molta gent en parlés. Com que el 27 de setembre es va associar al terrorisme, a ETA i al FRAP, hi ha un cert punt de rebuig en molta gent. També hi ha interès a no destapar la transició, que va donar molt protagonisme a certes forces polítiques, que van fer la Constitució, que van pactar, que hi van ser, però que van deixar al marge tota una lluita històrica. Els documentals, les pel·lícules sobre la transició gairebé no citen els afusellaments. Es va fer un acte constitucional al Congrés i un altre a l’Ateneo de Madrid, on un secretari d’Estat va ser especialment crític amb els afusellaments… El llibre, en fi, no caduca en el temps. Hi ha articles afectuosos de gent que va combatre amb ells, de familiars… Però sobretot recull dades i moltes imatges. I, més que res, és un homenatge no només als cinc afusellats, sinó a tota la gent que va lluitar pel que vivim avui.
