Joan Laporta s’ha tornat previsible i, fins i tot, avorrit a l’hora d’aplicar el seu particular manual de populisme i d’exercir aquest caciquisme cada cop menys refinat amb què presideix i dirigeix el Barça. Incloses les conseqüències funestes per al club de la seva personalitat totalitària i de la incompetència associada a aquest estil de governança que, com un altre botó de mostra, dissabte passat va causar un col·lapse al repartiment d’entrades.
Sobre la crisi de les entrades del Barça-Alabès, efemèride paradigmàtica i més que simbòlica d’un Barça que va complir aquell mateix dia 126 anys sota el caos, el desgavell i la frivolitat de l’ègida laportista, ha resultat que 48 hores després del que va passar, una autèntica vergonya amb 7.800 socis afectats, el mateix Joan Laporta admetia que “encara no sabem què ha passat”. Es va limitar a assenyalar dos proveïdors, T-Systems i SlashMobility, com a responsables de l’error, als quals s’ha exigit una explicació i les garanties que “això no torni a succeir”.
El mateix conte, un calc per ser exactes, de les lamentacions i de la cantarella emprada a l’estiu quan va col·lapsar la suposada plataforma, pròpia i infal·lible, que havia de permetre veure en streaming els partits de la pretemporada blaugrana, inclòs el Gamper. D’aquell anunci i de la promesa que el problema estaria solucionat pel segon partit, res de res. Ha desaparegut per sempre Barça One —que havia de ser la bomba—, mai més s’ha sabut de la renovada i modernitzada plataforma —no nascuda ni batejada— i es van haver de redirigir les retransmissions anunciades al canal de YouTube com a única solució, sense que mig any més tard el Barça hagi estat capaç de generar el seu propi canal de streaming, a diferència de la resta de clubs del món, grans i menys grans, que sí que disposen d’aquesta via de comunicació amb els seus aficionats.
Tot plegat, una dosi més de la mateixa i potinera gestió que domina la vida domèstica del Barça de Laporta, qui, a més, no va ser capaç de demanar disculpes als socis, de la mateixa manera que la directiva va mentir assegurant que va demanar a LaLiga retardar l’inici del partit en el fragor de l’incident, extrem negat categòricament per la patronal en un altre matís lamentable i mesquí, reflex de la baixa qualitat moral i ètica dels qui van ser legítimament escridassats per una legió de socis molt enfadats.
Finalment, hores abans del Barça-Atlètic de Madrid, davant la impossibilitat de saber, o de reconèixer, que el club va ser fàcilment atacat -o haquejat– en el seu punt neuràlgic més sensible, el de les entrades dels socis, no hi va haver altra solució que recórrer al tradicional PDF i renegar de la localitat electrònica. Com per fiar-se de l’escrutini dels vots telemàtics de les assemblees de Laporta, una altra d’aquestes ombres en què Laporta necessita refugiar-se.
El barcelonisme també està a l’espera, per exemple, que Barça Mobile hagi connectat d’alguna manera útil i personalitzada amb els socis des del seu explosiu llançament fa mesos més enllà de les pèrdues ocasionades, superiors als dos milions, que ningú sap qui els ha pagat ni com, derivades de l’organització d’un concert al Palau Sant Jordi. Una altra mina d’or abandonada.
Com a conclusió precipitada d’aquest primer tram de la temporada, l’àrea audiovisual, que sí que generava una certa facturació i expectatives, quan va ser en el seu dia l’activitat base i única de Barça Studios, ha degenerat en un pantà de projectes podrits i desatesos que no van enlloc. Encara que continuïn generant despeses derivades del manteniment d’estructures i personal sense cap sentit ni guió, en bona part causat per la desastrosa decisió de Joan Laporta de col·locar Paloma Mikadze —filla de Manana Giorgadze, cap de gabinet de presidència, com a principal mèrit— al capdavant d’un esguerro denominat Barça Media 360. Funest invent que, a més de no produir la menor activació del negoci digital, que va néixer mort, també ha arrossegat al fons l’àrea audiovisual.
No cal afegir, per explícit i notori, que les decepcions encadenades des de fa un any per les successives frustrades reobertures de l’Spotify han deixat un pòsit de malestar entre els socis que no ha compensat l’alegria de tornar finalment a les Corts, menys ara que milers dels afortunats no van poder entrar a temps —centenars ni tan sols van poder accedir— per veure sencer el Barça-Alabès. La cirereta no precisament dolça al calvari viscut a cada partit de Montjuïc durant més de dos anys, sempre pendents que la directiva trobés un seient en algun racó un cop assignades les millors localitats a turistes i no socis disposats a rascar-se la butxaca.
Les petites i grans catàstrofes sobrevingudes per la reconeguda incapacitat directiva a l’hora de gestionar estan soscavant la popularitat de Laporta d’una manera força més efectiva que les bajanades i la mediocritat de l’oposició de cara a les eleccions.
El conveni amb la República Democràtica del Congo, les Barça Academy que el mateix president promou a les dictadures postsoviètiques amb amiguets al top-10 de la Interpol, les empreses fantasmes com New Era Visionary Group, i més recentment el fet de permetre a una opaca societat de Samoa obertament disposada a delinquir amb l’escut blaugrana són elements que, de sobte, semblen sumar-se i augmentar aquests símptomes de recel social susceptibles de castigar electoralment Laporta.
El president no comptava amb un revés d’aquesta magnitud, imprevist, encara que mitigat per la victòria sobre l’Alabès després de caure a Stamford Bridge a la Champions i, per descomptat, per haver recuperat el lideratge de la lliga després de l’empat del Madrid a Girona.
Els seus propis analistes jutgen arriscat i amb preocupació el fet que el vot laportista a les pròximes eleccions —fa uns dies tan clar— pugui dependre tant del marcador a hores d’ara d’un mandat que prometia tant.
