De finals dels 80 és la comèdia de mig pèl Aquest mort és molt viu. M’hi ha fet pensar la commemoració dels cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco, que aquests dies celebrem —mai millor dit. El passat dijous va fer mig segle de la grata pèrdua. Ho va fer al llit —en una freda sala de l’hospital La Paz, de Madrid—, per a deshonra i vergonya generacional. Així, mai va haver de rendir comptes, lamentablement, pels crims contra la humanitat comesos. I dic que aquest mort —Franco— és molt viu perquè entre els més joves comença a niar la vella idea de la transició que apuntava que amb Franco es vivia millor.
Així ho indiquen enquestes com la que en el seu dia va fer el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), a on, preguntats pels anys del franquisme, el 20% dels joves els valoren positivament. La dada no es queda aquí: més del 17% dels joves creuen que la democràcia actual és pitjor que la dictadura franquista.
Aquestes xifres, que podrien semblar anecdòtiques o fruit del desconeixement, haurien d’alertar-nos profundament. No només perquè frivolitzar amb una dictadura equival a banalitzar la repressió, la censura i la violència institucionalitzada, sinó perquè posa en qüestió el treball memorialista —sovint insuficient— que s’ha fet a l’Estat espanyol. Que una part de la joventut consideri que el franquisme va ser un període “millor” revela una fractura greu entre memòria i relat, entre allò que va passar i allò que s’explica que va passar.
Durant dècades, la transició democràtica es va construir sobre una amnèsia pactada, un silenci que es presentava com a preu necessari per a la convivència. El resultat és que molts joves han heretat una història esmorteïda, narrada sense arestes, on Franco apareix més com un personatge llunyà que no pas com el responsable d’un règim de persecució política, de milers de morts, de presons i exilis. Aquesta absència d’un relat clar, contundent i pedagògic sobre què va significar el franquisme és el compost ideal perquè hi arrelin mites, nostàlgies prefabricades i revisionismes històrics que, en realitat, només beneficien l’extrema dreta.
El fenomen no és exclusiu d’aquí: a Europa i arreu del món s’observa com una part de les generacions més joves, nascudes ja en llibertats consolidables, però també fràgils, tendeixen a idealitzar passatges autoritaris o figures fortes en moments d’incertesa econòmica, precarietat i desencant polític. Però al cas espanyol s’hi afegeix un ingredient específic: l’herència d’un relat dominant que, durant anys, ha evitat condemnar amb contundència el franquisme per no incomodar certs pactes de la transició.
Que avui alguns joves pensin que “amb Franco es vivia millor” també és el símptoma d’una democràcia amb dèficits: desigualtats estructurals, falta d’oportunitats, dificultats materials que generen frustració i fan créixer la temptació de pensar que qualsevol temps passat fou millor. Però és precisament aquí on la responsabilitat política i institucional hauria de ser inequívoca: explicar que la llibertat, els drets i la dignitat no són variables negociables amb l’ordre, que la prosperitat mai pot justificar la repressió, i que el franquisme no va ser un règim d’estabilitat sinó de por.
Cinquanta anys després, Franco continua present no perquè tingui res de viu, sinó perquè no hem sabut sepultar-lo del tot en el lloc on li correspon: als llibres d’història, acompanyat del relat fidel de què va significar el seu règim. Quan un país no fa bé les paus amb el passat, el passat retorna disfressat de falsa promesa. I aquest mort, per sorprenent que sembli, continua movent els fils d’un debat que hauria de ser inexistent en qualsevol democràcia madura.
La solució no passa per indignar-se només davant les dades, sinó per assumir que hi ha una tasca pendent: una pedagogia democràtica clara, valenta i rigorosa; una política de memòria que trenqui el silenci i il·lumini allò que durant massa temps s’ha volgut deixar a les fosques. Perquè si no es fa, aleshores sí: aquest mort continuarà estant molt viu.
