Les trampes en una jornada de reflexió les va patentar Joan Laporta a les eleccions de 2015 quan les va veure perdudes davant de Josep Maria Bartomeu i va recórrer, desesperat, al seu irreprimible instint de viure la vida a base de gamberrades i indisciplina, com va admetre recentment en una entrevista a Jordi Basté, incloent-hi detalls sobre el robatori d’exàmens i de recórrer a totes les trampes adolescents al seu abast per tal d’aprovar sense estudiar.
Així van ser els inicis del jove Laporta al capdavant de la seva primera banda escolar amb Rafa Yuste i Alfons Godall. “Em van expulsar dels Maristes -va explicar satisfet- per absències reiterades, faltes de respecte i robar exàmens”. En homenatge personal a aquell passat, el primer acomiadament fulminant de Laporta quan va sortir elegit president el 2003 va ser el del violinista que tocava a l’avantllotja del Camp Nou després d’identificar-lo com el professor de música que havia instruït la seva justificada expulsió del col·legi.
La cara ressentida i radicalment rancorosa de Laporta és la menys viralitzada i la menys coneguda sota el seu aparent carisma i jovialitat. El personatge amaga un agre, implacable i retorçat sentit de la venjança, fred i calculador -de debò- ‘contra tot i contra tothom’ a aquells que, des de la seva perspectiva, considera enemics. Destruir-los a ells i la seva obra és de fet la seva gran i única motivació, el seu credo i el foc intern que alimenta la seva desmesurada ambició i sentit del govern molt per sobre d’aquesta falsa retòrica sobre l’estima i la defensa de la institució.
Que li ho preguntin, si no, a Josep Lluís Núñez, a Sandro Rosell, a Bartomeu i a qualsevol altre soci que li hagi discutit o enfosquit. El que pitjor porta és, davant la resta de presidents que sí que han anteposat els interessos del Barça als seus propòsits privatius, personals i egoistes, l’evidència del seu infinitament menor talent per a la gestió, el reconeixement de l’honestedat d’aquests rivals -ja que ell ha desenvolupat una al·lèrgia malaltissa a qualsevol bona praxi, transparència i respecte i compliment estatutari- i enveja (i incapacitat) vers els seus resultats econòmics i financers, sòlids i patrimonialment solvents en contrast a les seves espantoses i dramàtics comptes.
Laporta mesura el seu èxit en funció de fins on pot humiliar i castigar els seus competidors, a Núñez perquè de jove no suportava i abominava dels socis de l’“imserso”, d’aquella generació que omplia les assemblees, i la resta (Rosell i Bartomeu) perquè, a més de la pallissa que li han donat en títols, beneficis i projectes, també l’han vençut a les urnes.
Rosell continua sent el president més votat de la història i a Bartomeu no li perdonarà mai que, a més de superar-lo en el cara a cara de les eleccions de 2015, el ridiculitzés en el debat final ensenyant la seva proposta de govern, tot just un tríptic amb quatre frases, sense programa, autèntic reflex de les seves dues úniques virtuts conegudes, la de ser un agitador, és a dir, només sentir-se còmode quan pot fixar un enemic i atacar-lo amb totes les seves forces, i la de mentir de forma compulsiva, perversa i maniquea per controlar -la seva altra especialitat- el relat mediàtic i el pensament únic de l’opinió pública barcelonista.
Tornant a la vigília i les votacions del 18 de juliol de 2015, Laporta va saltar-se la normativa electoral d’aquelles eleccions, primerament, ordint juntament amb el periodista Alex Santos la publicació d’una llarga entrevista el dissabte abans de la jornada dominical de votació a través de l’agència Efe, canal que, per contracte, tenia la capacitat de publicar-la automàticament a centenars de portals digitals, sense control editorial ni redaccional previ.
Un gol per l’esquadra als mitjans que Laporta va recompensar més tard amb el càrrec de cap de premsa de la campanya de 2021 i després com a dircom del FC Barcelona fins que el va acomiadar fa uns mesos per felicitat de desenes d’empleats i centenars de periodistes.
Aquesta és l’ètica de Laporta, que el fi propi, personal i de benefici directe a favor dels seus interessos justifica qualsevol acció, decisió o maquinació, indiferentment de la seva legalitat. Amb preferència, perquè així és més divertit, jugar al marge de la llei i de la normativa, com va passar el dia de les votacions d’aquelles eleccions en què Laporta, Enric Masip, Èric Abidal o Audie Norris, entre altres membres de la candidatura, anaven i venien de l’accés de l’estadi a les taules amb socis que agafaven pel braç i acompanyaven a votar contravenint el reglament i les consignes de la Junta Electoral.
Els mateixos socis, voluntàriament, van denunciar aquestes maniobres davant la Mesa Electoral, que va estar a punt d’adoptar mesures severes contra la candidatura de Laporta per una infracció greu.
Ho va evitar la mateixa candidatura de Bartomeu, rebutjant formalitzar-la, precisament per estalviar al barcelonisme una altra de les seves rebequeries, el que sempre fa quan, sovint, es queda sense arguments ni raons com allò tan gastat de “contra tot i contra tothom”, que no és més que això, la seva enrabiada de sempre, recurrent, per aparèixer davant el món com una barreja còmica de Braveheart, Kennedy i el Timbaler del Bruc, bramant mediàticament com ningú per desenfocar la realitat, manipular-la i domesticar les masses.
El que va fer Laporta el 2015 després de perdre de golejada davant Bartomeu, malgrat les moltes estratègies, frau i trucs barats intentats i fracassats, va ser anar-se’n a casa sense felicitar ni tan sols el guanyador perquè bàsicament, també, és maleducat, envejós i rancorós que, en el fons, gaudeix més de les desgràcies alienes que dels seus èxits com la longevitat més que destacable en el càrrec de president del FC Barcelona complerts ja dotze anys de mandat i cinc en cartera.
Una altra cosa és el llegat, el seu balanç, més que discutible si es mesura per resultats financers, pel camí dels 300 milions de pèrdues i un deute avaluat en gairebé 5.000 milions, mentre que en l’àmbit esportiu els seus títols són i seran els mateixos que hauria conquerit la Masia amb qualsevol altre president, sent Laporta, contradictòriament, qui més inversió li ha negat, preferint i desviant part del seu pressupost a la despesa en fitxatges com Keirrison, Henrique o el Vitor Roque de torn o els Joaos.
Rosell i Núñez superen Laporta
Laporta, encara que ha acumulat ara 32.934 vots amb un percentatge del 67,93%, no és el president més votat de la història, ja que ho continua sent Rosell amb 35.021 vots, ni tampoc lidera el percentatge destacat de Núñez el 1997 amb el 76,3% a favor seu.
D’aquelles eleccions, Laporta guarda el record amarg d’haver militat a la candidatura d’Àngel Fernández, que va resultar literalment aixafada per un barcelonisme que refrendava així haver destituït Johan Cruyff un any abans.
Però també reté en la memòria que va ser per aquella època, adolorit per aquella derrota quan, al cap de pocs mesos, va trobar suport i finançament per armar-se i donar-se a conèixer com el cap visible de l’Elefant Blau a finals del mateix any 1997 i tot seguit promoure un vot de censura contra Núñez, és a dir tot just sis mesos després de les eleccions.
Encara que no va aconseguir les signatures necessàries en els catorze dies previstos pels estatuts, Núñez li va permetre prolongar el termini i finalment, el 14 de març de 1998, votar-lo amb el resultat 14.358 vots a favor del vot de censura i 24.863 en contra, a favor de la continuïtat de Núñez, a qui Laporta va acusar d’haver arrossegat el club a un estat de fallida tècnica, de l’amenaça imminent de la seva conversió en SA, d’una política esportiva erràtica i de l’abús de convocar eleccions al juliol, al final de la temporada.
Segons les memòries, el patrimoni net del FC Barcelona era de 55,4 milions (avui és de -152 milions) i el benefici de l’exercici 1996-97 havia estat de 9,2 milions, poc a veure amb els 107 milions de pèrdues de la temporada 2024-25.
En definitiva, que l’oposició a Laporta està legitimada, per analogia amb la dinàmica social que ell li va imposar a Núñez quan va irrompre en la vida blaugrana, per realitzar campanyes actives contra la seva gestió i, amb motius de sobres, comparats amb els seus plantejaments de 1997 i la situació d’extrema precarietat de 2026, per activar un vot de censura.
Laporta té cent dies de cortesia i sis mesos de coixí abans que algun soci li pugui presentar batalla. En cap cas cinc anys d’immunitat i d’impunitat. El Barça és així, sobretot per culpa seva.
