Des del principi va quedar clar que la Flotilla que va salpar amb intenció de visibilitzar i denunciar el genocidi de Gaza hauria de fer front a un enemic exterior: Israel i la seva maquinària repressiva -militar, policial, administrativa-. Un estat que, en el seu infatigable esforç per destruir la legalitat internacional, ha arribat a declarar unilateralment que les 120 milles nàutiques adjacents a les seves costes són de la seva propietat, qualificant-les de “zona d’exclusió”. Aquest àrea, perquè es facin una idea, és deu vegades més del que la Llei concedeix a un estat com a “aigües territorials” (12 milles). Però, què pot detenir un país que en ple segle XXI perpetra l’extermini de tot un poble o bombardeja a plaer tercers països, com Qatar? Un grup de vaixells amb un quants civils a bord no hauria de suposar cap problema. En conseqüència, la Flotilla, que va sortir del port de Barcelona el 31 d’agost, va ser abordada i segrestada il·legalment per Israel en aigües internacionals l’1 i 2 d’octubre.
El curiós és que, paral·lelament a aquest enemic extern, va sorgir a rereguarda un enemic interior. Em refereixo a la furiosa campanya impulsada per aquell univers anomenat Fatxosfera (que “haber, hayla”, igual que existeix una Sanchezfera), constituït per mitjans de comunicació, polítics, tertulians, intel·lectuals i fins i tot jutges. Tots ells de signe dretà o ultradretà. Encara que -tot s’ha de dir- aquest enemic va comptar també amb veus d’altres perfils polítics.
Exemple d’aquesta campanya va ser l’article de Joaquín Luna a La Vanguardia titulat, sarcàsticament, “La gran flotilla invencible”. Publicat el 2 de setembre, hi qualifica els embarcats d’“activistes de secà”. I no content amb això, afirma: “(…) aquí som nosaltres per salvar els gazatians i portar-los mitja dotzena d’ampolles d’aigua mineral sense gas a condició de què les reciclin”. Aquí ja es pot veure la caricaturització anti-progressista, obertament, sense complexos. I rebla: “Per suposat, cap actua per guanyar quota electoral o de pantalla ni per refregar la mà a ningú”. Aquesta última frase és important perquè resumeix a la perfecció la principal acusació de l’enemic intern: qui es va embarcar ho va fer exclusivament per motius espuris. Tots eren arribistes o oportunistes, i la seva única finalitat, fer-se la foto. I tot i que l’expedició estava formada per 530 activistes de 44 països, l’obsessió, l’objecte de linxament, eren dues figures: Ada Colau i Greta Thunberg.
Qui em coneix sap que Ada Colau no és sant de la meva devoció. I com animal polític indiscutible que és, la crec perfectament capaç d’embarcar-se per aconseguir un titular. Quant a Greta Thunberg, els atacs que rep són, en la seva major part, una mostra de la més sòrdida misèria humana, moltes vegades a compte del seu síndrome d’Asperger. I, per descomptat, no és una oportunista. Més aviat una idealista: una espècie que avui ningú, o gairebé ningú, sembla concebre que pugui arribar a existir. Potser perquè l’idealisme ens acusa i interpel·la.
Però una cosa és que hi hagi una quota d’oportunistes -inevitable en qualsevol grup humà- i una altra molt distinta és generalitzar-la a tot un col·lectiu, a fi de denigrar una acció simbòlica que, com a mínim, demostra valentia en denunciar un genocidi mitjançant el no molt recomanable mètode de desafiar un estat com l’israelià. Joaquín Luna s’atreveix a dir: “(…) els tripulants van correspondre al fervor popular amb lliçons de moral i dots per a les costellades”. Què fàcil és pontificar des de la llunyania. No, la realitat és justament la contrària: és precisament Luna qui, des de la seguretat i la comoditat de la seva llar, potser fins i tot mentre devora una saborosa costellada, es permet el luxe de calumniar persones que, al marge d’ideologies, van ser assaltades per un dels exèrcits més ferotges de la Terra, els braços en alt i el passaport a la boca, per després ser arrestades il·legalment i sotmeses a maltractaments i humiliacions. Francament, conec formes bastant menys perilloses de fer-se una foto.
Però no s’enganyin: tot això -l’enemic intern, la campanya denigratòria- s’emmarca en l’onada dretana que recorre el món, amb la seva lluita implacable per escriure el relat, amb vistes a la conquesta -pam a pam, país a país- del Poder. I la causa humanitària de Gaza mou a tal empatia dins la població, que capitalitzar-la suposa un formidable actiu polític. Per tant, enfront de la tebiesa (quan no de la connivència) de les dretes amb Israel, la Flotilla constituïa un símbol, una amenaça al projecte. I s’havia de destruir.
