Fa poc ens va deixar una gran persona. El passat 17 de gener va morir a Seattle, Washington, James Petras, un intel·lectual d’esquerres, acadèmic i activista que fins els seus últims dies va desafiar el poder, l’imperialisme i la desigualtat.
Fill de pares grecs, de família humil, va néixer el 1937 a Lynn, Massachusetts. Va estudiar a Boston i a Berkeley on va obtenir el seu Doctorat. El 1972 va entrar com a Professor de Sociologia a la Universitat de Binghamton on va donar classes fins que es va jubilar. Va escriure una seixantena de llibres, traduïts a 29 idiomes i va publicar centenars d’articles.
Però el millor de la seva obra és la defensa continua de la justícia social a Amèrica Llatina, Europa i l’Orient mitjà. Va fugir dels diners i del prestigi i va defensar sempre les lluites dels treballadors/es i dels moviments socials. Gran amic del Moviment dels Sense Terra del Brasil (MST), dels lluitadors contra les dictadures llatinoamericana, sobretot a Xile, va interactuar amb Evo Morales, Lula, Fidel Castro, Salvador Allende, Andreas Papandreou o Hugo Chávez. Entre 1973 y 1976, va ser membre del Tribunal Bertrand Russell sobre la Repressió a América Llatina.
Viatger incansable, sempre el trobaves al costat dels moviments en lluita, on era convocat i on agraïen les seves paraules i anàlisis sobre el neoliberalisme i les seves conseqüències per les classes populars, la qual cosa li va valdre ser un dels intel·lectuals més incòmodes pel poder polític i econòmic en el seu país, a Amèrica Llatina i també a casa nostra.
Estava convençut que la pràctica acadèmica havia d’estar lligada a les lluites per la justícia i per això va ser molt influent tant en la docència com en la seves intervencions publiques. Molt aviat va advertir del paper de les ONGs subvencionades per les potencies occidentals i dels perills de l’imperialisme, tant europeu com nord-americà.
Els seus escrits han deixat una empremta a nivell internacional. Al nostre país se’l recorda sobretot per l’Informe Petras: dos generaciones de trabajadores españoles (1995). Un estudi que va realitzar per encàrrec del CSIC sobre els impactes de les polítiques laborals en temps de democràcia. Per això va passar sis mesos a Barcelona on va interactuar amb joves treballadors i treballadores, sindicalistes i partits d’esquerres. El resultat de l’estudi no deixava en bon lloc les polítiques laborals implementades pel PSOE durant els governs de Felipe González. La conclusió va ser que la generació de treballadors del felipisme va afrontar unes condicions laborals pitjors que les dels seus pares, no podent aconseguir el seu nivell de seguretat i ingressos. L’informe va ser ocultat pel PSOE i rescatat i publicat un any més tard per la revista cultural Ajoblanco.
Les persones que el vàrem conèixer recordarem sempre la seva senzillesa i la seva incansable denuncia de les desigualtats del capitalisme global i de la violència del poder. El silenci al voltant de la seva mort diu molt sobre el lloc reservat per a les veus dissidents en la vida pública contemporània.
Sempre el recordarem.
