La tràgica mort del jove maquinista sevillà Fernando Huerta, en l’accident de Gelida del dia 20 passat, ha desfermat la catarsi imprescindible per abordar, d’una vegada per totes, el malestar social que provoca, des de fa anys, el deficient funcionament dels serveis de Rodalies i regionals a Catalunya. El sacrifici d’aquest treballador en pràctiques ha de servir per marcar un punt final i començar una nova etapa, en la qual aquest transport públic sigui tan eficient com ho són el Metro de Barcelona o els Ferrocarrils de la Generalitat.
Per primer cop, tothom que està involucrat perquè així sigui –Ministeri, RENFE, ADIF, Generalitat, sindicats ferroviaris i plataformes d’usuaris– està alineat amb un mateix objectiu i amb una mateixa manera de procedir. La mort de Fernando Huerta ha servit de revulsiu perquè la societat catalana es faci càrrec dels riscos, dels neguits i de les mancances que passen els conductors de trens de RENFE a Catalunya, a qui els independentistes assenyalen, sovint, com a “nyordos”.
És evident que la xarxa de Rodalies i regionals pateix un dèficit d’inversió, que s’acumula des de fa dècades. Però també és cert que, en els últims anys, s’han multiplicat i accelerat les obres per modernitzar aquesta xarxa de 1.100 kilòmetres: 2.505 milions entre els anys 2020-25, un 72% del que s’havia pressupostat, i que el segon semestre d’enguany començaran a circular els nous trens d’alta capacitat de RENFE.
En aquests dies crítics que hem viscut, la consellera Sílvia Paneque i el secretari d’Estat de Transports, José Antonio Santano, han presentat el Pla Rodalies 2026-30, amb una dotació pressupostària de 8.000 milions d’euros, que han de servir per atrapar els anys perduts. A tots plegats -partits, sindicats, patronals, plataformes d’usuaris, ajuntaments…- ens correspon vetllar i fiscalitzar l’acompliment d’aquest ambiciós programa d’obres i denunciar, amb vehemència, qualsevol incompliment o demora.
Hem de guanyar la batalla per a la modernització del servei ferroviari a Catalunya. En aquest sentit, cal esmentar la valenta i eficaç tasca feta pel “lobby” empresarial valencià per desencallar i accelerar la construcció del corredor mediterrani.
Les Rodalies no són només un mitjà de transport essencial per a la vida quotidiana de la gent senzilla. Són també un símbol de progrés i de civilització. En la societat ecològica i ordenada que volem, el tren, com a màxim exponent del transport públic, ha de ser l’eix vertebrador de la mobilitat.
Una gran lliçó de la tragèdia de Gelida és que cal escoltar més els treballadors de l’empresa operadora pel que fa a les incidències de la xarxa i del servei i integrar-los en els organismes de presa de decisions, com ja passa en la nova empresa mixta Rodalies de Catalunya, constituïda per la Generalitat i RENFE. Ells assumeixen una gran responsabilitat, ja que estan en les seves mans els 400.000 usuaris que utilitzen diàriament aquest mitjà de transport per moure’s.
Tenir un servei de Rodalies i regionals segur, modern i puntual no és una quimera: és una obligació democràtica. Però posar al dia aquesta infraestructura, envellida en molts trams, requereix no només la injecció d’inversions: també una potent i transparent política de comunicació per tal que els usuaris tinguin, amb la màxima precisió possible, un coneixement de les obres que s’escometen, de la seva durada, de les incidències que es produeixen i de les alternatives que se li posen a l’abast per fer els seus desplaçaments.
Durant massa anys, RENFE -i la seva germana ADIF- han estat percebudes com un ens llunyà i obscur, sinònim de desorganització i de mal servei. Ara, amb la creació de l’empresa mixta Rodalies de Catalunya, amb majoria de la Generalitat en el seu consell d’administració, tenim, per fi, l’oportunitat de revertir aquesta pèssima percepció i considerar -com així és- que RENFE és nostra: dels usuaris, dels treballadors ferroviaris i del nostre Govern.
Necessitem temps per posar al dia aquesta infraestructura i recuperar la confiança en el servei de tren. Però també anàlisi i intel·ligència a l’hora de dissenyar les rutes i els horaris. La realitat demogràfica i urbana ha evolucionat en els últims anys i no podem ser presoners d’inèrcies obsoletes.
La connexió de Lleida, Tarragona i Girona amb Barcelona és essencial per a la mobilitat del país i està garantida per l’alta velocitat. Però és evident que cal un potent servei de trens regionals que cobreixi aquestes comunicacions i, a la vegada, tingui parada en les localitats intermèdies (Mollerussa, Cervera, Torredembarra, Calafell, Arenys de Mar, Calella, Blanes, Sant Celoni, Caldes de Malavella…).
La segona corona de l’àrea metropolitana de Barcelona -Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Martorell, Manresa, Vic, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró- necessita que el servei de tren funcioni amb una alta freqüència i a una velocitat que el facin competitiu amb l’ús del cotxe i dels busos, per descarbonitzar i evitar el col·lapse circulatori de les entrades a la capital.
Com ja passa a Barcelona i a Lleida, també cal pensar en la implementació de serveis de rodalies específics i tramvies per a Girona i Tarragona, per donar coherència a la mobilitat interna que generen aquests territoris, densament urbanitzats (casos com Reus, Salou, Cambrils, Valls, Banyoles, la Bisbal, Llagostera, la Costa Brava…).
Catalunya va ser pionera en la implantació del ferrocarril a Espanya, amb la línia Barcelona-Mataró, inaugurada el 1848, l’any de les revolucions. No ens hem de conformar amb mantenir i renovar a fons la xarxa i els trens heretats. Als catalans d’avui ens toca treballar i empènyer per fer realitat l’Estratègia Ferroviària, elaborada per la Generalitat en la perspectiva de la Catalunya dels 10 milions de ciutadans. La revolució de més i millors trens!
