L’expresident blaugrana i candidat a la reelecció, Joan Laporta, va presentar dilluns el millor llibre de ficció de l’any sota el títol Així hem salvat el Barça (Ara Llibres). No serà un best seller perquè els socis del Barça, almenys els que tenen la intenció de votar Laporta majoritàriament el 15 de març, fa temps que han deixat de llegir o, si més no, han perdut la capacitat de processar a través de la lectura un enfocament objectiu, crític i analític sobre tot el que es publica, es diu o es relata de fonts solvents i fiables sobre la gestió de Laporta. Si no fos així, és clar, no li donarien suport en el seu intent d’esgotar el màxim del seu mandat permès pels estatuts.
La presentació d’Així hem salvat el Barça ha estat, en conjunt, un acte més de cinisme i de presa de pèl als socis. Això sí, embolcallat en la vis còmica de la seva única aportació real a l’obra, consistent en posar per la foto de portada com a obrer enfadat de Limak. Allò d’‘obrer de Limak’, perquè com a president ningú es desvetlla més que ell a favor de la constructora turca i allò d’‘enfadat’, perquè no és menys evident que com a ‘empleat’ subrogat del Barça a través del seu departament de recursos humans no hi ha treballadors a Catalunya més putejats que els de Limak, víctimes d’una política sistemàtica i descarada d’abusos i explotació laborals.
L’editorial i l’escrivent del pseudopamflet laportista, Josep Maria Fonalleras, també passaran a la història quan arribi el seu moment, ja que publicar i signar un conte com aquest, que desafia l’ètica, el rigor i la vergonya professional, en contrast amb la realitat d’un club al qual Laporta ha enfonsat des del punt patrimonial, social, econòmic, financer i al qual, a més, ha arrabassat els seus valors, la seva identitat i, de fet, el model de propietat i de participació al llarg de cent vint-i-sis anys d’història, és quelcom amb què hauran de viure per sempre quan es destapi el pastís.
Laporta no patirà, al contrari, cap càrrec de consciència per subscriure tal compendi de mentides en un dia com el passat dilluns, on el libel laportista va lliurar una curiosa batalla contra l’efecte de la querella contra Joan Laporta i diversos membres de la seva junta per càrrecs esgarrifosos.
Sense endinsar-se en les acusacions suggerides en la querella presentada davant l’Audiència Nacional, en aquesta jornada de glòria, devoció i exaltació de la figura del president del Barça, però sobretot de la seva obra, no es va parlar, per descomptat, de la crisi crònica del Barça de bàsquet, un exemple més d’aquesta ‘salvació’ de les seccions que sens dubte no figura al llibre.
Tampoc es va parlar del retorn de la Grada d’Animació, els membres de la qual han estat vexats, acusats injustament de disturbis i expulsats del club fins que, de sobte, davant la por de caure a la Copa, Laporta els envia el seu cunyat, el fatxa, a un rescat desesperat, no perquè hagi deixat d’odiar-los amb tota la seva ànima, sinó perquè havien reunit un document amb 10.000 signatures (milers de votants inclosos) a favor de la recuperació de la Grada d’Animació en el format de Montjuïc, és a dir, amb la participació i el protagonisme dels grups històrics als quals Laporta va excomulgar amb el seu demostrat totalitarisme.
Tampoc no es va parlar del patrocini de Dubai, el presumpte substitut d’Acnur al dors de la samarreta que va ser preanunciat electoralment per enlluernar els socis i aixafar l’oposició, i que havia d’aportar 10 milions d’euros anuals per construir una ciutat del Barça en algun punt dels Emirats. Aquest patrocini va caure perquè just en la negociació dels serrells, és a dir, de les comissions, van sorgir desavinences insalvables.
Ha estat una altra d’aquestes promeses volàtils, pur fum, com la majoria de les que surten de la boca de Laporta, inclosa, per exemple, l’obertura de la resta de la grada del Spotify Camp Nou, la Fase 1C, també anticipada per la junta per a finals de gener.
Excuses
Ara, novament, el discurs del president se centra a acusar exclusivament del retard a l’Ajuntament de Barcelona i d’hostilitat al Barça per tal de complicar-li el partit de tornada de la Copa. Laporta busca, si més no, poder culpabilitzar-lo si el dia 3 de març l’ambient no és suficient per remuntar l’eliminatòria. L’Ajuntament i la premsa no s’atreveixen, però, ni remotament, a suggerir que els dos anys que ja arrossega la reforma del Camp Nou podria estar relacionada amb els nyaps tant habituals de Limak.
En definitiva, que el rastre d’aquesta suposada salvació del Barça es perd ràpidament si un barcelonista intenta trobar-la més enllà del soroll mediàtic, del relat oficialista i de la superfície a les xarxes socials.
El vaixell fa temps que s’ha enfonsat per molts llibres que s’editen dient el contrari. Només cal llegir la memòria econòmica i l’informe de l’auditor de l’exercici 2024-25 per ser víctima d’un insomni incurable. La memòria es pot trobar, a diferència del recentment editat Així hem salvat el Barça, del gènere de ficció, a la secció de terror/monstres.
