El passat dia 30 de setembre es van complir vint anys de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la proposta de nou estatut d’autonomia de Catalunya. Va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006 desprès que, abans de ser acceptada a tràmit pel Congrés dels Diputats, patís el ribot dels fusters i durant la seva tramitació també. Alfonso Guerradixit. Més tard, l’any 2010, el Tribunal Constitucional, va incorporar alguns acabats. El 18 de juny de 2006 va ser ratificat per referèndum amb un 50,60 % d’abstenció.
No és aquest el lloc per tractar amb profunditat les vicissituds del redactat i aprovació, però si vull compartir algunes reflexions i experiències viscudes.
Com a resultat de les eleccions celebrades el 16 de novembre de 2003 es formalitzà el denominat Pacte del Tinell pel qual el PSC, ICV i ERC acordaven formar govern sota la presidència de Pasqual Maragall. S’incloïen els compromisos d’elaborar un nou estatut de Catalunya i excloure al PP de qualsevol acord o pacte de govern a Catalunya o a les Corts Generals.
En la meva opinió dos greus errors. Desprès de 23 anys de govern de CiU obrir el meló de redactar i negociar un nou estatut era apostar per tensions i enfrontaments innecessaris en un moment nou en el que calia prioritzat l’acció de govern i de gestió sobre les coses concretes, mostrant de què eren capaces les forces dites de progrés. I d’altra banda, excloure al PP, i per tant als seus votants, de les dinàmiques pròpies de l’acció política com la negociació, l’escolta i la participació, és contrari al que jo entenc com a govern en democràcia. Mesos desprès el PP va ser recuperat.
El cert és que amb la preparació d’un nou estatut d’autonomia s’obrí la caixa dels trons i una cursa frenètica entre els partits nacionalistes per demostrar qui era més en tot. Més nacionalista, més agosarat, més radical en la defensa de Catalunya, qui era més ambiciós en acaparar l’exercici de més competències més enllà del marc constitucional. Un assaig, del que després seria el Procés durant el qual tot era vàlid per assolir la independència. I és que com desafortunadament va dir el president Torra la democràcia estava per sobre de la llei. Una afirmació conceptualment totalment errònia i del tot ambigua. I el PSC qué? Doncs el PSC es va sentir totalment desbordat i desorientat. Més tard el president Maragall reconeixeria aquests errors.
Com a mostra del desgavell, fugida endavant i manca de rigor aporto dues experiències directes.
Sent jo assessor de la institució del Síndic de Greuges de Catalunya el seu titular, Rafael Ribó, em cridà per fer el despatx setmanal. Aprofità per comentar-me que havia pensat demanar a la comissió del Parlament que estava treballant en la proposta de nou estatut, que inclogués l’exclusivitat del Síndic de Greuges en la supervisió de l’actuació de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, així com la supervisió de l’Administració de l’Estat a Catalunya segons els acords que s’arribés amb el Defensor del Pueblo. Demanà la meva opinió. Li vaig contestar que no creia que pogués prosperar aquesta pretensió ja que era contrària a les previsions de la Constitució i de la Llei orgànica del Defensor del Pueblo. Em contestà, amb to de suficiència i prepotència, que ell ho demanaria. I la seva petició es va incloure. Curiosament el ribot no va actuar contra Ribó, però el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional aquesta previsió estatutària.
Segona experiència a compartir. Ismael E. Pitarch, el meu professor de dret constitucional i ciència política, era en aquell moment lletrat major del Parlament i assistia jurídicament a la comissió parlamentària encarregada de la redacció del projecte de nou estatut. Algunes vegades, a darrera hora de la tarda, coincidíem al carrer ja camí de retorn a casa. Sense aportar detalls, es lamentava amargament del to i baix nivell dels debats al si de la comissió. El veia francament frustrat i desesperançat. Per cert va ser ell qui va proposar, en el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), el nom i la figura institucional del Síndic de Greuges de Catalunya.
El resultat del treball de la comissió va ser un mamotreto farragós de 223 articles, 15 disposicions addicionals, 2 transitòries, 1 derogatòria i 4 finals ple d’arestes i rebaves per provocar l’actuació del ribot, amb raó o sense, i en qualsevol cas les esmenes del Tribunal Constitucional.
Els entesos diuen que els textos constitucionals o amb vocació estatutària, han de ser el més clars, concisos i curts possible. La Constitució Espanyola té 169 articles, l’Alemanya 146, la Italiana 139 i la Constitució Francesa 89.
A Catalunya hi ha vocació de singularitat i de deixar-ho tot bien atado. Però ni així ens aclarim.
