La llotja de l’Spotify hauria d’acollir aquest dissabte 22 de novembre de 2025, en puresa institucional, la màxima representació dels centenars -milers, fins i tot- de barcelonistes que han fet possible la necessària reforma d’un estadi inaugurat l’any 1957, que ja aleshores va ser declarat i considerat com una joia arquitectònica en el seu gènere. Tant és així que, en la pràctica, ni la primera graderia, però sobretot la segona, han pogut ser afectades per Limak, segurament per sort per al prestigi del FC Barcelona i d’un anell de grada únic al món obra de l’arquitecte internacionalment reconegut Francesc Mitjans. Avui, per contra, ningú no coneix qui ha signat els plànols del nou estadi perquè cap professional valorat, conegut i reputat desitja carregar amb el pes d’haver deteriorat el projecte guanyador —en el seu dia— del concurs internacional presentat per Niken Sekkei, Joan Pascual i Ramon Ausió.
D’aquella obra, el que s’inaugura aquest dissabte és un disseny que no respecta aquella idea, maltractat pels canvis a caprici del president, Joan Laporta, i construït entorn d‘una consigna única: estalviar en materials i mà d’obra. Sense que, malgrat això, Limak hagi pogut complir amb els dos manaments pels quals Laporta va decidir, personalment, adjudicar-li la gran reforma de l’estadi, ja que ni ha complert els terminis ni serà ni de bon tros a un preu més econòmic, a més d’haver-se apartat dels plànols originals en aspectes determinants com la coberta, que no serà arquitectònica per fer-la més barata. També s’ha descartat l’ús del formigó principalment per limitar la despesa i aixecar la tercera graderia mitjançant una estructura de bigues de ferro, cosa que ha fet desaparèixer l’espectacular vídeo-pantalla de 360º i el no menys atractiu mirador circular previst.
De Rosell a Laporta
En qualsevol cas, altres mentides del relat sobre el retorn a l’estadi necessiten ser convenientment negades, si es vol oferir al barcelonisme una versió realista i ajustada als fets perquè ni Laporta ha estat el valent, l’únic valent a afrontar aquest projecte, ni, per descomptat, com repeteixen ell mateix i el seu entorn, “ningú havia fet res en onze anys”, afirmacions ambdues absolutament difamatòries i, naturalment, falses.
Per començar, si Laporta va poder triar Limak va ser perquè l’Ajuntament de Barcelona no va concedir la llicència d’obres formalment fins a l’estiu del 2022, i no abans, tot i que les dues juntes anteriors, de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu, havien treballat intensament des del 5 d’abril del 2014, quan es vota en un referèndum de veritat entre els socis del FC Barcelona el projecte Espai Barça amb un 72,3% de vots a favor.
Laporta es limitarà a reformar només l’estadi per més de 1.500 milions quan l’Espai Barça aprovat fa onze anys costava 600 milions i només requeria un préstec de 200 milions. El 2020, Bartomeu va recalcular els costos a 800 milions (tot el projecte, inclòs el Palau i la resta dels equipaments) i l’oposició, començant per Laporta, es va aixecar en armes amenaçant d’arrencar una campanya social perquè aquest augment no s’aprovés en assemblea per ser “escandalós”.
Però Josep Maria Bartomeu no hauria pogut començar l’obra —el projecte estava completament ultimant— perquè l’Ajuntament de Barcelona, el mateix que ara s’ensorra i cedeix a les pressions de Laporta, no deixava de posar bastons a les rodes i retardar aquesta llicència que no va ser efectiva fins que Bartomeu va dimitir.
Obres i finançament
Abans, va caldre culminar dos processos urbanístics d’enorme importància: dues MGPM (Modificació del Pla General Metropolità), una que afecta Sant Joan Despí i Sant Feliu, per fer cabre el Johan Cruyff (que forma part de l’Espai Barça); i l’altra, a Barcelona, que va costar Déu i ajuda completar, tot i això, en un temps rècord, el 2018 (2019 després de superar al·legacions de la CUP i dels veïns de les Corts). Una MGPM pot trigar uns quinze anys habitualment i requereix un consens polític com el del Barça, pràcticament unànime i molt difícil d’aconseguir.
En paral·lel es van executar diferents obres de manteniment i seguretat al Camp Nou per adequar instal·lacions i preparar-les per a les obres inversions importants. Per exemple, la creació de noves escomeses elèctriques i l’ampliació i reordenació de tot el cablejat del Camp Nou en una anella que transita per l’interior de l’Estadi; una mena d’autopista de cables —tant d’electricitat com d’àudio, fibra, megafonia, càmeres del circuit tancat de televisió, control d’accés i sistemes de seguretat— a les quals únicament pot accedir el personal qualificat. El Camp Nou compta ara amb una de les xarxes de subministrament elèctric més potents i segures del món. Abans la potència elèctrica era de 6.000 kW i ara es pot ampliar, progressivament i segons les necessitats, fins als 26.000 kW. Els treballs van abordar actuacions en una infraestructura dotada de redundància i amb una reordenació del cablejat en una anella interna a l’Estadi a més d’un nou transformador elèctric per millorar la xarxa elèctrica.
Va ser necessari ampliar el túnel de gol sud per garantir l’accés de vehicles de gran mida des de l’exterior i abordar les obres d’enderroc del Miniestadi —prèvia llicència— i d’urbanització de carrers al voltant del Camp Nou, com el tram de l’avinguda Joan XXIII.
En el seu moment, preceptivament, a conseqüència de la MGPM, es va reescriure la propietat del FC Barcelona al Registre de la Propietat d’acord amb les modificacions, donant a la ciutat terrenys per a l’ús veïnal i obert dels voltants, fins ara tancats amb una tanca.
No cal dir que es va dur a terme la construcció del Johan Cruyff, imprescindible per enderrocar el Miniestadi i preparar-hi la construcció del nou Palau, un terreny finalment dedicat (per estalviar) a reutilitzar el formigó de la tercera graderia.
Laporta també es va trobar molt detallat i en marxa el pla de finançament amb Goldman Sachs, que ja havia avançat els diners per als preparatius amb un crèdit de 109 milions. La nova directiva aterrada a la llotja el 2021 es va trobar, així doncs, amb tot a punt per començar les obres, inclòs un model de concurs en què Limak mai no hauria pogut ni participar.
El nou president, a més de tancar amb Goldman Sachsun préstec de 590 milions per regularitzar l’impacte de la pandèmia i després un fons de titulització amb la financera americana i altres inversors en les pitjors condicions possibles pels 1.500 milions de l’Espai Barça, també va modificar les bases perquè la constructora turca pogués presentar la seva oferta. Com és sabut, tot i que un informe dels mateixos tècnics del club establia que Limak no estava qualificada —era la pitjor de les tres propostes finalistes—, en una reunió de junta Laporta va recórrer a un altre informe, aquest de Joan Sentelles, l’actual responsable del projecte, per regirar aquest rànquing i concedir-li l’obra de l’estadi a Limak.
El paper de l’Ajuntament
La resta ja és història més recent i més coneguda, com que no s’han complert els terminis i, sobretot, que l’Ajuntament s’ha doblegat a totes les vel·leïtats i ocurrències de Laporta, com enderrocar la tercera graderia, reubicar les zones de llotges VIP per sobre de la segona graderia perquè hi cabessin més zones prèmium i, de fet, no tocar la primera graderia més que per empitjorar els accessos i altures, segons van poder comprovar, disgustats, els socis en l’entrenament de portes obertes fa uns dies.
L’Ajuntament va permetre a Laporta anar enderrocant la tercera graderia mentre es refeien els plànols i el projecte constructiu a correcuita, demostrant que tot el posat meticulós i inflexible de la seva actitud i procedir amb les dues juntes anteriors era, per alguna raó, el resultat d’una postura política de poques ganes de col·laborar.
Laporta li ha pagat el favor culpabilitzant-lo als ulls dels ciutadans d’aquests retards que només són responsabilitat de la intocable Limak.
Quan la vicepresidenta Elena Fort suggereix que sigui Laporta qui faci el xut d’honor aquest dissabte, de ben segur que no està calibrant el pes indubtable de tants empleats, executius i directius del FC Barcelona que sí que es van haver d’enfrontar a la maquinària municipal, descaradament en contra, perquè finalment tot estigués a punt el 2022 per poder iniciar les obres, incloses les llicències, els costosos i complexos preparatius, i, fins i tot, el finançament. Com sempre, Laporta passava per allà per aprofitar-se de tants anys de feina de les dues directives anteriors que van promoure el projecte i, a sobre, per dir d’elles que en onze anys “no s’havia fet res”, això sí, amb el permís i l’ovació vergonyosa de la premsa.
