L’ocorregut a Aragó —i, amb matisos, a Extremadura— ofereix una clau per entendre una mutació rellevant del sistema polític espanyol i europeu. Vox ha demostrat capacitat per aglutinar un vot bronca transversal, integrant perfils socials i territorials contradictoris. El que és significatiu no és tant el detall del seu programa com el mètode: estar “contra” allò que irrita públics diferents, sense assumir el cost de concretar alternatives. Quan ha baixat al terreny de les propostes, en les seves experiències de govern, han aflorat mesures ideològiques, regressives i en molts casos materialment difícils de sostenir, més enllà dels dubtes de la capacitat de gestió d’aquest grup. Però el vot ja havia estat capturat: primer es mobilitza l’emoció; després, es comprova la consistència.
Aquest mecanisme no sorgeix del no-res. Durant bona part del segle XX, els grans partits europeus van funcionar com a catch-all parties: formacions capaces d’integrar electorats diversos, esmorteir conflictes socials i oferir un horitzó d’estabilitat. Socialdemòcrates i democratacristians no resolien totes les tensions, però administraven un compromís implícit entre creixement, redistribució i expectatives de progrés. La política operava com a mecanisme d’integració i com a promesa, de vegades modesta però creïble, de millora col·lectiva.
Aquest model entra en crisi després del 2008. No només per l’impacte econòmic immediat, sinó perquè es trenca una cosa més profunda: la promesa d’integració social i de mobilitat ascendent. A partir de la dècada de 2010 emergeix una realitat diferent. Ja no es tracta únicament de desafecció o de distància respecte a les institucions, sinó d’ una acumulació persistent de frustracions que afecten àmbits molt diversos: precarietat estructural, accés impossible a l’ habitatge, salaris que perden poder adquisitiu enfront de la inflació, joves atrapats entre alta formació i baixa expectativa vital, territoris perifèrics que se senten sacrificats i una sensació de pèrdua de control sobre la pròpia vida.
En aquest context apareix una mutació del vell catch-all. No estem davant de partits que sumen interessos compatibles per governar millor el sistema, sinó davant agregacions polítiques que reuneixen malestars heterogenis sota una mateixa emoció negativa. És el que podríem anomenar un catch-all del ressentiment.
A diferència dels catch-all clàssics, aquesta nova coalició no busca estabilitzar el sistema ni oferir un projecte integrador. Funciona com un contenidor del descontentament. Al seu interior conviuen treballadors precaritzats, classes mitjanes en declivi, autònoms asfixiats, joves sense perspectives i sectors conservadors (i no tan conservadors) que perceben un nou paradigma cultural que no comparteixen (wokisme). Els seus interessos materials són, en molts casos, contradictoris i el que els uneix és un rebuig comú a les polítiques dels governs.
El catch-all del ressentiment reforça una política de la negació, no necessàriament coherent. N’hi ha prou amb identificar allò que irrita, incomoda o genera sensació de greuge. Com més difús és l’enemic —el sistema, les elits, els altres— més fàcil resulta mantenir cohesionada la coalició. L’absència de propostes deixa de ser una debilitat i es converteix en un avantatge: evita conflictes, dilueix responsabilitats i posposa la rendició de comptes.
El vot que produeix no és ideològic en sentit clàssic, sinó eminentment emocional. No expressa adhesió sinó una forma de descàrrega política. Per això pot desplaçar-se amb relativa facilitat des d’opcions d’esquerra radical cap a opcions d’extrema dreta sense que l’elector percebi contradicció. El que és constant no és el sentit del vot, sinó l’emoció que l’impulsa.
La diferència amb experiències anteriors és que l’extrema dreta ha après a no resoldre les tensions de la seva base social, sinó a administrar-les. No promet integració ni futur; promet confrontació permanent. Aquesta estratègia és eficaç a curt termini, però empobreix l’espai polític i degrada la capacitat de la democràcia.
L’ensenyament és clar: quan la política renuncia a oferir projectes creïbles d’integració social, d’altres ocuparan aquest buit. El catch-all del ressentiment no sorgeix del no-res. És el símptoma d’un sistema que fracassa en la integració. Combatre-ho no passa només per deslegitimar-lo moralment, sinó per reconstruir una política capaç de tornar a donar sentit a respostes coherents als conflictes socials abans que siguin absorbits —una vegada més— pels qui només saben convertir el malestar en confrontació.
