La política internacional travessa una mutació inquietant. Sota l’aparença de modernitat tecnològica i retòrica empresarial, retornen formes de poder premodernes, gairebé feudals, on la força substitueix la norma i la lleialtat pesa més que el dret. La intel·ligència artificial, lluny de corregir aquesta deriva, l’accelera.
Els tecno-oligarques, amb el suport de l’actual govern dels EUA, conceben el món com monarques medievals: no com un sistema de regles compartides, sinó com un territori travessat per rutes comercials sobre les quals algú ha de cobrar peatge. I els Estats Units hi participen amb la seva particular —i aparentment desordenada— visió, no buscant governar l’ordre global, sinó consolidar les rendes a obtenir. Ahir van ser els aranzels; avui són les dades, l’energia, els xips i la intel·ligència artificial. Qui vulgui operar sota la protecció de l’imperi haurà de pagar el seu delme.
No és una metàfora buida. Més del 75 % de la capacitat mundial de càlcul avançat per a IA es concentra als Estats Units, davant d’una Unió Europea que amb prou feines supera el 5 %. La dependència no és ideològica, sinó física: sense xips, centres de dades i energia abundant no hi ha sobirania digital possible.
El traspàs de diversos directius de segon i tercer nivell de les empreses tecnològiques a llocs clau del govern és molt rellevant, i no està exempt de generar certs recels, perquè ho fan perdent fins a la meitat (com a mínim) de les seves retribucions salarials, sense comptar els bonus ni l’equity (participació en l’accionariat).
Yanis Varoufakis ha descrit aquest sistema com a tecnofeudalisme, un ordre en què els mercats cedeixen el seu lloc a plataformes que no produeixen valor, sinó que cobren per permetre l’accés. No venen productes; lloguen dependència. Com a l’edat mitjana, el poder no s’exerceix governant territoris, sinó controlant els passos: ponts, ports o camins. Avui aquests passos són algoritmes, núvols i centres de dades. Sun Tzu ho va formular fa segles: la millor victòria és la que no necessita combat.
La intel·ligència artificial es converteix així en una eina de subordinació estructural, més enllà dels beneficis que pugui aportar. A Europa, més del 70 % de les empreses que utilitzen IA avançada depenen d’infraestructures i serveis no europeus. No se’ls prohibeix actuar; se’ls imposa una dependència sistèmica. El delme ja no es paga en or, sinó en dades, alineament polític o renúncia a l’autonomia estratègica. I també amb diners, i sobretot amb control sobre el sector, amb directius que regularan provinents del sector privat.
Daron Acemoglu recorda que la tecnologia no determina el progrés per si sola, sinó a través de les institucions i les relacions de poder que l’envolten. Les dades confirmen el seu advertiment, ja que els beneficis de la IA es concentren en una elit empresarial, mentre que el seu impacte agregat sobre la productivitat continua sent limitat. La IA no democratitza el creixement, sinó que el concentra.
Joseph Stiglitz ha advertit que els mercats globals sense contrapoders polítics generen una desigualtat persistent. L’economia digital amplifica aquesta lògica, en què una minoria d’empreses concentra una part desproporcionada del valor i del poder de decisió.
Ningú dubta que la IA serà de gran ajuda per a molts processos de tota mena. Però cal preveure que també generarà poder en relació amb el coneixement i la informació.
La Xina juga una altra partida: no cobra delmes, construeix imperis tancats mitjançant inversió sostinguda i planificació estatal. Els Estats Units opten per un imperi transaccional, on tot és negociable i tot té preu, i en el qual la IA pot esdevenir una moneda de pressió geopolítica.
Europa, mentrestant, es refugia en la regulació sense poder material. Representa una part significativa del PIB mundial, però manca d’escala tecnològica. Es legisla sobre allò que no es controla, i el resultat és una nova perifèria en què els territoris utilitzen IA, però no la governen.
Norbert Wiener va advertir que els sistemes automàtics mal governats acabarien governant els seus creadors. Avui la pregunta decisiva no és tecnològica, sinó política: qui cobrarà el delme del segle XXI. I mentre Europa no respongui amb estratègia, inversió i sobirania tecnològica, d’altres continuaran passant la mà.
