El 19 de maig de 1954, a l’Alentejo portuguès, una jornalera de 26 anys va ser assassinada per un agent de la Guàrdia Nacional Republicana durant una mobilització de treballadors agrícoles que reclamaven millors salaris i condicions dignes. Es deia Catarina Eufémia. La dictadura d’António de Oliveira Salazar no discutia reivindicacions socials: les reprimia. La seva mort va convertir el seu nom en símbol de resistència antifeixista i en record permanent del que el feixisme fa quan se sent qüestionat.
Dècades després (2020), el dramaturg Tiago Rodrigues recuperava aquest nom a Catarina e a beleza de matar fascistas. Però no per fer-ne una biografia. El que proposa és molt més incòmode. L’obra parteix d’una premissa radical. En una família portuguesa, cada generació ha assumit el compromís de matar un feixista com a acte de justícia. No és una reacció espontània, és un ritual heretat. Una manera de dir que el feixisme no es tolera, que no es negocia, que s’extirpa. Enguany, però, la jove Catarina es nega a executar el feixista que tenen segrestat. No perquè no sigui feixista. No perquè relativitzi el que representa. Sinó perquè considera que matar-lo la convertiria en allò mateix que combat.
Aquí rau la força de la peça. L’obra no és equidistant. No banalitza el feixisme. El que qüestiona és la lògica de la violència com a resposta automàtica. Pot l’antifeixisme assumir la mateixa lògica d’extermini sense erosionar-se? Pot defensar la vida adoptant la mort com a mètode? I arriba el moment que ho sacseja tot: el monòleg final és del feixista, que ha vençut. Un discurs articulat, fred, recognoscible. No és una caricatura grotesca; és una veu que utilitza arguments que avui circulen per platós de televisió i xarxes socials.
Fa poc, l’obra va ser representada a Bochum (Alemanya), abans ho va ser al Teatre Lliure de Barcelona (2022). En algunes representacions, com la de Bochum, part del públic va reaccionar envaint l’escenari després de sentir-lo. No perquè l’obra legitimi el feixisme, sinó perquè el fa audible sense filtres tranquil·litzadors. I això incomoda. La reacció del públic és reveladora. El feixisme ens indigna quan el veiem com una caricatura històrica, amb uniformes i dictadors en blanc i negre. Però ens altera molt més quan el reconeixem en discursos que avui circulen amb naturalitat. El teatre, aquí, no predica; exposa. I quan exposa massa bé, crema.
La pregunta de fons no és si cal ser antifeixista. Això, en una democràcia que vulgui continuar sent-ho, és indiscutible. La qüestió és com s’articula aquest antifeixisme. Si es converteix en pura resposta visceral o si manté una superioritat moral que el distingeixi clarament del que combat.
La Catarina real va morir perquè el feixisme disparava contra qui reclamava dignitat. La Catarina de ficció dubta perquè no vol disparar, encara que sigui simbòlicament. Entre una i l’altra hi ha la nostra època, en què el feixisme no sempre porta uniforme ni marxa en columnes, però continua erosionant drets, pluralisme i convivència des de dins mateix de les institucions.
Ser antifeixista avui no és només alçar la veu —que també—, sinó preservar el marc democràtic que el feixisme vol destruir. No es tracta d’igualar-se en brutalitat, sinó de demostrar que la democràcia és més forta perquè és més exigent.
El teatre no resol el dilema. El posa sobre la taula. I potser aquest és el seu gest més radical: recordar-nos que combatre el feixisme no és només una consigna, sinó una responsabilitat moral que no admet simplificacions. No hi ha neutralitat possible davant del feixisme. Però tampoc hi ha victòria si, en derrotar-lo, ens hi assemblen massa.
