L’Estat del benestar ha estat un dels grans assoliments històrics del segle XX. No va néixer com un invent socialista —malgrat el que repeteixen certs tecnolibertaris d’escàs fust teòric—, sinó com una confluència àmplia: des de la doctrina social de l’Església fins al socialisme democràtic, la pressió de les “Trade Unions” o Bismark, reforçat al llarg dels anys per pròpies teories liberals de la justícia com la de John Rawls. Totes elles compartien una intuïció bàsica: sense igualtat d’oportunitats, sense serveis públics robustos, no hi ha societat cohesionada ni democràcia estable.
Durant els anomenats trenta gloriosos, aquest model va permetre una cosa excepcional: creixement econòmic sostingut, augment de la productivitat i ampliació massiva de drets socials. Europa ho va fer amb Estats del benestar forts; Estats Units, amb un model diferent però amb avenços redistributius significatius fins als anys setanta. Com recordava William Beveridge, la protecció social no era caritat, sinó una inversió col·lectiva contra els grans riscos de la vida.
Avui, però, l’Estat del benestar cruix. I no només per raons ideològiques. En territoris com Catalunya, la població ha crescut de forma molt significativa des de l’any 2000, tant en volum com en diversitat social. La demanda de sanitat, educació, seguretat, habitatge o energia és objectivament més gran. La pregunta incòmoda és evident: han crescut en la mateixa proporció les dotacions, els serveis i la planificació? La resposta és no.
El debat públic sol refugiar-se en un mantra conegut: gastem massa, l’Estat és ineficient, no ens ho podem permetre. És el pessimisme clàssic de certa economia conservadora, convertit en avís de navegants. Però aquesta narrativa oculta una dada central: el creixement econòmic també ha estat creixement recaptatori. Des de començaments de segle, la recaptació per IVA, IRPF i Societats a Espanya —i també a Catalunya— ha augmentat de forma molt notable en termes absoluts, acompanyant el creixement del PIB i de l’ocupació. La qüestió no és si hi ha més ingressos; la qüestió és com es redistribueixen i a quines prioritats responen. I això sense incloure un debat pendent, de com la reestructuració del mercat de treball ha de fer mantenir els impostos en bases a la robotització o la incorporació de la IA.
Aquí hi ha el nus del problema. Es discuteix fins a l’esgotament la mida de l’Estat, però s’evita debatre l’assignació de l’augment recaptatori. S’accepta amb naturalitat que abaixi la pressió indirecta via IVA, o que l’ esforç fiscal recaigui sobre rendes del treball, mentre es posterga la inversió estructural en sanitat, habitatge públic o serveis de proximitat. Rawls ho va formular amb claredat: les desigualtats només són acceptables si beneficien els pitjors. Quan creixen el PIB i la recaptació, però no milloren els serveis ni els salaris reals, el contracte social se’n ressent.
Aquesta disfunció té efectes polítics molt concrets. La mala gestió —o la manca d’adaptació— de l’Estat del benestar genera frustració quotidiana: llistes d’espera, preus d’habitatge no assumibles, transport saturat, serveis socials desbordats. Aquest malestar és el caldo de cultiu perfecte per a un discurs reaccionari que barreja sense pudor receptes simples: apujar l’Estat, retallar serveis, expulsar immigrants, retrocedir en drets. Tot val.
El més inquietant és que aquest discurs ja no es nodreix només de votants tradicionals de la dreta, sinó també d ‘antics votants d’esquerres, desil·lusionats per la deriva dels serveis públics. Quan l’esquerra es refugia en el simbolisme, en el “wokisme” retòric o en batalles culturals desconnectades de la vida material, deixa orfes els qui esperen solucions molt concretes: sanitat que funcioni, habitatge assequible, cost de la vida suportable.
Convé dir-ho sense embuts: l’extrema dreta no creix només pel que promet, sinó pel que d’altres no han sabut gestionar i comunicar. Si l’ Estat del benestar es percep com a car, ineficient i incapaç de respondre a una societat més nombrosa i complexa, la seva legitimitat s’ erosiona. I quan s’erosiona, no es corregeix sola: es trenca.
El problema no és que l’Estat del benestar hagi anat massa lluny. El problema és haver renunciat a governar-lo, a planificar-lo i a redistribuir amb criteri el creixement que sí que s’ha produït. Seguir ignorant aquesta realitat no és neutral: és, de fet, la forma més eficaç de descosir definitivament les seves costures.
