La defensa obsessiva de Limak per part de la directiva de Joan Laporta s’ha convertit en un fenomen tan estrany i delirant que desafia totes les lleis de l’ètica, el rigor i la professionalitat, almenys les conegudes. És la primera vegada en la història de totes les grans i petites obres del món que, després de certificar-se ja un any de retard en la reobertura sobre el termini promès i pactat, així com haver posposat un any més del previst, fins ben entrat el 2027, la col·locació de la coberta, el client afectat impulsa una campanya mediàtica extraordinàriament agosarada, valenta i entregada en la seva defensa.
No només per justificar la seva presumpta negligència i manifesta incapacitat per estar dins dels terminis compromesos i anunciats pel president (“Limak és l’única constructora que garanteix l’obra en menys temps i menys cost”), sinó, sobretot, amb la finalitat d’exonerar-la de tota responsabilitat, càrrec i culpabilitat. L’empara corporativa des del club ha arribat a tal punt d’apassionament que es podria concloure fins i tot una relació inversa, és a dir, que fos el Barça el culpable final dels retards i qui hagués de pagar una indemnització per aquesta causa.
En conjunt, resulta una actitud tan sospitosa i estranya que la pròpia i atropellada reacció de la directiva a la revelació que Limak era la pitjor valorada de les tres finalistes de la licitació –segons un informe intern dels mateixos especialistes de l’Espai Barça– ha destapat més contradiccions i conclusions pudents sobre el procés d’elecció.
Com es va demostrar a l’assemblea, hi ha directius que, com la vicepresidenta Elena Fort i especialment el tresorer Ferran Olivé, semblen estar disposats a immolar-se per Limak mentre el president, únic i directe responsable de l’elecció de la constructora turca, que va impulsar el canvi en les condicions del concurs per mig justificar una decisió tan sospitosa com inequívocament personal i associada a no se sap quins interessos privats, roman ocult i a resguard, almenys en la mesura del possible.
Com que Laporta ja va sortir conscientment tan malparat del seu ridícul paper en l’anunci del retorn a l’Spotify pel Gamper, aquesta vegada el nou dir.om de la junta, Gabriel Martínez, va creure encertat enviar a la seva primera i última entrevista per rebatre en directe, i a la SER, aquesta notícia impactant sobre l’esquifida puntuació de Limak en l’examen de l’equip Espai Barça, precisament qui va substituir i va apartar els seus integrants, l’executiu Joan Sentelles, un dels emblemàtics enterradors del Reus i soldat més d’infanteria que altra cosa de l’exèrcit laportista, això sí, lleial al seu president com ningú i disposat a servir-lo de forma cega, sigui a Uzbekistan, a Reus o ara al capdavant de la major obra patrimonial de la història del Barça. Amb tanta vehemència que finalment va acabar cometent el gran error d’assenyalar-se a ell mateix com a autor de l’informe final i manipulat favorable a Limak (va passar de tenir menys de 50 punts a 74 punts i superar Ferrovial i FCC) que va acabar sobre la taula de la junta en el moment decisiu d’una elecció que, textualment, va dir “va ser jeràrquica”, o sigui a dit i a gust i satisfacció del president.
Per intentar rectificar aquesta sensació de complot i tripijoc, en les hores prèvies a l’assemblea, el mateix dir-com va intentar desfer l’embolic enviant a Ferran Olivé, tresorer de la junta del Barça i mà dreta de Laporta en els assumptes econòmics, a desviar l’atenció i tractar de posar el focus una mica allunyat del president.
La decisió final sobre Limak
Olivé ha arribat a afirmar exactament el contrari que Sentelles: “La decisió final sobre Limak va ser de Goldman Sachs”, reforçant aquest argument amb una altra frase que segurament el temps també li tornarà en forma de bufetada: “Limak té més solvència tècnica que totes les constructores espanyoles”.
Olivé va explicar que la situació econòmica del club en el moment d’iniciar el projecte era precària —amb 450 milions d’euros en fons propis negatius i problemes de liquiditat per pagar nòmines el març del 2021—, cosa que va forçar a buscar solucions financeres ràpides i creatives. En aquest context, l’aliança amb Goldman Sachs va ser considerada essencial per garantir la viabilitat de l’Espai Barça, la qual cosa va reforçar la seva influència en la selecció de Limak.
Delirant per dues raons evidents. Primera i principal, que Goldman Sachs ja havia prestat diners per a l’Espai Barça al club abans de l’arribada de Laporta i ja tenia dissenyat un finançament que incloïa la totalitat del projecte, és a dir, amb el Palau nou i la resta dels equipaments i la urbanització total de l’entorn, en cap cas amb incidència ni atribucions en el procés d’elecció del contractista més enllà de l’obligació coherent d’estar informat puntualment per la directiva, al seu torn única responsable de garantir a Goldman Sachs que la constructora escollida complia amb els requisits, exigències de materials, de logística i dels terminis acordats d’obra.
En segon lloc, Laporta hauria de dimitir si és veritat que va deixar descabdelladament en mans de Goldman Sachs l’elecció de Limak sent conscient que la penalització pels retards no recauria en Limak, sinó en el Barça, directament en la seva tresoreria, podent intervenir, retenir i quedar-se tants ingressos provinents de l’explotació de l’estadi com siguin necessaris per afrontar les quotes d’interessos i de capital previstes. Ara mateix, per exemple, Goldman Sachs congelarà 175 milions dels ingressos d’aquesta temporada fins que l’Spotify no sigui operatiu segons els terminis previstos.
Els pactes secrets entre Laporta i Limak
Una altra cosa diferent és que, a Goldman Sachs, un cop atorgada la licitació a Limak, li agradés la possibilitat certa que, a causa de la seva presumpta incompetència, el Barça hagi d’afrontar el pagament d’interessos més alts i per més temps —de moment fins més enllà de l’any 2050— al llarg d’aquest camí del finançament.
Salvar Limak fins i tot del càstig de la mala opinió pública pels seus retards és la principal preocupació de l’univers laportista, com també va demostrar a l’assemblea la vicepresidenta Elena Fort amb una altra intervenció decadent i amateur: “Les coses petites sumen molts retards”. La que faltava.
Limak va ajustar el temps de tornada a l’estadi després d’un any d’exili a Montjuïc i l’equip ja ha iniciat la tercera temporada lluny de l’estadi, una situació que només beneficia Goldman Sachs. A conseqüència d’aquesta disbauxada i descontrolada maniobra mediàtica de la junta de Laporta també s’ha revelat, per part de Joan Sentelles, que el Barça va assumir el compromís amb Limak de no acudir als tribunals en cas de conflictes. Quins seran els secrets encara desconeguts dels pactes Laporta-Limak? Seran els que tothom sospita?
Qui fos que va escollir Limak, que hi ha poques dubtes sobre la paternitat de la decisió, es va equivocar de ple o va anteposar altres interessos als del FC Barcelona.
