Rellegir i repensar. Un altre cop aquestes manies funestes. Queda molt enrere el mig segle de feina i cotització a la Seguretat Social, amb alguna contribució a la lluita obrera.
Habitatge assegurat, pensió raonable, sistema de salut que atén segons les necessitats i es finança segons les possibilitats tributàries, serveis socials encara millorables, entorn municipal de pau i benestar, l’economia —diuen— va bé. L’octogenari hauria de sentir-se tranquil i confiat; els seus fills, milloraran la seva jubilació i impediran que els la prenguin?
Durant la transició va creure que no tornaria a patir un règim tirànic. Es va sentir alliberat, va deixar de ser bel·ligerant, va abaixar les defenses, va limitar la imaginació i va descuidar la porta. Mig oberta, s’hi poden colar l’alienació i la submissió. L’abruma un entorn que dista molt d’aquell que havia somiat. La llibertat es prostitueix en equiparar-la a la llei del més fort i es banalitza amb les canyes de cervesa madrilenyes. Es culpa els més desvalguts del malestar ambiental.
La configuració actual de la intel·ligència artificial generativa fa un pas enrere cap a la caverna. Es recopilen dades per vigilar-nos i manipular-nos en el comerç i la política, i es pretén una IA cognitiva que ens substitueixi per humanoides, no per ajudar-nos, incapaços de comprendre sentiments, intuïcions, empatia o drets humans. En aquesta caverna es projecten les ombres dels seus algoritmes.
Repàs de les vint lliçons SOBRE LA TIRANIA de Timothy Snyder. Aristòtil advertia que la desigualtat genera inestabilitat; Plató assenyalava que els demagogs utilitzen la llibertat d’expressió per erigir-se en tirans. L’Estat democràtic es va fundar en el Dret, amb frens i contrapesos, per impedir que un individu o un grup s’apropiés del que és comú en benefici propi.
Tanmateix, grups financers, tecnològics i altres multinacionals civils i militars promouen l’autoritarisme, impulsen el declivi social, posen en dubte les expectatives de progrés humà i fan que la democràcia sembli incapaç de resoldre els problemes. Obtenen el poder efectiu influint en les eleccions —com a l’Argentina o Xile— o mitjançant la violència —com a Veneçuela, Ucraïna o Palestina.
Quan el poder autoritari es legitima amb aparença democràtica, solen sorgir individus que coadjuven a l’acció repressiva, fins i tot amb més crueltat, sense que ningú els ho demani. Si altres ciutadans contemplen els desordres amb indiferència o amb gaudi, la tragèdia està servida. Perquè el mal triomfi n’hi ha prou que els bons no facin res.
A Badalona uns veïns van impedir que l’Església donés aixopluc a migrants desvalguts que, a les vigílies de Nadal, sota la pluja i el fred, havien estat desnonats per l’acèmila que tenen d’alcalde. Alguns d’aquests mateixos descerebrats celebraven el Pessebre, que commemora el naixement d’un nen —fill d’emigrants de pell fosca— que va haver de compartir el pessebre d’una mula i un bou perquè ningú no els va donar posada.
Feijóo, Abascal i Ayuso van més enllà de Trump, li rendeixen vassallatge, obvien el dret internacional i es llancen a aupar opositors al govern de Veneçuela als quals menysprea el mateix Trump, mentre li reten pleitesia i li ofereixen mig premi Nobel de la pau. PP-VOX intenten dissimular el seu desconcert canviant el focus amb retrets infundats al govern espanyol, que s’ha comportat amb dignitat.
El desori al qual condueix el tecno-feudalisme, lucrat amb lloguers al núvol, franquícies i habitatge, pretén prescindir de les institucions públiques —sindicats, justícia, premsa lliure, universitats— privatitzant-les per al negoci. Evitar que les destrueixin o les converteixin en un simulacre del que van ser o del que haurien de ser és condició per portar una vida digna i conservar la decència. Només es mantindran si les defensem i hi participem constantment.
Per això cal votar a totes les eleccions. L’abstenció, per molt defraudat que s’estigui, només afavoreix els autoritaris. Un partit polític regressiu, envalentit per victòries electorals, actuarà amb una combinació d’espectacle, repressió i eliminació de contrapoders, mentre desvia el focus i distreu la majoria.
Si els molt rics, per mitjans legals o corruptes, financen partits i campanyes electorals, arribaran a controlar el poder executiu, el legislatiu i el judicial. El pas següent és afeblir la democràcia perquè l’oligarquia conservi el poder i incrementi les desigualtats amb la globalització. Els EUA en són un exemple paradigmàtic.
En aquest context, el compromís professional i les bones pràctiques laborals adquireixen la màxima importància. Parafrasejant el filòsof: jo soc jo i la meva feina. Un Estat regit per l’imperi de la llei és impensable sense bons advocats, fiscals i jutges imparcials. Metges, paletes, enginyers, fusters, periodistes, mecànics, economistes…, guiats per l’ètica professional generen confiança i eviten que el “complir ordres injustes” repeteixi el pitjor de la història. Els autoritaris necessiten funcionaris obedients i empresaris interessats en una mà d’obra submisa, barata i amb coneixements suficients per adaptar-se ràpidament a llocs de treball simplificats i desprofessionalitzats.
El monopoli de la violència correspon al poder públic d’acord amb la llei. Si forces paramilitars d’extrema dreta s’infiltren a la policia i a l’exèrcit, la seguretat es delega en empreses privades autoritzades a usar la violència, gestionar presons i contractar mercenaris. Quan el sistema operatiu per a la intel·ligència militar, la logística i els sistemes de personal depèn d’empreses privades, les decisions sobre objectius i moviment de tropes es prenen mitjançant algoritmes controlats per un consell d’administració que respon davant dels accionistes que vetllen pels seus beneficis; les forces armades cedeixen sobirania operativa. Una coalició d’empreses, financers i ideòlegs particulars dissenya la infraestructura planetària de vigilància, coerció i governança sense rendició de comptes. Això és el principi de la fi de la democràcia i la consolidació de la tirania.
Els estereotips a la televisió i a les xarxes socials atabalen amb notícies d’“última hora” que se succeeixen sense pausa, mostren els arbres però mai el bosc. En limitar el llenguatge s’impedeix veure un marc més ampli que requereix més conceptes, que només s’adquireixen llegint.
La confusió entre la veritat i la mentida ho converteix tot en espectacle. Els diners aporten les llums més enlluernadores. Els embolics es presenten com a fets, que es repeteixen fins a fer plausible el fictici, desitjable el criminal i verbalitzable l’inacceptable. Que la realitat verificable i la denúncia d’invencions malvades i mentides sembli cosa d’inadaptats. Podem descobrir què és veritat i què és mentida amb “VerificaTHOR”.
S’ofereixen les contradiccions amb desvergonyiment —baixar impostos i millorar alhora els serveis públics— amb un pensament màgic que nega la realitat i diposita la fe en la causa o el líder. Els estereotips es converteixen en dogmes quan se sotmeten a la propaganda de la postveritat i al menyspreu dels fets quotidians. Consignes i mites creatius substitueixen història i periodisme; l’il·lusionisme s’imposa a qui no té temps d’establir fets i opta per la fe davant la veritat.
Es vulneren les normes al·legant excepcions i es situa l’emergència en estat permanent. Se sacrifica la llibertat en nom de la seguretat. La tirania es basa en la gestió del terror: elimina frens i contrapesos i suprimeix drets i llibertats. Amb això el suposat alliberador pot guanyar les eleccions.
Tot passa de pressa, encara que res no canviï. Cada notícia és d’última hora i és desplaçada per la següent com les onades del mar. Es limita el llenguatge i s’eliminen paraules. Ens volen atrapats a la pantalla bidimensional i incapaços de situar-nos en el marc tridimensional humà.
No cal rendir-se anticipadament. S’ha d’utilitzar la pròpia manera de parlar i evitar les frases fetes, encara que sigui per expressar el mateix. Distanciar-se d’internet, llegir llibres, defensar la pròpia visió del món.
El nacionalisme mostra el pitjor del grup per proclamar-se superior. El ressentiment envers els altres no té valors universals, ni estètics ni ètics. Preocupar-se pel món real i solidaritzar-se fa que un país pugui ser estimat i admirat.
La veritat es troba en la capacitat de discernir fets i en la confiança col·lectiva del saber comú. El poder autoritari qualifica de mentides allò que no li agrada.
La solidaritat amb el marginat és fonamental, encara que no es coincideixi en tot. Cal diferenciar vida privada i pública. Som lliures en la mesura que controlem què se sap de nosaltres i com se sap; la privacitat es vulnera amb l’electrònica; la informació treta de context es falseja. L’interès pel que és irrellevant converteix la societat en una turba.
Ajuda a fer el bé. Les persones orgulloses de la seva activitat social i professional contribueixen a crear civilització. La llibertat és poder servir. Si no vius per servir, no serveixes per viure com a humà. Molta gent serveix per millorar la vida del seu entorn, alguns per acumular diners i hi ha qui no serveix per a res. Cal reconèixer l’autoritat de qui podem aprendre i rebutjar la que només ens obliga a obeir.
Pagar impostos perfecciona la societat, allibera de necessitats i de la cobdícia privada. Cal actuar en el present, planificar el futur i operar col·lectivament, amb direcció i organització, o es viurà sota la tirania del més fort.
