No sé jo si l’estratègia de Junts —la del cop de porta als morros a Pedro Sánchez— servirà o no per taponar la fuita de vots cap a l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, però ho dubto. Després que Carles Puigdemont anunciés fa dies la liquidació de les negociacions amb el govern de Sánchez per incompliment d’acords —tant li és que alguns d’aquests no estiguin a mans socialistes només…—, aquesta setmana, per si no hagués quedat clar, la portaveu de Junts a Madrid, Míriam Nogueras, reiterava la trencadissa: no és no. Ho feia, això sí, per deixar les coses clares l’endemà de l’estrambòtica genuflexió de Sánchez —el president espanyol va concedir una entrevista a Jordi Basté (Rac1) a on, a la desesperada, va intentar refer ponts amb juntistes.
Nogueras, que diuen que tanto monta com Puigdemont, va insistir en el no, tot i no fer-ho amb la seva habitual contundència —la de Dosrius parla sempre a batzegades, com qui vol emfatitzar una oposició crònica—: “Tant de bo el nostre problema més gran sigui que, d’aquí a un mes, hàgim d’explicar què fa Junts perquè resulta que el govern espanyol ha complert els seus acords”. La frase pot veure’s com una finestra mig oberta per a on colar una futura reconciliació? El fet és que el llenguatge de Junts és cada dia més complex i ves a saber què volen dir quan diuen el que diuen.
De moment, abans que canti el gall, els de Junts han negat dues vegades Sánchez —estan a una de l’apòstol Pere. La sensació és que, empesos segurament per AC, s’estan fotent en un frondós jardí. D’una banda, no poden donar suport a una moció de censura promoguda per Alberto Núñez Feijóo (PP) i Santiago Abascal (Vox), però, d’altra banda, tampoc poden empènyer Sánchez al precipici d’unes eleccions anticipades que, probablement, perdria. L’escenari d’un govern espanyol en mans de Feijóo i Abascal, amb l’amnistia —i altres temes— a mig vestir, i amb Puigdemont en temps de descompte a Waterloo no és falaguer. Ara, però, l’única manera de desfer el camí, és que Sánchez obri un miracle, o dos.
En tot cas, Junts ja és on és: ha dit no dues vegades i ha deixat Sánchez pendulant. Però, més enllà de la posada en escena, costa veure com se’n surten sense empassar-se alguna de les pròpies paraules. I aquí és on comença el vertigen: perquè la retòrica del no és molt llaminera quan no s’ha de resoldre res, però pesa quan pot desencadenar un govern PP-Vox.
Potser per això la sensació de fons és que tothom espera que sigui l’altre qui mogui fitxa. Junts vol que el PSOE compleixi allò que ni tan sols controla; el PSOE vol que Junts rectifiqui sense dir que rectifica. I mentrestant, Orriols va fent via, alimentant-se d’aquest desgast compartit.
El problema és que el calendari polític no acostuma a perdonar els bloquejos. I si finalment Sánchez no troba el miracle i Junts no troba la sortida, el que vindrà no agradarà a ningú. O, si més no, no agradarà als qui s’han passat mesos jugant a veure qui badava primer.
Sèneca ja advertia que “cap vent és favorable per a qui no sap a quin port es dirigeix”. I és difícil trobar-ne un enmig d’aquest mar polític.
