L’opinió generalitzada davant aquesta pregunta és que no. Europa depèn dels Estats Units per a la dissuasió nuclear, la defensa aèria i els antimíssils, les capacitats d’intel·ligència, els efectius míssils antibúnquer i molt més. Tot això és cert. Tot i això, alguns es pregunten si Europa realment necessita tot això per tenir una estratègia d’autodefensa viable.
Christian Mölling, fundador del centre d’estudis “Defensa Europea en una Nova Era”, amb seu a Berlín, va afirmar que: “No necessitem ser millors que els Estats Units, necessitem ser millors que Rússia.” Rússia té uns 144 milions d’habitants i 1,1 milions de soldats en actiu, enfront dels 450 milions d’habitants i 1,5 milions de soldats. Però el problema és que Europa no té l’estructura d’unitat i lideratge necessaris per poder dissuadir militarment Rússia i el pitjor és que ni tenim tradició ni estem acostumats a aquesta imprescindible unió política i militar.
Perquè Europa tingui o s’acosti a una autonomia estratègica i desenvolupi una estratègia de defensa liderada per Europa, els experts opinen que hauríem d’aprendre de la manera nord-americana de fer la guerra. Els Estats Units, com hem vist en els seus recents atacs a Veneçuela i l’Iran, combaten amb un enfocament excepcionalment intens en el poder aeri. La seva tolerància a la pèrdua de soldats és baixa. Minimitzar les baixes ha estat una condició prèvia per reclutar soldats per a les nombroses guerres que ha lliurat les últimes dècades. L’aliança de l’OTAN, liderada pels Estats Units, va significar que els països europeus també s’entrenessin en aquesta manera de combatre. És a dir, la manera com els Estats Units planifiquen i duen a terme les guerres es van convertir també en la forma d’Europa.
Als cercles de defensa europeus, molts prefereixen continuar combatent com sempre i centrar-se a adquirir més capacitats armamentístiques similars a les que els Estats Units proporciona actualment a l’OTAN. Tot i això, els que advoquen per una estratègia bèl·lica europea afirmen que centrar-se únicament a reemplaçar el que aporta els Estats Units pot resultar contraproduent. L’aspecte més important de la desvinculació dels Estats Units no rau en la compra de més avions de combat, sinó en fer el pas decisiu per replantejar la seguretat europea, tenint en compte la geografia, la cultura política, les prioritats estratègiques i els recursos d’Europa.
¿Com seria l’estratègia europea? Per començar, Europa hauria d’adaptar els plans de dissuasió a la realitat dels seus recursos. Actualment, la dissuasió a Europa implica el desplegament de desenes de milers de soldats nord-americans per tot el continent. La dissuasió sense els Estats Units significaria redesplegar menys soldats de manera més estratègica i trobar alternatives al poder aeri nord-americà, a més d’implementar una potència més gran de foc terrestre, com els míssils de creuer. També podria significar més línies de defensa estàtiques, com trinxeres i terraplens als països bàltics, i mines terrestres al llarg de trams de la frontera de l’OTAN. En cas de guerra, significaria més baixes, ja que sense la intel·ligència i el poder aeri nord-americans, Europa trigaria més a identificar objectius. Fins i tot en temps de pau, el cost psicològic seria alt. Mines terrestres a Europa, fronteres militaritzades, a l’estil d’Alemanya Oriental, podrien mostrar la crua realitat del que no som capaços de fer avui.
A més, els darrers quatre anys de guerra a Ucraïna han posat de manifest el valor de les capacitats i els recursos nord-americans per a la defensa europea i han proporcionat lliçons crucials. Ucraïna no va rebre tots els caces i armament nord-americà que va sol·licitar, però ho ha compensat amb drons i obusos autopropulsats. Ha suplert l’escassetat de tropes amb mines, terraplens i trinxeres. Ucraïna és el exemple clar dels que els europeus hauríem de fer: estar preparat per defensar-se de l’agressió d’un veí. Vista des d’aquesta perspectiva, Ucraïna representa una inversió al futur de la defensa europea. Compte amb un exèrcit bregat en combat, el segon exèrcit permanent més gran del continent i el sector de startups de tecnologia de defensa més dinàmic. La seva experiència a la guerra amb drons podria ajudar Europa en futurs conflictes. La guerra d’Ucraïna també ofereix una lliçó sobre la importància de les tàctiques com ara el sabotatge i la guerra d’informació, per a la qual molts països europeus estan lamentablement poc preparats.
En última instància, el problema més gran de la transició a una forma europea de fer la guerra és que quan els Estats Units intervé, és clar qui pren les decisions. Quan els Estats Units es retiren, la qüestió del lideratge ens impedeix defensar-nos adequadament, fins i tot tenint una bona dotació d’armament.
