El debat sobre el burca i el nicab ha ressorgit amb força arran d’una proposta de prohibició rebutjada al Congrés. El cos de la dona s’ha convertit en un camp de batalla polític.
La dreta (PP i Vox) el presenta com a símbol d’opressió masclista, amenaça cultural i risc de seguretat. Prohibir-ho seria, diuen, defensar la dona i els valors occidentals. Una justificació que, en realitat, respon a una estratègia islamofòbica més que a una preocupació genuïna pels drets de les dones. Una preocupació que la seva pròpia trajectòria desmenteix: han votat contra lleis d’igualtat, increments salarials i reformes laborals que redueixen la bretxa de gènere, i han tancat serveis d’atenció a dones maltractades. El feminisme només els interessa quan serveix per alimentar la islamofòbia i guanyar vots.
Des de l’esquerra, i amb diferents matisos, també es condemna el burca i el nicab com a violència masclista i vulneració de drets humans: no són expressió religiosa legítima, sinó una imposició que es trasllada a l’espai públic. Cal, però, obrir un debat seriós i constructiu, al costat de les dones que ho viuen i les comunitats implicades, i basat en evidències sobre quines mesures realment funcionen per promoure la integració i la llibertat de totes les dones. Per fer-ho possible, cal tenir en compte dues realitats: que la gran majoria de dones musulmanes no porten aquestes peces, i que el burca i el nicab, com a símbols visibles, generen rebuig en una part de la societat. Per tant, no hem d’estigmatitzar tota una comunitat per una minoria molt reduïda.
Si una dona es queda a casa perquè no pot portar burca al carrer, no és la llei qui l’oprimeix, sinó qui li exigeix cobrir-se el rostre per poder trepitjar el carrer. La llei obre el carrer, però no desarmarà mai qui interpreta de manera interessada —o inventa— l’Acorà per mantenir la dona sota el seu poder. La solució no pot ser només legalista si no va acompanyada d’altres eines.
Estudiosos de l’islam, fins i tot conservadors, han reconegut que el burca i el nicab són invencions posteriors, absents de l’Alcorà, que responen més a una lògica de control que a un mandat religiós. Aquest consens teològic ha de traduir-se en una transformació interna del rol de la dona dins les comunitats musulmanes, una responsabilitat que recau directament en els seus líders, civils i religiosos: no n’hi ha prou amb el discurs, calen fets. És clau que s’impliquin, educant contra qualsevol forma de sotmetiment, promovent la igualtat de gènere dins el seu entorn i rebutjant pràctiques que invisibilitzin les dones. La integració és bidireccional: adaptar-se a les normes de convivència occidentals i, alhora, canviar des de dins.
El cos de la dona no hauria de ser botí electoral. El que cal és feminisme real: més coeducació, més igualtat efectiva, més laïcisme aplicat, més suport a les dones que volen alliberar-se i més diàleg amb les comunitats. El burca i el nicab han de desaparèixer de la nostra societat. Això només s’assolirà quan les dones tinguin eines reals per triar llibertat —no per lleis oportunistes ni per discursos d’odi—. Fins aleshores, seguiran sent l’escenari preferit d’alguns partits que només saben veure dones quan poden usar-les.
