Com Brutus davant de Cèsar, Carles Puigdemont ha decidit trencar amb el seu aliat convençut que així defensa la seva causa i la coherència del seu projecte. A Juli Cèsar, William Shakespeare fa dir al dictador moribund una frase que encara ressona com a advertència universal: “Et tu, Brute?” —fins i tot tu? El gest de Brutus, que volia salvar la república, acaba precipitant-ne la caiguda. I també aquí, la decisió de Puigdemont, presentada com un acte de fidelitat, pot acabar tenint conseqüències més profundes que el simple desacord amb Pedro Sánchez, afavorint justament aquells que en sortiran més beneficiats: PP i Vox, els mateixos que esperen el desenllaç amb un silenci satisfet.
El trencament pot semblar un gest de força, però en realitat pot convertir-se en un error d’envergadura. Fins ara, Puigdemont havia aconseguit situar-se en un espai d’influència real: condicionar el govern espanyol, fer valer els vots de Junts i mantenir viu el relat del diàleg sense renunciar al conflicte. Amb la ruptura, però, aquest equilibri es trenca. Si la decisió precipita eleccions, el risc és clar: que la irritació del votant progressista i la fragmentació del bloc d’esquerres acabin retornant el poder a PP i Vox. I aleshores, el que avui es presenta com una victòria moral podria convertir-se en la seva derrota més pràctica —i en la del conjunt de Catalunya, que veuria tancada de nou qualsevol escletxa de negociació.
Darrere d’aquest trencament també hi ha por. No només la por de perdre la coherència o el relat, sinó la més immediata: la de perdre vots. Les enquestes apunten que l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols està mossegant terreny a Junts, sobretot entre els sectors més desencantats amb la política d’acords i concessions. En aquest context, Puigdemont necessita marcar perfil, recuperar l’epicentre del discurs sobiranista i demostrar que no és cap crossa de Sánchez. Però aquesta fugida cap endavant té un preu: reforça el relat de confrontació que la dreta espanyola —i ara també l’extrema dreta catalana— utilitzen per dividir i desgastar. El risc és que, en voler esquivar el foc d’Aliança Catalana, acabi alimentant un foc molt més gran, el de PP i Vox.
Puigdemont ha volgut vestir la decisió amb arguments de fons: els suposats incompliments de Sánchez en tres fronts: l’aplicació de la llei d’amnistia, l’oficialitat del català a la Unió Europea i el traspàs de competències en immigració. Però cap d’aquests obstacles depèn només del PSOE. L’amnistia l’ha frenat el Tribunal Suprem, el català ha topat amb la reserva d’Alemanya i el traspàs d’immigració s’ha encallat pel vot decisiu de Podem. El menys rellevant, al capdavall, és que els socialistes hagin acceptat una llei feta a mida, s’hagin esforçat per obtenir suports al Consell Europeu o hagin votat a favor del traspàs. El rerefons és un altre: la necessitat de Junts de marcar perfil davant la pressió d’Aliança Catalana. I és aquí on la coherència es confon amb el càlcul, i el risc de perdre el relat pot acabar convertint-se en el risc de perdre-ho tot.
Com en tota tragèdia, el desenllaç no depèn només del protagonista, sinó també del context que l’envolta. Puigdemont pot pensar que trenca per preservar la seva causa, però corre el risc d’acabar sent el personatge que, en voler mantenir la puresa del relat, obre la porta al retorn dels que volien fer-lo desaparèixer. Si la política és l’art de gestionar els possibles, la seva decisió sembla més pròxima al gest simbòlic que a l’estratègia. I ja se sap: en política, com en Shakespeare, els gestos simbòlics acostumen a tenir conseqüències irreversibles.
