Està amortitzat Carles Puigdemont? No és una pregunta retòrica. És la incògnita que s’està covant entre alguns cercles de Junts per Catalunya (JxCat), que veuen el seu líder desgastat i mancat d’ànims per continuar al capdavant de la formació. El partit està en caiguda lliure, amb una camarilla propera al president que mou els fils com vol, que ha escombrat l’oposició interna i que rendeix culte al líder suprem, evitant que ningú pugui posar-lo en qüestió.
L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha estat el cop més dur de l’era Puigdemont. El partit que en altres temps era majoritari a Catalunya, que va governar durant dècades de la mà de Jordi Pujol i que va deixar empremta en la història és ara una joguina trencada que pot passar a la quarta posició del rànquing de partits catalans. A més, pot ser superat per una força nova, de només dos anys de vida, com és Aliança Catalana (AC), el partit de Sílvia Orriols.
No hi ha dubte que amb els 20 escons escassos que els donen les enquestes, Junts ha viscut dies millors i que Carles Puigdemont es troba en el pitjor moment, políticament parlant, de la seva trajectòria. “És evident que ha patit més desgast que els restants líders polítics a causa de les seves circumstàncies personals. A més, haver d’exercir de cap de l’oposició des de Bèlgica, sense poder prendre la paraula als plens, és un hàndicap que a qualsevol altre l’hauria enfonsat fa anys. Si Puigdemont hagués pogut parlar al Parlament, la seva imatge seria molt més positiva i Sílvia Orriols no estaria tan llançada com està”, el disculpa un càrrec de JxCat.
Aquesta excusa és la que fan servir els cercles més propers al líder de Junts per esmorteir la seva culpa de la situació. En determinats sectors de l’independentisme, l’estada a Bèlgica és, precisament, la raó de ser de la seva estratègia. “Ha volgut jugar la basa del victimisme i se li ha escapat de les mans. Ara no pot recuperar terreny ni és creïble”, raona un crític, antic puigdemontista, que ara busca l’ombra d’un arbre millor.
I assegura, a més, que “a Puigdemont el vol i el necessita només una part de Junts. Ni tan sols tot Junts està amb ell, perquè preferirien un altre líder. Des de fora del seu àmbit, fa la sensació que és un líder amortitzat i que ha de fer un pas al costat o girar full i optar per una altra estratègia que no anteposi els seus desitjos personals als del país”.
Els diferents sectors de Junts comencen a mirar-se de reüll davant el que sembla el declivi imparable del seu líder. El sector municipalista mira amb desconfiança al cercle més proper al president del partit, i viceversa. De fet, Puigdemont ha estat llançant missatges en clau al sector municipalista des de fa mesos, perquè té por que el seu substitut sigui consensuat des de dins del partit en els cercles més influents dels alcaldes.
Per aquest motiu, segons afirmen fonts internes del partit, exalcaldes de referència han rebut trucades de Waterloo per sondejar l’ambient dins dels cercles municipalistes. I, especialment, Puigdemont s’ha mostrat interessat en els passos d’un alcalde d’una població important de la demarcació de Barcelona, a qui des del seu entorn s’assenyala com el possible líder d’aquest sector més pragmàtic que podria intentar un cop de mà intern i canviar la cúpula de Junts.
Nogueras, a l’alça
Aquest sector, això no obstant, podria transigir amb un canvi que no impliqui necessàriament substituir Puigdemont per un dels seus. Els ulls s’han posat en la portaveu del partit al Congrés dels Diputats, Míriam Nogueras, com el recanvi lògic per encapçalar la llista de JxCat en les pròximes eleccions autonòmiques del 2028. “El paper que està fent Míriam Nogueras a Madrid és excel·lent. Agrada més que el paper que fa el mateix Puigdemont, i cada dia s’està revaloritzant més. De fet, hi ha sectors que donarien suport a la seva candidatura abans que tornar a repetir amb Puigdemont”, admeten fonts internes de la formació.
L’escenificació de la ruptura amb el PSOE ja va recaure sobre les seves espatlles, i va complir amb escreix amb les expectatives que s’esperaven d’ella. A més, no genera rebuig entre els sectors moderats del partit. Fins i tot diuen d’ella que sap modelar el seu discurs. “És jove, és dona, té experiència i sap moure’s en la dialèctica política. Podria ser una bona candidata de consens que unifiqui els segments més radicals de Junts amb els més moderats que provenen de Convergència”, glossen al partit.
No és l’únic nom que sona. Alguns petits sectors van deixant caure noms per sondejar la seva acollida. A les comarques de Girona, per exemple, es posa damunt la taula el nom de Salvador Vergés, el bec d’or de Junts d’aquestes comarques i flamant nou portaveu parlamentari, com un bon candidat.
Des d’alguns àmbits del partit s’assegura que Vergés té poques possibilitats d’encapçalar la llista, encara que reconeixen que ha guanyat punts per la seva cintura política i el seu discurs bel·licós. Però no té suports de les estructures del partit ni de les bases, per la qual cosa el seu salt al capdavant de llista és una quimera. “És cert que alguns excèntrics n’han parlat una mica d’això, però de moment qualsevol moviment que faci està destinat al fracàs. No té entitat, perfil ni suports per substituir Puigdemont”.
Passa el mateix amb altres figures de pes, com Jordi Turull. “El seu paper ha estat massa unit al de Puigdemont per poder-lo substituir. De moment, Turull és un bon secretari general, però no es veu com a substitut de Puigdemont”. A més, està, de moment, inhabilitat per ocupar un càrrec públic després de la seva sentència, ja que els tribunals li han aplicat l’amnistia, però no li han anul·lat la inhabilitació de 12 anys, que finalitza el 2030.
Al partit pocs s’atreveixen a apuntar la pota per sota de la porta perquè temen que se’ls lamini, com ha fet Puigdemont amb tota l’oposició interna aquests anys. Però també és cert que comencen a qüestionar el líder amb la boca petita i en petit comitè.
“Junts no està fent la seva tasca com el partit d’oposició que és. Hi ha hagut una inacció parlamentària preocupant. Per un tacticisme mal entès, s’ha girat l’esquena al Govern que presideix Salvador Illa quan s’hauria pogut arribar a acords importants i a marcar el ritme de la política des de l’oposició. Però no s’ha fet res. I això és culpa de Puigdemont i de la gent que ell ha posat al capdavant del grup parlamentari. No pot ser que un partit petit ens passi la mà per la cara cada dia i que els nostres no reaccionin”, critica un veterà militant de Junts.
I hi ha una altra dada molt preocupant: “Normalment, el primer partit de l’oposició va guanyant suport popular i intenció de vot a mesura passa el temps. Amb Junts ha passat justament el contrari: cada dia que passa, perdem un doll de vots. Això és perquè no s’ha fet la feina que la gent esperava de nosaltres. Alguna cosa ha fallat, i és culpa nostra. No podem mirar cap a un altre costat i no fer autocrítica”, subratllen des dels sectors crítics a Puigdemont.
Hi ha un altre detall que provoca recels: l’estratègia seguida per Carles Puigdemont i els seus acords amb el PSOE. “Fa la sensació que es guia per motius personalistes, al marge del que és convenient per al partit o pel país”, diuen els crítics. És una acusació que també li fan des d’altres formacions i que ha provocat divisions en el si de l’independentisme. Els vaivens en els pactes entre Junts i PSOE van ser el detonant de la diàspora política de molts puigdemontistes convençuts que ara s’identifiquen més amb els postulats d’Aliança Catalana.
Els seus flirtejos amb Pedro Sánchez i la relació d’amor/odi entre tots dos han creat una atmosfera rara en la política espanyola: el socialista ha modelat la seva estratègia de govern a les peticions de Junts, i Junts li prestava, mentrestant, els seus vots. L’escenificació final d’una ruptura anunciada per incompliment de contracte només es va produir quan Junts tenia sondejos interns que li anunciaven la seva caiguda en picat i l’ascensió imparable de Sílvia Orriols.“Va ser un últim cartutx per donar un cop d’efecte davant l’opinió pública, entelar els sondejos oficials del CEO i tornar a posar en primer pla Junts com la força combativa de l’independentisme català”, diu un dels seus crítics. La caiguda a les enquestes era un secret que sabia tothom dins del partit. Tothom sabia que o es feia un cop volant en l’estratègia o JxCat s’estavellaria al primer revolt. El que medita ara el líder de Waterloo és com saltar del cotxe mentre aquest marxa a tota velocitat.
*Pots llegir l’article enter al número 1647 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
