Cooperativista. Treballa en l’àmbit de l’economia social i solidària. Formador de post graus i màsters. Articulista, ha publicat també diversos llibres, entre els quals La dimensió cooperativa, Adeu, capitalisme i Crisis capitalista y economía solidaria. Ara, surt a les llibreries Economia solidària d’emergència. Fer front a l’edat bàrbara (Icaria Editorial).
Economia solidària d’emergència. Tres conceptes cridats a divergir, com l’oli i l’aigua?
Oli i aigua són, efecte, economia i solidària. En el sentit que l’economia està vista avui dia com obtenir el màxim benefici econòmic, a costa del que sigui i de qui sigui: medi ambient, futurs de generacions, fer-se ric a costa dels altres… Si Aristòtil aixequés el cap… En el seu llibre L’Ètica a Nicòmac diu que tot té la seva justa mesura, i que s’aspira a més per raons crematístiques. Per ell, l’economia era la correcta administració de les arques, però hi ha una perversió, que és l’afany desmesurat pels diners: la funció de l’economia és millorar la situació de les persones.
Dius en el teu llibre que el món ara fa por. No ha estat sempre una mica així?
En totes les civilitzacions trobem formes d’economia solidària. No és una cosa d’avui. Les comunitats han treballat durant segles de manera comunitària, igualitària, col·lectivament. L’economia dominant no és així. Sense entrar en disquisicions filosòfiques, sabem que els éssers humans som mamífers indefensos i vulnerables. L’exterior sempre ha fet por, però ara estem en una època històrica. Si comparem les amenaces avui dia amb les de fa només 40 anys, veiem que són considerablement més preocupants.
Això, és clar, es complementa amb un augment de la dimensió d’aquests desafiaments i l’acceleració de les seves dinàmiques. Disposem de marge de maniobra per canviar aquest estat de coses?
Crec que tenim possibilitats de canviar-ho. No es pot parlar de certeses o de màximes possibilitats, però l’ésser humà té una gran capacitat de canvi, de metamorfosi… Hem aconseguit coses que semblaven completament impossibles fa 40 anys. L’abolició de l’esclavitud, el sufragi universal… són conquestes que han costat molt d’esforç, que en el seu moment es van veure com a autèntiques quimeres, i ara són realitats. Fa 40 anys, a part dels problemes crònics que comporta tot aquest sistema de desigualtat, pobresa, hi vam afegir un altre factor molt preocupant, que és l’extralimitació ecològica. Una cosa que té la seva màxima distopicitat en el canvi climàtic, però que és molt més: contaminació química, esgotament dels recursos fòssils… La nostra civilització, mundial, està xocant contra els límits biofísics. Fa unes dècades ja començava a passar, i avui és evident.
El mercat ja forma part de la nostra manera de ser i de comportar-nos, individualment i col·lectivament. Hem estat reduïts a homo economicus. Revertir això, canviar de xip, no és una tasca altament peremptòria?
És impossible aconseguir un canvi social sense un canvi cultural simultani. Però també és un advertiment. Les societats dels anys 50 no tenien a Europa aquesta visió tan individualista, competitiva. Es modulava molt més l’àmbit públic, per exemple. Des dels anys 80, amb el cop d’Estat a Xile, portem una trajectòria d’anar-nos destruint fins a fer-nos éssers similars al prototip que els economistes manipulen. Només preocupar-se de si mateixos, obtenir el màxim benefici econòmic… Però això té també les seves bretxes, forats… Hi ha dissidències. L’economia solidària n’és una. Tenim experiències a tot el món de gent que viu, treballa, consumeix de manera més responsable, democràtica. Això és una cosa que em fa dir que hi ha possibilitats de canvi.
Creus que, a la vista, dels fets, s’està produint en el món un desmarcatge generalitzat d’Occident i, en particular, del model EUA, i es comença a mirar amb més interès a la Xina, per exemple?
El model xinès, que és un capitalisme d’Estat, no és com l’estatunidenc, però en el fons els valors són molt similars. Es comparteixen, per desgràcia. Això genera resistències i molts malestars. La taxa de suïcidis aquí, com a la Xina o el Japó, és molt bèstia, per exemple. Fins a quin punt els éssers humans serem tan emmotllables que, al final, renunciem a part dels nostres valors i desitjos aclaparats per un sistema que només pensa en les coses materials, i que tampoc ens fa feliços? Això és part del gran factor diferencial respecte a fa mig segle. Molta gent em pregunta si estic a favor del decreixement. No es tracta ja d’estar-hi a favor o en contra, decreixerem segur. No és només una qüestió ètica o moral, sinó, simplement, de viure una vida més lleugera d’equipatge, més senzilla. Però el que és pertinent és dir-nos: mantindrem el ritme de producció d’objectes materials i d’energia en un planeta que és finit? Decreixerem. Qui visqui d’aquí 50 anys haurà d’utilitzar menys materials i menys energia. No s’estan acabant només els combustibles fòssils, sinó el coure, el cobalt… La pregunta és com decreixerem. Recorrent a la llei de la selva, amb petits grups de privilegiats que s’aferraran a les seves formes de vida i la resta del planeta destruït? O d’una manera organitzada, democràtica, equitativa?
En qualsevol cas, en lloc de lineal, tot això és més aviat caòtic, contradictori, complex… En aquest moment estem entrant en un nou bucle reaccionari, amb el rearmament, l’energia nuclear…?
Tenim dos grans riscos d’abast planetari. Un d’ells és un augment brusc del canvi climàtic. Un altre és l’amenaça nuclear. Durant 40 anys hem viscut pensant que l’amenaça nuclear no existia, però les contradiccions entre les grans potències, governades per gerontocràcies, la tornen a fer reviure. Les armes nuclears constitueixen un risc real, i no es pot excloure la temptació a utilitzar-les en un conflicte de gran escala.
Parles en el llibre de les quatre R, com a perspectiva de canvi…
Capitalisme és igual a injustícia i insostenibilitat econòmica. Per tant, des del meu punt de vista, la solució seria un sistema no capitalista. Tenim uns 20 anys al davant per intentar evitar les pitjors conseqüències de la crisi. En aquest període, amb la correlació de forces actual, ningú es pot imaginar d’una manera raonable que és possible superar el capitalisme. Per tant, hem de trobar una sortida d’escapament, una fórmula perquè la història prossegueixi. No hem d’arribar a una tercera guerra mundial… D’això alguns en diem transició ecosocial. Seria una espècie d’Agenda 2030, en versió forta. Deixant de créixer, anant a economies estacionàries que desenvolupin serveis públics… Caldria ajustar el sistema econòmic mundial als límits del planeta. De tal manera que tothom pugui satisfer les seves necessitats bàsiques, que d’aquí 20 anys totes les persones tinguessin les seves vides resoltes. I si es fes dins d’un sistema econòmic que no sobrepassés els límits ecològics, la humanitat prosseguiria, i ja veuríem què passaria després. Per arribar a això hi ha quatre línies d’acció molt importants: decréixer en l’ús de materials i energia; redistribuir mínimament la riquesa per resoldre necessitats bàsiques; democratitzar l’economia, i reconvertir el sistema productiu.
El capitalisme, sotmès, com tot, a les lleis de l’evolució, no sembla que està donant mostres d’agonia, en el sentit que li donava Unamuno, ni vida ni mort?
Veus, com el món fa por? Soc reticent a parlar de l’agonia del capitalisme, perquè n’hem abusat, d’això. Lenin ja anunciava la fi del capitalisme. Efectivament, el capitalisme és perible com tot, però ha demostrat ser extraordinàriament plàstic. Ha aprofitat les seves crisis per reformular-se. Quant temps més pot durar? No se sap. I la desaparició del capitalisme no comporta que sorgeixi un sistema millor. L’acció humana és l’única capaç de desfer el que ha fet. En aquest sentit, el llibre és també una apel·lació a l’acció social per canviar un sistema injust, i la creació d’alternatives com l’economia solidària. Si de la nit al dia desaparegués l’actual ordre de coses, passaria, com va passar amb la revolució russa, que acabaríem fent una mica el mateix.
Quin és l’estat de l’economia solidària a Espanya?
L’economia social i solidària a Espanya és petita, però la tendència és a créixer. Com a tot el món. Amb les crisis, naturalment, més. Ha adquirit un cert suport institucional, per exemple, de les Nacions Unides. Però, evidentment, l’economia dominant a Espanya i a tot el món és una altra. Tenim exemples d’economia solidària en àmbits que fa vint anys eren impensables, com energies renovables, supermercats cooperatius, habitatges en cessió d’ús…
