“Jo lidero, m’hi mullo i dono la cara”, va afirmar Joan Laporta amb la seva habitual vehemència en l’entrevista de fi de mandat, abans de dimitir fa uns dies, concedida a Barça One, aquella finestra de streaming que primer va enterrar Barça TV i que al cap d’un temps va deixar d’emetre, en teoria perquè un nou canal havia de desterrar-la per oferir en directe i en exclusiva la pretemporada de l’equip de Hansi Flick i el Gamper.
Com és sabut, l’invent va fracassar estrepitosament perquè res roman ni sobreviu a la demostrada negligència de l’administració laportista, paradigma del caos, la inutilitat i la imperícia. Tot, excepte el teatre, les aparences i el suflé mediàtic, l’especialitat de la casa, començant pel seu propi discurs de comiat i per aquella frase pretensiosa i grandiloqüent. “Jo lidero, m’hi mullo i dono la cara”, clama qui va trigar dos mesos a sortir a defensar el club del cas Negreira, sense gaire èxit, per cert, ni la contundència esperada. En aquell cas concret, tot i que igualment significatiu, ni va liderar, ni es va mullar pel Barça i, ben segur, va trigar una eternitat a donar la cara. Com quan, després del vot de censura de 2008 i llargues setmanes de silenci, va reconèixer que “he hagut de fer-me el mort per sobreviure”.
El costum d’embolicar i engalipar la seva gent forma part o, millor dit, és el fil conductor del xou en què s’ha convertit una presidència de la qual cal inferir que el seu relat intenta ocultar la realitat perquè sol ser, per desgràcia pel Barça, no només menys ideal que la propaganda, sinó la major part de vegades justament el contrari.
Laporta és qui va dir que renovava Messi i el va fer fora i qui ara, per exemple, ha saltat del vaixell deixant anar una altra llista de mentides.
“Hem evitat el col·lapse del club prenent decisions amb valentia, rapidesa i idees clares”, afirma qui acaba de signar els pitjors comptes de la història del Barça i de triplicar les pèrdues que ja va deixar el 2010 al final del seu primer mandat.
“Consolidar la recuperació econòmica i l’estabilitat pressupostària”, diu que han estat les claus de l’èxit d’aquest mandat, tot i haver deixat un rastre de 150 milions de fons propis negatius i unes despeses inexplicables que pràcticament igualen la massa salarial i que, al seu torn, segueixen lluny de la regla 1:1 i empitjorant fins al punt que probablement la temporada actual també acabarà en números vermells.
“El balanç és bo, la institució és forta i l’equip enamora”, sosté sobre l’única base que, coincidint l’arribada de Hansi Flick amb l’explosió de Lamine Yamal i la segona generació d’or de la Masia, cent per cent herència de Josep Maria Bartomeu, els resultats de la temporada anterior sí que van millorar els del Madrid per primera vegada en quatre anys, des del seu retorn a la llotja blaugrana, període en què el R. Madrid ha guanyat dues Champions i el mateix nombre de lligues. La institució, en canvi, mai ha fet la sensació d’estar pitjor en tots els sentits, socialment destrossada per les seves polítiques d’assetjament i enderroc als socis, de trepitjar-ne els drets estatutaris i d’una vulnerabilitat financera també sense precedents.
“Continuar apostant per Masia + Flick + Deco”, ha afegit, tot i que tothom sap que va acomiadar el primer dia els qui van descobrir Lamine Yamal i companyia i que, des del 2021, ha reduït un 30% la despesa en el futbol base perquè, entre altres problemes, encara cal pagar els més de 40 milions que va costar Vítor Roque.
“L’Espai Barça ha estat la gran decisió de mandat”, proclama, tot agregant que només ell s’ha atrevit a començar les obres i que en molts anys ningú havia fet res. La veritat és que Laporta, en arribar, va poder concentrar tot el seu esforç en canviar les normes per donar les obres a Limak gràcies al fet que des de feia set anys les dues directives anteriors havien impulsat dues MPGM a Sant Feliu, Sant Joan Despí i Les Corts, construït el Johan Cruyff, urbanitzats els canvis viaris del pas nord, acordades les expropiacions, adequat l’exigent infraestructura en matèria d’electrificació i d’un nou i potent transformador requerits per l’obra, realitzat el túnel interior de serveis, imprescindible, l’ampliació de l’accés de vehicles industrials de Travessera de Les Corts, completats els concursos arquitectònics de l’estadi i del Palau i, sobretot, culminada la tramitació de les llicències d’obres amb l’Ajuntament de Barcelona que van ser concedides al FC Barcelona, i no abans, el 2022. Laporta també es va trobar el finançament molt avançat amb Goldman Sachs, que ell sí que va aconseguir descarrilar amb la seva innata capacitat per arruïnar tot el que toca. Avui, ningú deu més que el Barça per un préstec que se li cobrarà 1.500 milions en interessos a pagar com a mínim fins a l’any 2050.
“Normalització institucional: UEFA, FIFA, LaLiga i fi de la Superlliga”, ha sentenciat, després de cinc anys d’anar equivocadament en la direcció oposada, d’enemistar-se amb la UEFA, que a més l’ha multat amb 60 milions, i d’anar acompanyat de Florentino Pérez, servil i genuflex, presumint d’haver desplegat la millor estratègia contra l’enemic, els clubs estat com el PSG, el president del qual ara és el nou cap de Laporta a la European Football Clubs (abans ECA), i contra LaLiga, a la qual ara ha corregut a defensar perquè ningú tregui del mig Javier Tebas, de qui tant havia renegat.
El resum és que el Barça, a cada tomb laportista per culpa dels seus errors, per imprevisor, per compulsiu i per prioritzar els seus interessos personals, és qui sempre perd en tots els ordres, empobrit i endeutat com mai.
Laporta sap que, malgrat tota la fanfàrria, continua assegut al marcador perquè el soci del Barça, anestesiat i commocionat encara per tants cops encaixats, ha apagat els llums llargs fa temps. Es tracta d’evitar el despertar inevitable que algun dia arribarà tard o d’hora.
L’última del repertori preelectoral, com era d’esperar, va ser l’anunci de “Completar el projecte de retorn definitiu al Spotify Camp Nou i un nou Palau”, afegint que “Limak ha demostrat una alta capacitat executiva” i que preveu “més inversió en seccions com la de bàsquet”. Promeses que fan riure.
Laporta és molt de la broma o passa que, en el fons, s’ha tornat temorós, covard i plenament conscient que només li queda aferrar-se a aquest relat capaç d’ocultar el veritable escenari de precarietat tòxica en què sobreviuen i conviuen ell i la seva secta, els milers de socis fanatitzats i cecs que tenen decidit votar-lo, passi el que passi i sigui quina sigui aquesta crua realitat, secundària i intranscendent que han triat no veure.
El seu comportament i el seu seguiment d’un líder exclusiu, sense ni tan sols un ‘segon’ de cert calibre, són inequívocs d’un estat de submissió extrema, pensament rígid i dicotòmic, de tot o res, aïllament de l’entorn previ i progressiva pèrdua de l’autonomia personal.
Un altre tret és la devoció exagerada cap a Laporta, vist com una figura carismàtica, inqüestionable, idealitzada o gairebé sagrada, no admetent qualsevol dubte, defecte o error en la presa de decisions i, en conseqüència, la supressió del pensament crític, sovint reforçada o justificada per la prefabricada reiterada i insistent sensació que el món barcelonista es redueix a un “ells contra nosaltres” i que “no hi ha vida” fora del laportisme.
Com si la seguretat només la poguessin trobar en aquest gueto presidencialista, el resultat és un grup característic definit per una docilitat alienant, d’extrema obediència i d’acceptació radicalitzada en el sentit que qui no comparteix les creences està equivocat, són enemics o estan manipulats.
Per aquest motiu accepten cegament que, per exemple, un dia Messi sigui l’elegit i l’endemà el malvat, que Javier Tebas, LaLiga i la UEFA passin de ser la representació de Satanàs a convertir-se en l’únic hàbitat possible per al Barça o que el mateix Florentino Pérez també sembli ara la pitjor de les amenaces després de cinc anys sent el germà gran, referent, guia i el millor company de viatge. Els canvis bruscos d’amistats, activitats, orientació i abandonament d’interessos anteriors són freqüents i acceptats.
En conjunt, sí, el laportisme és cada cop més una secta que una expressió realment sana i espontània del barcelonisme. I les sectes, per definició, també es caracteritzen per ser un dia el súmmum de la perfecció i l’endemà tot el contrari. No solen acabar bé.
