Joan Laporta, Hansi Flick, els jugadors i el mateix club han passat aquesta temporada d’un discurs de respecte institucional cap als àrbitres a una línia clarament bel·ligerant, amb queixes públiques molt dures i una carta formal a la RFEF la setmana anterior, detonada pel que va passar al Metropolitano i acumulada amb altres episodis previs que, a més, ha acabat d’explotar a causa del gol que va propiciar la derrota a Girona aquest dilluns.
Més enllà de si l’aplicació del reglament, els tics del VAR i de la tecnologia del fora de joc semiautomàtic han perjudicat el FC Barcelona en els dos últims partits, resulta evident que ha canviat radicalment la postura i les reaccions de directius, tècnics i jugadors blaugrana en relació amb l’estament arbitral.
Lògicament, Laporta no ha perdut l’ocasió de reforçar els seus “claims” electoralistes assenyalant que el “gol mal anul·lat” a Pau Cubarsí a la Copa i un altre anul·lat a Lamine Yamal a Anoeta són el senyal inequívoc que “plou sobre mullat”, que “res és innocent” i que el Barça ha de “lluitar contra tot i contra tothom”.
Res a veure amb el relat de mesos enrere i sobretot de la temporada anterior quan el president del Barça mostrava una posició corporativa de respecte cap als àrbitres, col·lectiu al qual calia protegir i garantir-ne la independència. És a dir, en direcció contrària a l’afilat, sistemàtic i generalitzat atac de Real Madrid TV, estendard i braç armat del club blanc en la seva croada per recuperar aquell coixí de punts que, de manera regular i històrica, l’ha ajudat a guanyar lligues.
El cas Negreira va ser el detonant que va activar la televisió madridista en aquesta guerra sense quarter, amb Florentino Pérez, el president del Real Madrid, fent-se el desentès fins fa poc.
La pressió madridista va arribar al màxim punt de tensió en la prèvia de la final de la darrera Copa del Rei, finalment disputada després d’un amago de retirada del Real Madrid i una penosa i desafortunada reacció arbitral que va donar arguments al president de la RFEF, Rafael Louzán, per revolucionar l’estructura del Comitè Tècnic d’Àrbitres.
A Luis Medina Cantalejo, president fins aleshores del Comitè Tècnic d’Àrbitres, juntament amb Carlos Clos Gómez (responsable del VAR), Antonio Rubinos Pérez (adjunt), Vicente Lizondo Cortés, Bernardino González Vázquez i José Luis Lesma López els van tallar el cap, substituïts per un altre equip liderat per Fran Soto com a nou president del CTA, amb Fernández Borbalán com a responsable tècnic d’àrbitres i Prieto Iglesias al capdavant del VAR.
Sense reacció
El Barça, és a dir Laporta, no va emetre una reacció oficial immediata ni crítica pública davant aquest relleu total, optant per un silenci inicial que els mateixos mitjans barcelonistes van interpretar com a senyal de cautela i d’expectativa positiva.
Les designacions arbitrals van passar a publicar-se només un dia abans del partit (abans eren dos), per reduir la pressió mediàtica, i es van introduir criteris públics d’avaluació (física-tècnica 15%, oficial informador amb IA 45%, TV observer 20%, comissió tècnica 20%) i ús d’IA supervisada per a classificacions. També més accés als àudios i la nevera com a càstig després d’una revisió pública dels errors o jugades polèmiques a cada jornada.
A l’hora de la veritat, però, ha passat el de sempre. Que les errades o decisions arbitrals són els que marquen i defineixen la postura dels clubs, en el cas del Barça per donar-li la volta a la seva aparent distància institucional i l’acatament amb la màxima esportivitat a la feina dels col·legiats.
Una jugada al Metropolitano ho va fer saltar tot pels aires, fins i tot el flegmàtic president-titella Rafa Yuste va qualificar-ho de “vergonya”, per després signar una carta formal a la RFEF i al CTA en què el Barça denuncia “decisions dispars” davant accions idèntiques, “falta de coherència en el criteri disciplinari”, “doble vara de mesurar”, errors reiterats “determinants i en perjudici del Club” i dubtes sobre l’ús del VAR i la transparència dels seus àudios, reclamant fins i tot sancions per a àrbitres que s’equivoquin i exigint “igualtat de tracte”.
Designació polèmica
El CTA i el VAR li van respondre amb una altra designació pèrfida de l’àrbitre César Soto Grado, bèstia negra del Barça, per al Girona-Barça i amb una jugada més que controvertida, no revisant una trepitjada d’un contrari a Koundé que va afavorir l’elaboració del segon gol local i la derrota blaugrana, segona seguida en només cinc dies.
En aquest context, que coincideix amb un canvi de la geopolítica del Madrid, renunciant a la Superlliga i començant a somriure amb els arbitratges a la Lliga, el Barça sembla ser víctima d’un cert estat de preocupació, sense arribar al pànic, com si temés una instrumentalització dels arbitratges en contra seva amb la finalitat de frenar la maduració de la generació de Lamine Yamal.
Qui pitjor ho porta és Hansi Flick, que també ha enterrat el seu anterior estat contemplatiu amb els àrbitres, deixant pas a un Flick desconegut i nerviós que, ràpidament, s’ha sumat a la teoria de la conspiració perquè també és una manera d’explicar i justificar la concatenació d’entrebancs a Copa i Lliga, amb resultat d’una semifinal de tornada molt costa amunt i la pèrdua provisional del lideratge.
Laporta és el que ara mateix no es pot permetre una baixada de l’equip i una eventual mala ratxa de resultats en plena campanya electoral, sabent que el seu principal vot prové del marcador.
És prematur aventurar que aquesta situació vagi més enllà del que és conjuntural, ja que la qualitat de l’equip blaugrana està fora de dubte i els vaivens al capdamunt de la taula formen part de la normalitat competitiva.
No és un moment delicat si Laporta, que continua presidint el dia a dia, hi posa experiència i ofici. Pero, de seguir per aquest camí, exagerant la culpa arbitral molt per sobre del rendiment a la baixa de l’equip de les darreres setmanes, potser a Florentino Pérez li acabi sortint bé la jugada. I de moment sembla que tot va segons el previst o fins i tot millor si Hansi Flick surt massa tocat d’aquesta crisi.
