Serà difícil, per no dir impossible, que aquest dilluns a la tarda apareguin personatges com Marc Ciria, Joan Camprubí i Xavier Vilajoana a l’acte central de l’únic intent, per ara, de formalitzar una candidatura d’unitat anticipadament ferma, cohesionada i enfortida per plantar cara a Joan Laporta a les eleccions del FC Barcelona de la primavera vinent.
L’intent d’agrupar en una sola plataforma antilaportista, El Barça que Volem, els principals aspirants que fa temps que remouen l’entorn a la recerca de suports, no respon realment a aquest objectiu aparent d’atreure’ls, sinó a la desesperada temptativa de Víctor Font de liderar-ho com sigui, de semblar el precandidat més fort i que, per aquesta via, els altres tres aspirants acabin per adherir-s’hi d’alguna manera.
La convocatòria de la Fira de Barcelona no és res més que l’inici d’una batalla per desgastar-los per part de Font, en reacció a un panorama en què comencen a proliferar opositors —massa, segons el seu parer— amb ganes d’aprofitar-se de l’enorme publicitat personal mediàtica, i gratuïta, que s’activa només pel fet de ser soci del FC Barcelona i aixecar el dit amb la pretensió d’aspirar a la presidència.
Casos repulsius com els d’Emili Rousaud, Jordi Farré, Lluís Fernandez Alà o el mateix Agustí Benedito, que a l’hora de la veritat només intenten trampes, dreceres i irregularitats estatutàries per aparèixer als mitjans, haurien de ser evitables. Si no fos perquè el mateix president que va sortir elegit l’última vegada, Joan Laporta, també es va dedicar a mentir, enganyar i desobeir els estatuts per aconseguir la presidència, perquè ni tenia aval ni tampoc la més petita intenció de complir ni una sola de les promeses electorals, amb la desgràcia que rere la pancarta del Bernabeu (“Ganes de tornar-vos a veure”) el Reial Madrid va sumar dues Champions.
Amb aquests precedents, la voràgine i el descontrol habitual a la prèvia electoral que Víctor Font intenta controlar i filtrar són una missió impossible, en el seu cas —no ens enganyem— una mena de formalitat perquè ningú el pugui acusar després de no haver allargat la mà a una aliança capaç d’amenaçar el poder laportista.
Font s’està amagant, com sap la majoria dels seus rivals en aquest tret de sortida, darrere de El Barça que Volem per intentar donar un cop d’autoritat damunt la taula.
L’estratègia implica semblar que Seguiment FCB, Suma Barça i la figura de Jaume Guardiola (pare directament responsable d’aplaudir i validar els excessos i bogeries laportistes que han arruïnat el Barça) estan disposats a donar suport a aquesta plataforma en què Sí al Futur tindrà la veu cantant.
Que se sàpiga, si no hi ha sorpreses, Marc Ciria ja s’ha assegut diverses vegades a parlar amb Víctor Font sense ni tan sols posar-se d’acord en alguna cosa tan urgent i necessària com intentar activar mesures de control contra les ocurrències financeres del president. No s’entenen ni estan disposats a col·locar-se, jeràrquicament, un per sota de l’altre. Almenys per ara, igual que Xavier Vilajoana, que ja ha deixat clarament manifesta la seva intenció de seguir el seu camí en solitari, molt probablement per beneficiar-se del cert prestigi conquerit al gremi de la construcció els últims anys i de la seva habilitat, o pèrdua d’orientació de la classe social barcelonista, per treure’s de sobre els seus orígens com a directiu de Josep Maria Bartomeu. També amb la reserva que, en el tram final, pugui negociar una cadira a la taula de Font si ell considera que va al capdavant i pot tenir possibilitats.
Pel que fa a Joan Camprubí, sembla obvi que la seva decadència com a precandidat ha avançat a la mateixa velocitat que el seu fugaç estrellat a la plataforma Som un Clam s’ha ensorrat per raons directament relacionades amb la seva imatge i trajectòria professional, més enllà que ha anat perdent companys de pes com Jordi Roche o Jordi Termes en el curt camí recorregut junts a l’inici d’aquesta aventura. Seria difícil, si no és en qualitat d’oient i sense adherir-s’hi, veure’l aparèixer per la Fira aquesta tarda integrat en la festa de Font.
Per a egos de la mida del mateix Spotify, o més, als quals fa referència Hansi Flick quan percep que se li altera el galliner, els que es reuniran en el projecte El Barça que Volem i encara més els que no hi participaran. De fet, els entrellats electorals no són més que això: un conflicte de l’individualisme, l’egoisme i la vanitat que, per defecte, defineix qualsevol directiu del Barça. Si no estiguessin fets d’aquest motlle i de veritat anteposessin els interessos del Barça als personals, s’haurien posat tots d’acord en mig minut. I el més egòlatra de tots, Laporta, ho sap de sobres, per això no sembla haver contraprogramat l’acte. Ja en té prou amb l’impacte de la foto de Messi, això sí que l’ha deixat mig KO.
