En vigílies de les eleccions a la presidència del FC Barcelona, he rebut una demanda judicial del club en la qual se m’exigeix que reprodueixi la rectificació d’una notícia publicada al nostre diari digital Eltriangle.eu. Resulta que en la llegidíssima secció Clam Nou –dedicada a l’actualitat del Barça– vam publicar, el dia 2 de gener passat, un article on explicàvem l’escàndol provocat per la firma d’un contracte d’esponsorització entre la companyia ZKP, domiciliada al paradís fiscal de Samoa, i el FC Barcelona, que, de manera sorprenent, va passar la supervisió del compliance officer de l’entitat, Sergi Atienza, encarregat de vetllar per la netedat de les operacions que fa el club.
Resulta que ZKP és una empresa que està especialitzada en la comercialització de criptomonedes, emprant un sistema que permet burlar els controls de les autoritats fiscals. De la promoció d’aquesta enganyifa se’n va encarregar l’influencer d’extrema dreta Andrew Tate, amb comptes pendents amb la justícia britànica per nombrosos i greus delictes (lesions, proxenetisme, violació…).
La veu d’alerta d’aquest estrany i perillós maridatge comercial entre el Barça, ZKP i Andrew Tate la va donar el diari Financial Times (la bíblia de la informació econòmica) i després va ser reproduïda per altres mitjans, com La Vanguardia, Ara… i també l’edició digital d’EL TRIANGLE. L’escàndol era tan gruixut que, poc després de fer-se públiques aquestes informacions, el FC Barcelona va decidir rescindir unilateralment el contracte amb l’empresa de Samoa.
Però des del club ens van enviar un burofax en el qual ens exigien la publicació d’una llarguíssima nota de “rectificació” sobre aquest episodi. Vaig considerar-ho un abús inadmissible, ja que els fets que explicàvem a la notícia de Clam Nou eren absolutament certs i basats en la informació de Financial Times, i vaig decidir no publicar-la. Ara, el Barça ens ha portat als tribunals, on, de la mà de l’advocat Daniel Vosseler, plantarem cara a aquest nou gest de prepotència de Joan Laporta.
L’ara candidat a la presidència del Barça és un gestor irresponsable i maldestre que ha portat l’històric club a la ruïna i que l’aboca, més d’hora que tard, a la seva desaparició com a entitat esportiva propietat dels socis. Jo no dubto del seu barcelonisme, com tampoc vaig dubtar mai del catalanisme de Jordi Pujol i els hi reconec la seva passió pels colors de la bandera: blaugrana un, quadribarrada l’altre.
Salvant les distàncies culturals i intel·lectuals, hi ha un paral·lelisme entre Joan Laporta i Jordi Pujol. Comparteixen el mateix estil populista, la facilitat per interactuar i manipular les masses, el control obsessiu dels mitjans de comunicació, els seus vincles ocults amb el franquisme, la complicitat i el foment de la corrupció, la seva predilecció pels paradisos fiscals per amagar el botí i una manera esbojarrada de gestionar els diners que no són seus que acaba sempre en catàstrofe… que acabem pagant els altres.
Això va passar amb Jordi Pujol a Banca Catalana i, després, a la Generalitat. I això mateix va passar durant el primer i el segon mandat de Joan Laporta al capdavant del Barça: un desastre financer. Jordi Pujol no portava mai ni un duro a la butxaca i Joan Laporta no se sap de què viu, tot i que porta un tren de vida d’star de Hollywood. No és casualitat que el perfil dels seus fervorosos seguidors sigui molt semblant i que l’estil campetxano de relacionar-s’hi els resulti seductor.
Però Jordi Pujol i Joan Laporta són uns personatges profundament hipòcrites i cínics, nefastos per a Catalunya i per al Barça. Les connexions secretes de Jordi Pujol amb l’Opus Dei i el franquisme van permetre l’expansió esbojarrada de Banca Catalana… fins que va petar. Joan Laporta va adquirir notorietat pública gràcies al seu matrimoni amb Constanza Echevarría, la filla del dirigent franquista i empresari Juan Echevarría i, després d’abandonar-la, no ha tingut cap escrúpol per incorporar Alejandro Echevarría, el seu excunyat, en el “nucli dur” de la direcció del Barça. Quina amoralitat, l’un i l’altre!
Jo conec Joan Laporta des fa més de 30 anys, quan era un jove activista de la plataforma l’Elefant Blau, opositora a la presidència de Josep Lluís Núñez. En vigílies de les eleccions del 2003, li vaig demanar un favor: que si accedia a la presidència procedís a la retirada de les medalles d’or que el club havia concedit al dictador Francisco Franco, fet que jo considerava un insult a la memòria de l’expresident Josep Sunyol, afusellat pels feixistes a Guadarrama. Em va prometre que així ho faria.
Però, a l’hora de la veritat, i un cop instal·lat a la presidència del Barça, s’hi va negar. Per què? Sens dubte, per la influència d’Alejandro Echevarría que, com es va descobrir més tard, era membre de la Fundación Francisco Franco. També Carles Vilarrubí, lloctinent de Jordi Pujol durant anys, es va negar a retirar les medalles d’or a Franco, quan era vicepresident institucional del Barça, malgrat que li vaig demanar oficialment, juntament amb l’Associació d’Amics de Josep Sunyol. Per què? Finalment, va ser el president Josep Maria Bartomeu qui, l’any 2019, va esborrar aquesta taca deshonrosa de la història del Barça.
Sincerament, no entenc aquesta fixació malaltissa de Joan Laporta contra l’expresident Josep Sunyol, membre d’ERC i exponent de la Catalunya democràtica i republicana. Ara, també ha retirat el seu nom de la llotja presidencial del Camp Nou i l’ha fet canviar pel de l’espònsor Spotify.
Em sap greu ser com el profeta que clama solitari en el desert. Durant dècades, EL TRIANGLE va ser l’única veu que va denunciar la corrupció pujolista i això em va comportar nombrosos problemes judicials. Després, es va destapar tot el putiferi de les comissions i dels diners amagats a Andorra i en un eixam de paradisos fiscals, que ara s’està jutjant a l’Audiència Nacional.
Amb Joan Laporta passa el mateix. EL TRIANGLE és l’únic mitjà de comunicació que es dedica a destapar totes les malifetes, corrupcions i trampes que han portat el club a l’actual col·lapse financer irreversible. Ho sento pels socis i pels afeccionats culers que viuen amb passió i sentiment els colors del Barça i que creuen que el club està en bones mans: Joan Laporta els manipula i els enganya, mentre aprofita la seva privilegiada posició i la manca de control per omplir-se descaradament les butxaques.
Fa com feia Pujol: qui li porta la contrària i les canta clares pel bé del club, està condemnat a l’ostracisme i a patir la repressió. Per dir la veritat, Joan Laporta m’ha portat als tribunals. Allà ell.
Hi ha una Catalunya i una part de la massa social del Barça a la qual sembla que li agrada i li fascina que els seus dirigents siguin uns bandits i uns corruptes. Aquest relativisme ètic perquè “són dels nostres” és una xacra que embruta la nostra reputació col·lectiva, que ens impedeix avançar com a societat i que ens enfonsa en la merda.
