Professor i assagista. Doctor en Història Contemporània per la UAB. Degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació a la Universitat de Vic. Articulista. Entre els seus llibres, L’Estat del benestar i els seus detractors, L’economia de l’absurd i Populismo y relato independentista en Cataluña. Ara publica La razón y sus enemigos (El Viejo Topo).
On, com, per què la raó i els seus enemics?
Intento explicar la confrontació entre raó i irracionalisme, entre el predomini del coneixement i, diguem, l’emoció. Entre la preeminència del que és col·lectiu o del que és individual. Situo el domini de la raó quan el pensament s’obre pas al segle XVII i fuig de les explicacions teològiques. Això va generar idees i comportaments il·lustrats i antiil·lustrats durant el XVIII i la Revolució Francesa. Hi ha dues línies de pensament i dinàmica, que són la raó il·lustrada i els partidaris del que és emocional, allò individual enfront d’allò col·lectiu. En aquesta direcció intento explicar l’hegemonia absoluta de l’individualisme liberal en últimes dècades.
El món de les emocions, al qual et refereixes, és herència religiosa o més aviat és conseqüència del romanticisme?
És fonamentalment el romanticisme, el pensament que es contraposa a la raó. Posa l’individualisme, les cultures locals, al centre. Heidelberg, el romanticisme alemany…, són referents a França. Els contrail·lustrats -Joseph de Maistre, Louis de Bonald…- estan contra la Revolució Francesa, que seria el resultat, diguem-ne, de la raó il·lustrada. El romanticisme és un moviment que, a nivell artístic, és interessant i atractiu, però des del punt de vista ideològic és reaccionari.
El marxisme forma part del pensament racional, fins i tot com un referent?
El marxisme i també el liberalisme teòric són fills de la Il·lustració, de la raó il·lustrada. Sota ideologies molt diferents, comparteixen les idees racionals, la ciència, l’organització de la vida social a partir de les estructures polítiques…
Així les coses, ens posem en els anys 70 del segle XX, en el post-Maig del 68… I què passa?
Apareix un pensament reaccionari respecte al de la raó i de la il·lustració. Als anys 60, tot el que és el postmodernisme renuncia al món de la raó, al concepte de progrés, a la validesa de la ciència… Nega que pugui haver-hi projectes d’emancipació i transformació. Tot es redueix a gestionar les pulsions individuals, l’individualisme, el principi de plaer. Tot és relatiu… Gilles Deleuze, Félix Guattari i Jean-François Lyotard… són alguns dels seus exponents. El seu pensament procedeix de Heidegger, que, al seu torn, entronca amb l’irracionalisme de finals del XIX i principis del XX, que són Fischer i Schopenhauer. Hi ha una línia que va de Heidegger a l’Escola de Frankfurt, que no accepta la idea de progrés. Adorno fa una crítica oberta a la idea de la Il·lustració. Considera que el totalitarisme és un producte de la Il·lustració. Tot això ho recull el pensament francès. Una cosa curiosa, perquè el modernisme es planteja a França, però a partir de pensadors alemanys, i acaba triomfant a les universitats americanes.
Aquest “mal francès”, també té a veure, en els seus orígens, amb el marxisme?
Al principi és marxista. Està vinculat a l’estructuralisme marxista, però, a principis dels 60, la majoria d’aquests pensadors l’abandonen. En alguns casos passa, a nivell polític, pel trotskisme o pel maoisme. S’acaben instal·lant en plantejaments absolutament antirevolucionaris.
Al mateix temps, sorgeix també el que podríem anomenar un postmodernisme de dretes?
Aquest mateix postmodernisme, aparentment avantguardista, dels Foucault i companyia, dels 70 i 80, es transforma en el postmodernisme dels nous filòsofs francesos: Glucksmann, Bernard-Henri Lévy…, que són clarament de dretes. De fet, a les eleccions presidencials van recolzar candidats com Giscard d’Estaing. Estaven instal·lats en aquest relativisme, ja no hi ha transformació… Tot això coincideix amb les necessitats d’un determinat capitalisme.
Connecta tot això, d’alguna manera, salvant les distàncies, amb els neocons americans?
El postmodernisme als Estats Units aterra en tot el que és woke, en el món universitari. Aquesta esquerra postmoderna, que es converteix en la seva manera de fer en una espècie de comissariat cultural. Tot això arriba també a Silicon Valley. El món de la badia de San Francisco és fill de l’underground, que, al seu torn, és fill d’aquest pensament francès. No és emancipador, sinó reaccionari. Però també hi ha sectors dels neocom que procedeixen de l’esquerra…
Parles de l’acomodament de la classe obrera, de l’abandó de la lluita de classes, però no hi ha en això un element estructural, de base, com la mateixa desaparició del proletariat?
La fàbrica fordista desapareix. El treballador de coll blau es va extingint. Però l’esquerra, en lloc d’incorporar com a subjecte la nova classe obrera o les noves classes populars, en realitat el nou fonament de l’esquerra va sent el de les classes mitjanes universitàries. Va deixant el que van ser el seu subjecte històric, que acaba en mans de l’extrema dreta. A França, ja als anys 80, i en altres països, després. També es defugen els plantejaments transformadors, emancipadors. S’escapa del que els postmoderns anomenen metarelats, o relats integradors. Així, el que planteja el pensament woke és que allò transformador només pot estar lligat a la identitat personal: el gènere, la raça… No es planteja com a problema fonamental allò socioeconòmic, la propietat dels mitjans de producció, sinó temes personals, que tenen a veure amb sentiments d’identitat, molts dels quals configuren una espècie de supermercat de la identitat.
Un supermercat on, com diu Andrea Zhok, no apareixen gairebé mai a les prestatgeries interessos i lluita de classes, salaris justos, revolució… I això, objectivament, li va molt bé al neoliberalisme.
La situació del capitalisme a partir de la Segona Guerra Mundial és estimular el consum. La individualització, la ruptura dels llaços col·lectius… és conseqüència i forma part d’això. Ja va dir Margaret Thatcher que la societat no existeix, sinó només els individus, i això s’ha portat fins a les últimes conseqüències. De fet, entremig, tot el tema del món digital hi contribueix molt. El consum és l’explicació de totes les coses. El sociòleg francès Gilles Lipovetsky ho explica molt bé. Parla de la felicitat paradoxal. Perseguim objectius de consum, i en el moment en què els aconseguim ens sentim frustrats… i hem de tornar a plantejar-nos tornar a consumir. La satisfacció a través del consum és com perseguir una ombra.
El mercat és ja la nova religió global, o més aviat l’anticrist?
Això ja va començar als anys 20, als Estats Units, amb la societat de consum, però és a partir del final de la guerra quan es dispara, i amb això la individualització. Així, el consum adquireix la categoria d’element capaç de justificar el nostre pas pel món. Es converteix en el nostre propòsit. Bona part del consum és posicional. No satisfà. A partir dels 80, apareix el low cost, que permet estimular el consum a baixos preus, i amb això l’accés a molts productes per part de les classes populars. Així, una bona part es converteix o acaba considerant-se classe mitjana. El pensament postmodern s’afegeix a tot això. Inicialment, sembla que és avantguardista. Foucault segueix sent molt citat en els cercles i la gent d’esquerres, però en realitat va ser un reaccionari.
Què es pot dir de les expressions polítiques de la postmodernitat: Laclau, Chantal Mouffe, Judith Butler…?
Plantegen aquest populisme d’esquerres, que de vegades es reclama marxista, però que, com és el cas de Laclau, simpatitza més amb Carl Schmitt: crear l’enemic, batalla d’identitats…
Arrivati a questo punto, com diuen els italians, cal preguntar-se com Lenin, què fer?
La meva opinió, en aquest moment, és que aquesta esquerra postmoderna és poc reciclable. Es radicalitza en els seus plantejaments per acabar pixant fora de test. En comptes d’atendre els problemes estructurals, el debat acaba girant, com va passar a Espanya l’any passat, al voltant de qüestions perifèriques. Amb això les classes dominants estan molt tranquil·les. Cal confiar més aviat en l’evolució en positiu de la socialdemocràcia. De vegades és exageradament bussines friendly, com el laborisme de Tony Blair, que va fer molt mal, però no ha caigut en aquestes explicacions reduccionistes de la postmodernitat. Si es rearma políticament i ideològicament, veig més futur en la socialdemocràcia i grups afins.
