L’estratègia de Joan Laporta per impedir que es repetís la invasió de la graderia de l’Spotify per part d’aficionats de l’Eintracht, la nit de Champions de dimarts, va acabar sent més efectiva per espantar els mateixos socis del Barça que no pas per evitar un altre episodi tan vergonyós com el d’abril del 2022, tan inoblidable com inexplicat i inexplicable.
El tortuós i barroer mètode per combatre un mecanisme de revenda que, de fet, forma part de la realitat del Barça de Laporta des de fa anys, es va convertir en tal nus de complexitat, desinformació i descontrol que es van deixar de vendre milers d’entrades, la majoria perquè una quantitat elevada de socis, abonats majoritàriament, van desistir de retirar la seva localitat o no es van veure capaços, com van denunciar alguns socis, de seguir les instruccions tecnològiques enviades des de l’àrea de ticketing.
Per començar, però, la directiva va enganyar de manera premeditada els socis advertint-los que, per aquest partit, la localitat no era transferible, com ho és per als abonats i socis compradors d’entrades sempre mitjançant un formulari que, convenientment emplenat amb les dades i la identitat de l’usuari final, permet convidar un altre barcelonista. Es fa un ús habitual i massiu d’aquesta possibilitat per part dels nuclis familiars que aquestes tres darreres temporades només han fet efectiu un abonament i l’utilitzen en mode rotatiu.
Ho va escriure i anticipar el periodista Xavi Bosch a Mundo Deportivo, preveient que milers de seients no s’ocuparien: “Les entrades nominals —va escriure— només estaran al mòbil dels aficionats amb passi (res d’imprimir el paper en PDF per passar-lo a algú) i tampoc es podran transferir. És a dir, o assisteix el titular de l’entrada al seu nom en el seu telèfon o no hi va ningú. Però aquí comença el nou greuge als socis amb passi de temporada. Van pagar per tot el curs i, quan fa setmanes van haver de dir si assistirien al Barça-Eintracht (molt abans dels sis dies previs habituals, que ja és una raresa insòlita) no els van avisar que no es podia transferir l’entrada a un amic o a qui sigui. D’aquesta manera, improvisant una mesura a última hora, quedaran moltes butaques buides”.
De fet, en un comunicat al web oficial del dia 5 de desembre, sota el títol: “Requisits i mesures de seguretat per al partit contra l’Eintracht Frankfurt de la Champions League”, la directiva deixava clar aquesta suposada mesura extraordinària: “Les entrades no seran transferibles, només podrà fer-ne ús el seu titular. Excepcionalment per aquest partit, ja que les entrades no seran transferibles, les cessions realitzades al formulari de confirmació d’assistència no seran vàlides”.
Doncs bé, a més de marejar l’afició blaugrana filtrant falsament a la premsa que cada dia s’havien detectat sospites de frau per part de socis intentant vendre una entrada que ni tenien ni era possible transferir —almenys en teoria—, la directiva va enviar dilluns a mitjans com al programa Què t’hi jugues? de la SER a una mena de sicari mediàtic, Joan Sentelles, el capo de l’Espai Barça, a donar explicacions sobre com funcionava contra el frau l’operatiu especial pel primer partit de Champions a l’Spotify. Aquest Joan Sentelles, que va admetre desconèixer en realitat el funcionament del ticketing i que, es va deduir, només era allà perquè ningú de dins volia donar la cara, va explicar amb tota naturalitat que, per descomptat, els socis podien cedir les seves localitats omplint el formulari de sempre. No només la seva, va precisar, també la resta de les quatre que cada soci podia adquirir amb descompte.
Tot era, un cop més, una trampa per emmascarar que des de la mateixa àrea de ticketing, supervisada i autoritzada des de la presidència que tot ho controla, es va facilitar la revenda interna a preus estratosfèrics, com era possible comprovar en diferents canals digitals.
Les amenaces d’expedientar els socis formaven part d’aquest encobrimentper protegir el mercat negre propi i per fabricar l’excusa que, com ja va fer la directiva l’altra vegada, eren els socis qui revenien els seus seients als alemanys.
Testimonis de socis que al final ja no sabien realment en què creure de la seva pròpia i manipuladora directiva van fer pel seu compte una mena de control sobre l’operatiu antifrau, com la suposada i massiva identificació dels assistents per comprovar que, efectivament, el titular de l’entrada era qui intentava accedir a l’estadi. Ni una sola inspecció van detectar aquests socis curiosos mentre que qui sí que va fer ús de la possibilitat de transferir l’entrada va reportar que era gairebé missió impossible per a socis que, per edat, no posseïen un nivell d’ús de les apps i de la tecnologia requerida, ja que calia baixar i utilitzar-ne dues de diferents per fer efectiva la transferència.
Tot plegat, finalment, no va evitar que les graderies acollissin aficionats alemanys que en una primera instància van entrar sense portar cap simbologia, però que es van delatar quan el seu equip es va avançar al marcador. Segons el club, o almenys això es va filtrar, els alemanys van ser expulsats de l’estadi en contra del criteri del mateix Joan Sentelles que, 24 hores abans, havia advertit que “no podem fer fora ningú que disposi d’una entrada legal”.
Tampoc hi ha constància, més enllà d’algun periodista al qual va intoxicar el servei de premsa del club, que s’haguessin dut a terme aquestes deportacions en directe.
Tot, un cop més, delirant, com la pèssima ubicació de l’afició de l’Eintracht que, a més de llençar objectes de tota mena, insultar i molestar els socis del Barça propers a les seves localitats, van aconseguir introduir bengales i van obrir una bretxa a la fràgil estructura de separació. Un cop més, el resultat, encara que pels pèls, va evitar una altra nit dantesca que en realitat ho va ser per a milers de socis desconcertats que no hi van ser els únics la nit de dimarts, ja que el club va admetre al final que sí que s’havien distribuït tiquets a les seves agències oficials, això sí, “limitades”, van puntualitzar. Podrien haver estat 500 o 10.000. Com sempre, trucs, trampes, opacitat i sospites que allà dins ningú s’aclareix. Encara menys si un alt executiu que no és responsable del ticketing, com Joan Sentelles, surt a confondre més els socis o a justificar que hi va haver una enorme revenda camuflada sota l’operatiu de seguretat.
