Sorprenentment, la ràtio de la massa salarial del Barça de Joan Laporta és òptima en relació amb la columna de despeses, del 55,4% la temporada 2024-25. Notable. El mèrit, per desgràcia pel FC Barcelona, no està associat ni de bon tros a la gestió del president que, si depengués d’ell, hauria elevat aquest percentatge per sobre del cent per cent. Ha estat LaLiga, des de l’estiu del 2022, quan va percebre que hi havia un doble fons trampós en les palanques de Barça Studio i de Sixth Street, qui el va obligar a signar un pla de tresoreria estricte i rigorós que des de llavors ha convertit cada estiu laportista en un infern a l’hora de les inscripcions.
Tal és el descontrol de la despesa en els comptes del Barça de Laporta que, tot i aquesta ràtio excel·lent, no només els comptes no quadren i no donen beneficis, sinó que en les dues últimes temporades s’ha incrementat el patrimoni net del club en 152 milions negatius i s’han acumulat 230 milions de pèrdues durant el mandat.
Les dues dades que més mal provoquen a la mala reputació financera del Barça són, d’una banda, que amb només un 55,4% de nòmina esportiva, el balanç no reflecteix beneficis reals des de fa cinc temporades. No té cap explicació si no és perquè la compulsió temerària, irresponsable i sospitosa en la despesa —en el que sigui— arriba a cotes sense precedents en la història del Barça.
D’altra banda, una reflexió encara més demolidora: contra 994 milions d’ingressos de múscul exhibits en l’última temporada i un cost salarial de 534 milions entre fitxes i amortitzacions, LaLiga ha reduït el seu fair play financer en 181 milions en relació amb el febrer passat. En la pràctica, el Barça de Laporta només té capacitat i recursos econòmics per pagar 351 milions de nòmines quan el cost és de 532 milions. Per culpa d’aquest excés crònic, LaLiga no ha pogut tramitar els fitxatges ni les renovacions i ampliacions de contracte amb normalitat.
La plantilla de Hansi Flick està avui inscrita gràcies a les vendes de jugadors —herència de Josep Maria Bartomeu— per 40 milions, igualment insuficients, gràcies als 12 milions d’avals que ha hagut de dipositar la junta contra les seves pròpies butxaques, gràcies també a la lesió de Ter Stegen, i, finalment, gràcies a cessions més que desproporcionades i a un laberint de renovacions i ampliacions de contracte —engrunes per avui i fam per al futur— amb l’únic objectiu de reduir les fitxes aquesta temporada i anar acumulant la major part dels contractes per a més endavant.
Un altre tret d’aquesta barbàrie laportista apareix contingut i enigmàtic en les columnes que conformen la resta de les factures, com els salaris no esportius (76 milions), les despeses de gestió (282 milions) i les altres despeses (73), sumant 431 milions. Una xifra que es pot considerar com una altra inexplicable plusmarca de Laporta, la segona més elevada dels 125 anys d’història del Barça, només superada (519 milions) en el tancament 2020-21, quan el genial i també irrepetible trident Laporta-Reverter-Romeu va acumular al deure els 200 milions de l’impacte de la pandèmia i 250 milions addicionals de pèrdues fictícies i forçades a còpia d’amortitzacions innecessàries i de provisions il·lusòries.
Per tant, sense concórrer circumstàncies excepcionals, només les directament vinculades als despropòsits de Laporta en la seva frustrada croada a la conquesta de l’1:1 en el fair play financer, la despesa no esportiva ha assolit un volum que convida a especular i alimentar totes les sospites.
A la memòria oficial presentada a l’assemblea el 19 d’octubre passat, els arguments de Laporta també sonen a presa de pèl. “Els salaris no esportius augmenten un 10% respecte a la temporada anterior per poder cobrir les necessitats del Club, especialment per cobrir l’increment de facturació derivat dels nous ingressos generats pel merchandising. Les despeses de gestió augmenten un +31% respecte de la temporada anterior a causa de l’increment significatiu dels ingressos ordinaris del Club, que comporten una sèrie de despeses associades per a la seva consecució, i més específicament als ingressos de merchandising, que han suposat un increment de despeses de gestió proper als 19 milions. El capítol d’altres despeses ha disminuït en 4 milions respecte a la temporada anterior a causa de diversos factors, entre els quals destaquen el menor import de deteriorament d’actius i menor import de provisions”, es va dir als socis.
Per més ridícul respecte a aquesta última anotació, la mateixa memòria recull el tripijoc intolerable i ocultat a l’assemblea consistent en haver reformulat el resultat de l’exercici anterior (2023-24) amb 89 milions de pèrdues derivades del deteriorament comptable de Barça Studios.
Un cinisme i una manipulació, per altra banda, tan habituals, que es corregeixen i augmenten de cara a la present temporada després d’haver aprovat un pressupost de despeses amb 565 milions de nòmina esportiva (amb el fair play financer novament excedit) i una ràtio excel·lent del 55,1%, però de nou amb un altre rècord de despesa no esportiva amb 454 milions (42,9%).
L’explicació oficial, sòrdida i lamentable, és la següent: “Les despeses de gestió s’incrementen en un 19% (+54 milions d’euros) per dos factors. D’una banda, el principal motiu, és que el primer equip de futbol masculí torna al nou Spotify Camp Nou, fet que comportarà unes despeses incrementals respecte a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. D’altra banda, també l’increment de despeses del negoci de merchandising derivat del seu increment d’ingressos queda reflectit en aquestes despeses de gestió”.
En volums, els ingressos pressupostats s’incrementen en 81 milions (8%) i les despeses, en 54 milions (6%), amb la previsió d’un superàvit de només 4 milions, que s’esfumarà ràpidament si el Barça guanya algun títol, com ha succeït en l’exercici anterior, reportant 24 milions de costos de més per les variables (primes i compromisos contractuals per títols).
La sensació és que entre la llum, l’aigua, els viatges i els contractes de personal fix discontinu dels diumenges, Laporta es gasta gairebé el que li costa la plantilla amb la diferència que LaLiga no li posa límits ni el controla. L’única conseqüència és que segueix sense poder fitxar els futbolistes que Flick li demana ni repartir les comissions habituals i creixents als seus amics Jorge Mendes i Pini Zahavi.
Sempre li quedarà Darren Dein.
