La planta solar més gran del món (té més de 609 km2 i és a 3.000 metres sobre el nivell del mar) es localitza a Gonghe, al desert de Talatan província de Qinghai (lloc natal de l’actual Dalai Lama, ara a l’exili), és la regió on s’ubica el Tibet, a l’oest de la Xina. Els panells solars s’estenen fins a l’horitzó i absorbeixen la llum solar, que és molt més brillant que a nivell del mar degut a l’escassa densitat de l’aire. A més, les turbines eòliques esquitxen les serralades properes, captant les brises nocturnes. Les preses hidroelèctriques s’ubiquen on els rius es desborden per llargs abismes a les vores de l’altiplà. Les línies elèctriques d’alt voltatge transporten l’electricitat produïda a empreses i llars a més de 1500 quilòmetres de distància i poden abastar uns 15 milions d’habitants.
El que semblava un simple projecte d’energia renovable va acabar sent un experiment amb resultats inesperats. En cobrir el desert de Talatan amb milers de panells solars, es va descobrir que sota la seva ombra sorgia un microclima fèrtil. La lògica és senzilla, els deserts ofereixen terreny abundant, sol constant i poques interferències humanes. Però aquestes instal·lacions gegantines no només generen electricitat: també modifiquen el terreny on s’instal·len. El desert és l’escenari perfecte per instal·lar panells solars, però el que no s’esperava és que aquests panells fotovoltaics acabessin alterant el mateix ecosistema. L’ombra dels mòduls fotovoltaics crea un microclima que va reduir l’evaporació, frena l’erosió provocada pel vent, reté humitat i permet que la vegetació torni a créixer en un entorn considerat estèril. Va transformar el desert en un lloc menys hostil i més estable que permet que brotin diverses espècies vegetals. En altres paraules, l’energia que cercava abastir ciutats també donava vida al desert.
A tot això cal afegir que Qinghai planeja quintuplicar el nombre de centres de dades i d’intel·ligència artificial a la zona. Els avantatges són obvis ja que, a aquesta altitud, consumeixen un 40% menys d’electricitat que els centres a nivell del mar, ja que amb prou feines necessiten aire condicionat. A més, l’aire escalfat pels servidors es canalitza per escalfar altres edificis. Qinghai, lleugerament més gran que França, és majoritàriament planer i això és perfecte per implantar panells solars, turbines eòliques i les carreteres necessàries per a la seva instal·lació. Alguns experts suggereixen que aquest model es podria replicar en altres zones àrides del planeta. Des del Sàhara fins a regions desèrtiques i assolellades d’Amèrica o d’Europa, on la combinació de panells i vegetació podria obrir una via doble: energia renovable i recuperació ambiental.
La Xina encara crema tant carbó com tota la resta del món (el 58% de la seva electricitat es genera a partir del carbó) mentre que la resta del món produeix un 35% d’electricitat a partir del carbó (Font: Our World Data). El president Xi Jinping va prometre reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i sextuplicar l’energia renovable els propers anys. Gran part d’aquest esforç es concentra a l’escassament poblada província de Qinghai, on sol prohibir-se l’entrada a periodistes estrangers per amagar la dissidència de la població tibetana. A més, l’aire fred millora l’eficiència dels panells i del funcionament de les instal·lacions d’intel·ligència artificial. La intenció és aprofitar el sol radiant, les temperatures baixes i l’altitud de la regió per proveir d’energia barata l’altiplà i els seus voltants, incloent-hi els centres de dades i intel·ligència artificial que consumeixen quantitats ingents d’energia i d’aigua per refrigerar. D’aquesta manera la Xina s’està preparant per ser líder mundial en la producció d’energia sostenibles i d’aquest tipus d’empreses.
La pregunta és: Què farem a l’actual desunida Europa per no dependre de la Xina o poder competir-hi?
