La participació electoral activa i descarada dels jugadors del primer equip, inclòs l’entrenador alemany Hansi Flick, a favor de la candidatura continuista de Joan Laporta ha provocat un cert debat sobre la conveniència, la prudència, l’oportunisme i l’ètica del posicionament d’aquells que són els empleats més ben pagats del club i, evidentment, potencials figures perfectament capaces d’orientar el vot d’un determinat nombre de socis, una ciència, d’altra banda, absolutament imprecisa i especulativa en qualsevol cas.
A alguns els ha semblat una carta clau i de pes, o sigui, efectiva a l’hora de marcar distàncies; a d’altres, un recurs inacceptable i una majoria sembla que s’ho ha pres amb indiferència.
La qüestió, en el cas de la festiva i cridanera manifestació coral de suport del vestidor a Laporta abans, durant i el mateix dia de les votacions, és el veritable origen d’aquest corrent de simpatia.
Cal analitzar si aquest entusiasme prové de l’encant natural del president o si existeix el risc real d’una repetició d’un procés d’autocomplaença com el que va arruïnar el Barça de Ronaldinho, precisament a causa de l’excés de complicitat i proximitat de Laporta i el vestidor, les festes llegendàries i interminables de les quals protagonitzaven sobretot el president, Ronaldinho i Deco.
No sembla que l’amenaça, amb Deco al capdavant de la direcció tècnica, provingui d’aquesta segona vida del primer equip, no amb caràcter grupal i més enllà que una estrella com Lamine Yamal hagi reivindicat el seu espai personal i privat per donar curs al seu impuls natural i juvenil de divertir-se amb els seus amics i ocasionals núvies.
I també més enllà que, anys enrere, si era Neymar qui celebrava una festa d’aniversari o Dembèlè qui jugava a la ‘play’, aleshores la premsa que avui justifica com a normal i admirable la ‘independència’ i la ‘majoria d’edat’ de Lamine Yamal muntava escàndols majúsculs.
Risc d’autocomplaença
Actualment, el risc d’una segona era de l’autocomplaença rau en la perillosa dinàmica de renovacions que tant aplaudeix Laporta i que qualifica d’extraordinàriament meritòria, com una gesta, per part de Deco.
No és així, certament, ja que Deco no ho paga de la seva butxaca i a més, seguint estrictament les directrius de Laporta, per la crítica situació econòmica, l’únic propòsit d’aquesta autèntica plaga de renovacions sense sentit i exagerada és alleujar la massa salarial a curt, a dos anys vista. Com? Doncs ampliant a cinc i sis anys l’horitzó de cada futbolista acumulant el total del contracte en les dues últimes temporades, això sí, amb l’atractiu d’incentius i increments per sobre de les condicions que ja havien acceptat satisfactòriament i que consoliden grans ingressos en el, per dir-ho d’alguna manera, ocàs de la seva carrera.
L’exemple paradigmàtic és el de Ter Stegen, amb dos anys de contracte, un sou desbordat i un rendiment que, per desgràcia, al Barça no l’ajuda, al contrari, el llastra, i molt, provocant situacions tan estranyes com que després del 30 de juny tornarà a Spotify Camp Nou igual que Iñaki Peña a l’espera de cessions en les quals el Barça de Laporta continuarà pagant la part principal del seu salari.
La realitat i la dinàmica conviden a pensar que els casos de Ter Stegen, o el de Christensen, que té sobre la taula una proposta de prolongació del seu sou pel mateix motiu, per alleujar el pes actual i la perillosa ombra de corregir i augmentar l’excés de fair play, s’aniran acumulant.
De fet, ja pinten malament i molt complicades les operacions per tancar la continuïtat obligatòria de Rashford i de Joao Cancelo, compromeses per Laporta, jugadors que, progressivament, tallaran el pas a altres, de Balde per exemple per justificar la titularitat del portuguès, i que engreixaran la plantilla sense reforçar de veritat les posicions que necessita Flick.
A la llarga, els jugadors que ja tinguin la seva precoç jubilació assegurada i a preu d’or acabaran jugant sense aquest estímul de superació ni de títols per millorar el seu caixet i el seu sou.
Ronaldinho i aquella generació van guanyar una Champions i van deixar de competir, en el seu cas perquè en les festes promogudes pel mateix Laporta la prioritat va deixar de ser continuar guanyant, que això estava reservat a la generació de Messi, arruïnant els dos o tres anys que Ronaldinho hauria pogut donar encara al Barça.
Vot del jugadors
L’alegria i el festival de jugadors votant Laporta i saltant amb Laporta diumenge a la tarda, després de la victòria sobre el Sevilla, és una imatge que, per desgràcia, no és tan espontània com sembla, sinó que és el reflex d’aquesta recompensa anticipada i assegurada en forma de contractes més que creixents signats a aquests jugadors que encara no han guanyat la Champions ni la Pilota d’Or. Encara no.
El que seria recomanable seria no assegurar-los primes i sous per avançat per títols i èxits que encara han d’arribar. El risc i el perill d’un vestidor que, de sobte, es desinfli, ni que sigui una mica, hi és, cuinant-se a foc lent. El problema gros de Laporta, avui, ja són Ter Stegen, Iñaki Peña i Ansu Fati. És només qüestió de temps que els ‘nans’ li creixin.
D’altra banda, l’entrada en l’escena electoral de jugadors del primer equip no és nova, però sí un tipus de militància recuperada després de força anys d’una raonable i sensata separació de poders. En les eleccions de 1978, les que van donar la presidència a Josep Lluís Núñez, Charly Rexach va manifestar que, com a soci, no votaria un ‘comunista’ en al·lusió al perfil de Ferran Ariño, substitut d’urgència de Víctor Sagi, mentre que Johan Cruyff apostava per la necessitat d’escollir algú amb experiència i èxit empresarial a l’altura dels temps, finals dels setanta, de canvi i de tendència a una professionalització de les estructures del futbol. Tots dos, va quedar clar, havien estat generosament recompensats en agraïment a l’expressió pública de les seves opinions electorals.
Des de llavors, els exjugadors sí que van anar apareixent en campanya donant la seva signatura a diferents candidatures i alguns d’ells conquerint càrrecs tècnics amb més o menys rellevància i eficiència.
La generació de futbolistes de la Masia, integrats i socis des de molt joves, sí que han exercit sempre el seu dret a vot amb discreció i absoluta independència. Ha estat habitual veure Guardiola, Piqué o Iniesta en les jornades de votació participant en ple ús del seu dret legítim i democràtic a escollir els membres de la junta directiva del club.
Exhibició pública
De tots els presidents, en qualsevol cas, Laporta és qui ha procurat que la plantilla exhibís públicament la seva empatia amb el president, una sintonia gens casual ni espontània. Mes aviat construïda a cop de talonari i de contractes millorats, moltes vegades al marge de les directrius de la direcció tècnica. “Laporta és el millor president de la història”, havien repetit jugadors com Xavi -especialment-, il·lustre i reiterat beneficiari d’aquests generosos rampells de Laporta.
Una admiració i un cert sentit de la lleialtat que aquell vestidor i sobretot Pep Guardiola, entrenador en la transició a la directiva de Sandro Rosell, no van dissimular, ans al contrari, malgrat el relleu a la llotja presidencial.
Però, de tots, el gest electoral més famós i transcendental de la història moderna el va protagonitzar Leo Messi, que va anar a votar a les eleccions de 2021 en un gest inequívoc a favor de Laporta, l’únic dels candidats que s’havia jugat la campanya a què ell sí renovava Leo, com fos, mentre que els altres dos contendents, Víctor Font i Toni Freixa, havien expressat les seves reserves sobre la capacitat dels recursos del Barça, per culpa de la pandèmia, per mantenir-li les condicions extraordinàries (135 milions de sou) del seu contracte anterior.
Tot i que pugui semblar que a Laporta no li va penalitzar aquella mentida de campionat, el Barça sí que va pagar en una magnitud d’entre 200 i 300 milions anuals menys d’ingressos la puntada al cul a Messi. I a més de trigar cinc anys a recuperar el nivell de facturació que el Barça ja havia assolit el 2019, els diners de la renovació es van gastar en Ferran Torres, Aubameyang, Adama Traoré i Dani Alves, sense que el Barça, fins ara, hagi tornat a guanyar, ni a jugar, una final de Champions, per dues més del Reial Madrid. Compte perquè el Barça de Laporta ja no es pot permetre més errors de planificació.
