Així ha batejat el president Donald Trump a Zohran Mamdani, flamant nou alcalde de Nova York: de “petit comunista”. Una etiqueta que, venint del gran feixista, té la seva conya… Ho fa —suposo— perquè el demòcrata ha promès, entre altres coses, transport públic gratis i ajuts a l’habitatge i els lloguers, que calcula finançar apujant els impostos als més rics. Aquesta seria, pam amunt, pam avall, la recepta que ha dut el jove socialista —així es defineix ell en realitat— a connectar amb una societat, la novaiorquesa, cansada de la desigualtat. Nova York és avui una metròpolis on conviuen la riquesa més obscena i la precarietat més dura; on els preus del lloguer ofeguen el jovent i els serveis públics s’han anat degradant. Així, el ‘comunista’ ha donat amb la tecla i, contra tot pronòstic, sota amenaces del líder ataronjat, i recels de propis i estranys, ha assolit la preuada cadira novaiorquesa, esdevenint el primer musulmà a aconseguir-ho. Aquesta normalitat, que també han assolit arreu ciutats com Londres o Rotterdam, té en el cas de la ciutat dels gratacels, colpejada pels atemptats de l’11-S i amb un lobby jueu potentíssim, un plus meritori.
Però la victòria de Mamdani no és un cas aïllat. Les urnes han parlat també a Virgínia i Nova Jersey, on els republicans de Trump s’han endut un correctiu que no esperaven. El missatge és clar: l’estratègia del ressentiment, del “Make America Great Again” permanent, comença a desgastar-se. Les guerres culturals poden encendre les xarxes, però no paguen els lloguers ni omplen la nevera. Els votants, fins i tot en territoris tradicionalment conservadors, semblen haver dit prou a l’odi com a programa i al xou com a estil de govern.
A Virgínia, els demòcrates han aconseguit mantenir el control del Senat i recuperar la Cambra de Delegats, en una victòria que s’interpreta com un fre al trumpisme més agressiu. A Nova Jersey, tot i la forta campanya republicana basada en la por a la “invasió woke” i a la inseguretat, també han resistit amb força. No és tant un viratge ideològic com un signe d’esgotament: la gent vol solucions, no eslògans. I Mamdani —amb el seu discurs sobre justícia social, habitatge digne i serveis públics universals— n’ha ofert algunes, encara que sembli utòpic a ulls dels qui confonen la política amb la gestió del negoci.
Trump, per la seva banda, ha reaccionat com sap: amb insults, teories conspiratives i una bona dosi d’autocomplaença. Però rere el seu soroll hi ha nervis. Les victòries progressistes a Nova York i als estats del cinturó oriental indiquen que la seva Amèrica no és tota l’Amèrica. Que hi ha una generació —més diversa, més pobra, més precària, però també més formada— que ja no compra el relat del magnat salvador. I que, potser, el futur del país passa més per les idees d’un “petit comunista” de Queens que per les bravates d’un milionari ressentit.
Les eleccions de mitja legislatura de l’any vinent seran, sens dubte, un nou termòmetre. Però el que ha passat aquestes setmanes deixa un missatge que traspassa fronteres: el populisme autoritari no és invencible, i l’esperança —per molt modesta o “comunista” que sigui— encara pot guanyar. Com va dir Martin Luther King, “l’arc de la història és llarg, però s’inclina cap a la justícia”. Potser a Nova York, a Virgínia o a Nova Jersey, aquest arc comença a corbar-se de nou en la bona direcció.
