Aquest diumenge, 19 d’octubre, Joan Laporta completarà el primer mandat de la seva segona presidència amb la vergonyosa i lamentable imatge d’una assemblea de compromissaris celebrada d’amagat dels socis, i pràcticament del món. Se sotmetrà al criteri dels pocs compromissaris assistents i d’aquells que puguin connectar-s’hi i votar sense cap garantia telemàtica que la seva veu, opinió i, fins i tot vot, puguin reflectir una participació real, l’aprovació dels pitjors comptes de la història, superant, fins i tot, els de la pandèmia de l’exercici 2020-21.
En una altra argúcia comptable sense precedents, Laporta repetirà als socis que l’economia s’ha recuperat i acreditarà com a prova fefaent que el club ha obtingut 2 milions de benefici a l’ordinari. Després els enganyarà amb el conte que, per culpa dels impostos, caldrà aprovar amb els ulls tancats i el nas tapat unes pèrdues de 17 milions, una recaiguda —dirà— sense importància ni transcendència que amb els estatuts a la mà suposaria el cessament automàtic de la junta, si el Barça no s’hagués transformat en una institució franquista en aquest segon adveniment del laportisme.
El president els ocultarà, és clar, que, per evitar preguntes incòmodes i l’obligació de donar explicacions, 90 milions de pèrdues que l’auditor, Crowe, l’ha obligat a imputar pel deteriorament de Barça Vision (la palanca fantasma) s’han retro-introduït a l’exercici de l’any passat, el de la temporada 2023-24. Es tracta de l’ajust exigit per l’anterior auditor, Grant Thornton, que Laporta es va negar a admetre per no presentar-se davant l’assemblea amb 180 milions de pèrdues.
Crowe li ho ha deixat a la meitat i, a més, l’ha autoritzat a evaporar-les gràcies a aquest viatge comptable al passat, maquillant així els mals resultats de la temporada 2024-25, de 107 milions negatius (17 + 90 milions endarrerits), que igualment han augmentat les pèrdues acumulades de la gestió de Laporta a 230 milions des del 2021.
En el relat d’aquesta altra historieta de fantasia, Laporta presumirà d’uns ingressos de 964 milions, pràcticament 100 milions més dels pressupostats i 216 milions per sobre de la temporada anterior, que provenen en gran part dels 70 milions concedits finalment per aquells seients VIP que, durant 30 anys, suposaran al Barça més de 300 milions menys en l’explotació. Entrades que no es tornaran a repetir, juntament amb 40 milions de traspassos que, tanmateix, no han permès tancar amb beneficis ni de bon tros, tampoc en aquell ordinari imaginari amb què Laporta engaliparà l’assemblea.
En canvi, el compte de despeses s’ha disparat sense fets fora del comú més enllà de l’ajust de més de 20 milions desviats amb l’operació de Vítor Roque i de 15 milions de la multa de la UEFA, que acabaran sent 40 milions més si el balanç no millora.
La massa salarial ja ha recuperat un volum de 532 milions, amb una marcada tendència a l’augment alhora que retrocedeix brutalment el fair play financer que li concedeix LaLiga, que és de només 351 milions. És a dir, de 181 milions de distància en relació amb l’1:1 promès.
I no és, efectivament, la reforma de l’estadi la causa —encara— d’aquest desastre causat per la negligent gestió de Laporta que, sens dubte, afecta plenament els recursos blaugrana a l’hora de fitxar i reforçar-se, tant com el favor personal que el president li ha fet als seus nous amics de l’Aràbia Saudita, regalant Íñigo Martínez. Una operació injustificable que la claca del president, tanmateix, aplaudeix per l’efecte doble de desprendre’s d’un futbolista que cobrava massa i que per edat (34 anys) al Barça ja no li convenia.
Amb aquesta maniobra de deixar-lo marxar de franc, tot i tenir firmat un any més de contracte, Laporta es va estalviar 14 milions de massa salarial, que va poder sumar directament a favor del seu fair play financer, mentre que aquesta temporada, amb 37 anys, Lewandowski cobrarà 33 milions. Continua sent inexplicable que Laporta no demanés un traspàs generós al milionari club Al-Nassr de l’Aràbia Saudita, disposat a pagar milionades per futbolistes amb molta menys projecció, i que la mateixa junta hagués d’avalar 12 milions de la seva butxaca per poder inscriure completament la plantilla de Hansi Flick, de només 23 jugadors, per culpa d’aquesta precarietat tan alarmant que, inapel·lablement, desmenteix qualsevol relat que Laporta pugui argumentar davant els socis sobre la recuperació econòmica.
Tot i que el Barça està assolint el nivell d’ingressos prepandèmia —encara no ha arribat a igualar-lo per 26 milions (990 milions és el sostre històric establert el 2020)-, el cert és que la resta dels grans clubs europeus ja acumulen quatre anys superant les seves millors xifres registrades abans de l’impacte de la Covid.
El Barça de Laporta arrossega un retard evident respecte a aquesta dinàmica amb el problema afegit d’una enorme i inexplicable factura de despeses, de 965 milions, amb una desviació pressupostària de 92 milions que, si es computen els 90 milions que s’han amagat sota la catifa dels comptes de l’exercici anterior, ascendiria a 182 milions de més per a un total de costos de 1.055 milions reals.
Laporta, en definitiva, espera sortir a coll d’una assemblea que certificarà la imminent intervenció de Goldman Sachs davant un deute total que ja supera els 4.000 milions i unes pèrdues operatives en el mandat de 230 milions, tot i haver ingressat 1.000 milions de beneficis nets extraordinaris a base de palanques que, com la de Barça Studios, no eren més que fum, frau, engany i trampes comptables. En aquesta assemblea, més del mateix.
