Deia l’altre dia Benito Antonio Martínez Ocasio: “God bless America! Sea Chile, Argentina, Uruguay, Paraguay, Bolivia, Perú, Ecuador, Brasil, Colombia, Venezuela, Guyana, Panamá, Costa Rica, Nicaragua, Honduras, El Salvador, Guatemala, México, Cuba, República Dominicana, Jamaica, Haití, las Antillas, United States, Canadá, o my mother land, mi patria, Puerto Rico”. No és cap frànkfurt de frases fetes: és el missatge d’un artista que, entre ritmes que s’enganxen com la seva “Nueva Yol”, s’ha convertit en un símbol —musical i polític— de la diversitat i la pluralitat que és Amèrica. I, a pesar de no ser fan de les seves cançons, comparteixo i aplaudeixo les seves reivindicacions i em posiciono clarament a favor d’ell en el seu enfrontament amb l’ataronjat president dels Estats Units, Donald Trump.
L’enfrontament s’ha tornat visible de manera crua aquests darrers dies arran de l’actuació del citat artista a la Super Bowl, on Bad Bunny va fer història com un dels pocs artistes hispanoparlants en el Halftime Show. La peça no era només un concert: va ser una declaració de presència cultural, una celebració de la identitat llatina i una reivindicació de la inclusió. El cantant va posar sobre l’escenari un missatge d’unitat: “Together We Are America”, un lema projectat en la pantalla i reafirmat amb un futbol amb aquesta inscripció, posant l’amor per sobre de l’odi i reclamant que la diversitat forma part de l’essència nord-americana.
La resposta de Trump ha estat previsible i lamentablement tòxica. A les xarxes socials va qualificar l’actuació de “terrible”, “una de les pitjors de la història” i “un afront a la grandesa d’Amèrica”, criticant que ningú va entendre ni una paraula de les cançons. També va titllar el ball de “repugnant” i va expressar preocupació per la seva suposada influència sobre els nens.
Aquí no es tracta només de gustos musicals. Es tracta de quins valors es reivindiquen i qui té dret a definir-los. Quan Trump parla de “grandesa” associant-la a una visió homogeneïtzada —i culturalment excloent— del país, no està criticant una actuació artística; està dibuixant una Amèrica que retorna a un passat que ningú amb una mica d’esperit progressista voldria reproduir. La crítica exacerbada al llenguatge, a la diversitat i a una celebració cultural global és, en última instància, el mateix missatge intolerant que va liderar moltes de les polítiques d’immigració que Bad Bunny ha condemnat repetidament, tant a les xarxes com en discursos públics (com quan va dir “ICE out” als Grammy 2026 en contra de les batudes i polítiques d’immigració).
No voldria caure en la celebració acrítica d’un artista com a superheroi —Bad Bunny és un músic, no un estadista—, però hi ha moments en què la cultura pot ser una forma de resistència tan potent com qualsevol manifestació política, especialment quan ve de sectors marginats o ignorats. La monstruosa reacció de Trump és reveladora; no és una crítica a la música, sinó a allò que representa: una Amèrica diversa, plural, orgullosa de les seves arrels múltiples i oberta a totes les llengües i identitats.
Si Trump vol continuar sent el pal de paller d’una porció cada vegada més petita de l’espectre polític nord-americà, que continuï cridant a través de Truth Social. Però la resposta cultural que ha rebut de milions de persones arreu del món davant la crítica a la Super Bowl demostra una cosa: l’Amèrica diversa que Bad Bunny representa no només existeix, sinó que és imparable.
Per això, per molt que Trump s’exalti i defensi una idea caduca de “grandesa”, em poso al costat de qui veu Amèrica com un mosaic i no com un únic color. Que sigui espanyol, anglès o qualsevol llengua: Amèrica és plural, i això —no la por— és el que la fa forta.
