Llicenciada en Filologia Romànica i doctora en Història de l’Art. Investigadora de manuscrits i llibres impresos dels segles XV i XVI. Ha escrit sobre semiòtica, el paper de la dona en el context polític medieval, i imatge i antropologia. Ha publicat Visiones de fuego. Historia ilustrada de la alquimia. Amb el títol La construcción cultural de la bruja en el Siglo XV, acaba d’impartir un curs a la llibreria La Central, de Barcelona.
Com és la “construcció cultural de la bruixa”?
Tot i que hi influeixen molts factors, en realitat la caça de bruixes té un fonament polític. L’origen cal buscar-lo en la necessitat de trobar un enemic. Una bruixa és un enemic de la comunitat. Un agent, diguem-ne, enverinador, en sentit literal i metafòric. Representa l’inductor al caos. És una cosa molt abstracta que es concreta a encarnar l’enemic. Per això, per representar aquesta imatge és necessari construir-la.
Per què precisament al segle XV?
El segle XV és escenari de crisis terribles, que a nosaltres poden resultar-nos ara molt llunyanes. Simplificant molt, es pot dir que llavors es va produir la ressaca de la pesta negra. Un altre factor importantíssim va ser el Cisma d’Occident, que ara pot semblar-nos una anècdota històrica, però que en aquell moment va ser molt traumàtic. La institució catòlica, que es considerava infal·lible, es fragmentava. D’una banda, la gent entra en descrèdit respecte a l’Església, i de l’altra veiem una Església reaccionant de manera extraordinàriament brutal. La caça de bruixes té a veure amb aquesta reacció.
Es pot dir, doncs, que la bruixeria i la caça de bruixes tenen a veure, bàsicament, amb la religió, amb la cristiandat?
Sobre la base de moltes fonts, tradicions folklòriques…, s’hauria de dir que sí. Però després va ser una eina útil, no només per al catolicisme. Per exemple, els protestants van tenir molts casos de caça de bruixes. Era molt profitosa per controlar la gent, les comunitats. Si tenies una disputa amb el teu veí, hi podies recórrer per solucionar-la…
En qualsevol cas, poder polític i poder religiós serien llavors bastant difícils de distingir?
En l’inici de la caça de bruixes hi ha una Església que sent que està perdent la seva unitat. És una cosa bastant semblant al que està passant ara amb els partits d’extrema dreta a Europa: buscar un enemic. Ells ho van fer amb el diable, una figura no gaire humanitzada, sinó més aviat abstracta. El mal, en abstracte, que s’encarna en el diable, fins a adquirir una dimensió considerable.
El dimoni en la seva versió cristiana, o també vinculat a l’Antic Testament, a la Bíblia, que ara torna amb el sionisme?
Un exemple d’això pot ser el mal anomenat episodi de “la caiguda” (on Adam i Eva desobeeixen i són expulsats del paradís), al Gènesi. La seva lectura en hebreu transmet una història sensiblement diferent de la que va ser interpretada pels teòlegs cristians, posteriorment. És veritat, i així ho seguim entenent, que es va justificar molt la “decadència moral de la dona” amb la caiguda. Ella és la temptadora, la feble…
Així ho segueix sent, magnificat, en la bruixeria, que era sobretot cosa de dones?
També hi va haver bruixots i casos excepcionals de regions en què només es van perseguir homes, però es tracta d’una cosa molt poc comuna. L’historiador català Pau Castell, que va estudiar la bruixeria al Pirineu, va fer un mapa que ara es pot veure interactiu, online, que posa de manifest que la bruixeria era, en un 95% dels casos, cosa de dones…
Més enllà de l’estigma originari d’Eva, per què aquesta fixació amb les dones com a agents del mal? Pels seus sabers, els seus rols…? Potser perquè no combregaven amb les doctrines dominants? Per un afany de recristianitzar?
Aquesta és una qüestió una mica complicada. És clar que, per exemple, hi va haver dones i també homes que practicaven una medicina, diguem-ne, no oficial. Cosa que si se situa a les zones de muntanya era gairebé un imperatiu. Hi havia coneixements rudimentaris, receptaris necessaris per a la gent, la comunitat, que sobretot eren cosa de dones. Paracels va defensar molt el coneixement de les dones. El coneixement de la pràctica, l’experiència, davant del dels llibres. Cal tenir en compte les societats profundament misògines de llavors (les dones estaven excloses de la medicina oficial), que associen fàcilment el discurs demonològic a les dones. Basant-se en les interpretacions de la Bíblia, un folklore distorsionat, tractats de medicina i anatomia, la dona es considerava un ésser imperfecte, com una espècie de monstruositat, un home que no havia arribat a desenvolupar-se… I, per descomptat, ignorant.
Les bruixes, a més de dones, eren velles…?
De fet, hi ha un escrit atribuït a Aristòtil que diu que la dona és inferior, una deformació. Aquest és el principi amb què comença a construir-se la bruixa: un ésser mutable, al qual no se li pot donar cap confiança; capritxós, feble… I, sobretot, les dones grans. Això es va arribar a justificar, per exemple, amb tractats de medicina. Una de les justificacions que es van donar és que com les dones eren sexualment insaciables, i ningú volia tenir relacions amb elles quan eren velles, feien un pacte amb el diable, que les satisfeia sexualment.
D’aquí ve allò de l’aquelarre (“prat del boc” en basc), l’ús d’al·lucinògens, com l’Amanita muscaria…? El País Basc va ser un lloc especialment significat per la bruixeria?
A Navarra hi va haver el famosíssim cas de les bruixes de Zugarramurdi, el 1610: 53 persones van ser processades, 11 condemnades a morir, i sis cremades a la foguera. Anteriorment, també hi va haver casos de caça de bruixes a Euskadi i a Catalunya. Un dels bressols de les primeres caces de bruixes van ser els Alps. Després venen els Pirineus. En aquests llocs, la majoria de les causes contra bruixes van ser dutes a terme per tribunals independents, no religiosos. No per la Inquisició, com es pensa comunament.
La caça de bruixes va ser un fenomen comú a tot Europa? On va tenir més virulència?
Per estudiar el que anomenem “caça de bruixes”, un concepte bastant ambigu, l’ideal seria abordar-lo regió per regió. Cada regió té una idiosincràsia particular. Un dels riscos que es corren a l’hora de parlar de caça de bruixes és voler buscar homogeneïtat en un fenomen que va ser molt heterogeni. Hi ha regions, molt poques, en què només es va jutjar homes. En qualsevol cas, la caça de bruixes va ser especialment nociva a Alemanya. Allà, a les crisis generals, caldria afegir-hi les conseqüències de la Reforma.
Per què la bruixeria s’associa a la infància, als nens?
Una de les pitjors acusacions que es feien a les bruixes era l’infanticidi. Se les acusava de matar nens, perquè, pels seus coneixements de les plantes, proveïen de substàncies abortives, anticonceptives… La imatge de les bruixes sempre va estar molt associada a la llevadora i, per extensió, als infanticidis. De fet, és l’acusació que més es registra. Quan els romans feien propaganda dels crims cristians, una de les acusacions era la de matar i menjar-se nens. Crims tabú, que afecten les fibres atàviques.
La imatge de la bruixa a la cabanya del bosc respon a una realitat rural de la bruixeria, o va haver-hi també una bruixeria, diguem-ne, urbana?
Sí, hi va haver casos urbans, encara que es podrien confondre amb altres pràctiques. La historiadora María Tausiet ha estudiat la màgia en l’àmbit urbà, especialment de l’Espanya moderna. Però, vinculada a l’autonomia dels territoris, la bruixeria és sobretot rural. Cal assenyalar que, en qualsevol cas, la Inquisició espanyola va ser bastant escèptica amb la bruixeria. Se centrava més aviat en la lluita contra l’heretgia. De vegades s’arriben a solapar les dues coses.
Reclamar-se ara bruixa, tan à la page en alguns ambients, mereix alguna atenció, més enllà d’un cert simbolisme o postura provocativa?
Té sentit que es reivindiqui la bruixeria des d’una perspectiva feminista. Però de vegades es cau en el risc de romantitzar l’assumpte. Cosa que, d’alguna manera, no deixa de ser contraproduent, perquè parlar de bruixeria és parlar d’un fenomen molt tràgic, que va arrossegar a la tortura, als suplicis i a la mort moltíssimes persones innocents. S’acaba frivolitzant una mica.
La caça de bruixes, en fi, ha quedat fixada com una persecució injustificada, criminal, contra un enemic moltes vegades no real, com es va posar de manifest amb McCarthy…
Gustav Henningsenn, investigador de Zugarramurdi, cita l’opinió d’un inquisidor de l’època que, en el judici, va dir que a la regió no hi va haver bruixes fins que se’n va començar a parlar…
