Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Granada. Interessat en l’estudi de la Guerra Civil del 36 i el franquisme, especialment en la perspectiva internacional. És autor de Cruces de memoria y olvido. Los monumentos a los caídos de la guerra civil española(1936-2021). Ara, surt a les llibreries La hambruna española (Editorial Crítica).
Per què l’hambruna espanyola?
Utilitzo el terme hambruna com a concepte històric, com a nom i no com a adjectiu. Podria haver dit que aquells “van ser anys de misèria i de fam”. No l’utilitzo així. Va ser una fam, una hambruna. Un fenomen històric, tipificat pels historiadors, que s’ha produït al llarg del temps, i que ha estat especialment devastador en l’època contemporània. Una hambruna, una fam, és, doncs, una falta d’aliments que provoca morts per inanició i per malalties derivades de la desnutrició.
Hi ha hagut a Espanya altres fams, diguem-ne, històriques?
L’última va tenir lloc amb la guerra d’Independència, a principis del segle XIX, i va ser catastròfica. Però no va ser una cosa general, que afectés tots els territoris i capes socials. Va estar una mica més localitzada, sobretot en zones de Castella. Va ser una cosa vinculada als desastres de la guerra i la destrucció de les collites.
Al llarg de quins anys es va produir la fam espanyola?
No tots els anys 40 van ser iguals. He localitzat la fam en un temps que va ser especialment dur, i amb característiques singulars. En concret, des de l’any 1939 al 1942. Hi va haver després una segona fase de la fam, que va ser el 1946. A grans trets, totes dues són conseqüència de la política adoptada pel règim, amb alguns agreujants en els dos casos. Tota la documentació que cito al llibre (inclosos, a més dels nacionals, arxius francesos, anglesos, alemanys, americans…) intenta incidir precisament en aquests anys. Parlo d’abandó de nens, de malalties contagioses…
Es va patir igual la fam als territoris, o n’hi va haver d’especialment castigats?
Fonamentalment, va colpejar el migdia espanyol, l’arc sud, per sota de Madrid. Això no vol dir que no hi hagués morts a altres llocs. Va ser una fam que va afectar les classes baixes i els republicans. Miguel Hernández va morir per tuberculosi, contreta per la fam. És difícil, no obstant això, respondre a si va ser pitjor al camp o a les ciutats. Al camp hi havia més aliments, però el problema era accedir-hi. A les ciutats, encara que d’estraperlo, hi havia més productes. En definitiva, depenia de qui eres. Si eres jornaler tenies totes les de perdre. No tenies accés al menjar, o no et donaven feina per haver estat republicà. A les ciutats hi havia racionament, que es donava en funció de la grandària de la població. Franco temia les urbs i dosificava les seves polítiques.
Va haver-hi també, diguem, determinades zones, com les perifèries industrials, amb obrers perdedors a la guerra, desafectes al règim…, especialment castigades?
És clar que hi va haver llocs especialment castigats per la fam. Sobretot, els pobles més recòndits. Com més lluny, més abandonats estaven. Més sensibles eren en les cadenes de distribució. La corrupció era tan gran que, al final, a molts d’aquests pobles no hi arribava el pa. Es perdia pel camí…
El racionament, en qualsevol cas, era només d’alguns productes, i en quantitats escasses?
Es calcula que el racionament només proporcionava el 30% del que necessita una persona per viure, en el millor dels casos. Calia buscar menjar en altres llocs. Si eres agricultor podies arreglar-te-les conreant algunes coses, amb certes limitacions. I, sino, havies de recórrer al mercat negre, a un preu molt més alt. I aquí estava el problema. Molta gent no tenia diners per comprar d’estraperlo, de manera que no era només que a Espanya faltés menjar, sinó que no es podia comprar, perquè tenien uns salaris congelats.
Com va ser l’estraperlo que, en definitiva, es beneficia de l’escassetat i funciona com un mercat negre? Va ser, diguem-ne, de geometria variable, petit, gran i fins i tot institucional?
Aquí hi havia també dues realitats, la dels vencedors i la dels vençuts. Per fer els grans negocis de l’estraperlo, tremendament lucratius, calia ser afecte al règim. Hi estaven implicats el mateix Franco, ministres, governadors civils… L’estraperlo influïa en l’augment dels preus. El petit estraperlo era més aviat de supervivència, de vegades en forma d’intercanvi.
En què van consistir els anomenats fielatos, o burots, que va habilitar el franquisme?
Hi havia una economia completament intervinguda. Per moure qualsevol mercaderia es necessitava una guia de circulació, que deia què portaves, on anaves… Això necessitava una burocràcia brutal. Et paraven pel carrer o els camins els agents de la Comissaria de Proveïments, o els de la Fiscalia de Taxes, que va ser possiblement la institució més odiada de la postguerra. En funció de qui eres et deixaven passar o no. Et posaven una multa, et requisaven els productes i fins i tot podien enviar-te a la presó. Els petits estraperlistes, que anaven caminant d’un poble l’altre, van ser els que més van pagar els plats trencats. Moltes dones, vídues…
Tot això, producte d’unes polítiques…?
Si no imposades, sí decidides des de dins del règim. Franco insistia que a Espanya es podia trobar de tot. Però, per exemple, l’agricultura no recupera els seus nivells de preguerra fins a l’any 51. La indústria fins al 52. Això s’explica pel fracàs de la seva política econòmica. Per què es va perllongar? Perquè hi havia els que estaven fent l’agost.
En aquells anys hi va haver algun boicot de països del nostre entorn, que va poder influir en l’escassetat?
Hi va haver un bloqueig econòmic, especialment intens entre l’estiu del 39 i el 1942. Va estar motivat per la posició pro Eix del règim de Franco, que s’estava reunint amb Hitler i Mussolini. Els anglesos, que estaven lluitant sols contra Alemanya, van promoure un aïllament d’Espanya perquè no entrés a la guerra.
L’autarquia franquista, pròpia de les dictadures, està potser en l’origen dels problemes econòmics?
La pretensió d’autoabastir-se va ser una autèntica bogeria, perquè trencava dècades de relacions comercials d’Espanya, especialment amb el Regne Unit, que llavors era el líder mundial. De sobte, es trenca tot això i ens vinculem a l’Eix. Es comencen a enviar cereals i matèries primeres als alemanys.
Té noms i cognoms la corrupció estructural, generalitzada, del primer franquisme?
El tema no s’ha estudiat en profunditat, perquè s’han ocultat les fonts. Encara avui dia hi ha moltes dificultats per accedir als arxius, com els notarials. Hi ha investigacions sobre algunes grans fortunes, com la dels Franco. Va entrar en la guerra com un militar assalariat i va acabar amb un autèntic empori de propietats immobiliàries, societats. Rampinya, regals, negocis… són l’origen d’això. Getulio Vargas, llavors president del Brasil, li va regalar a Franco uns carregaments de cafè que van acabar al mercat negre.
La necessitat va ser tan intensa que va induir fins i tot al robatori de productes alimentaris?
Els robatoris i també la solidaritat, com les dues cares de la mateixa moneda. Hi havia consciència de supervivència. Per això moltes persones que no eren delinqüents van haver de robar menjar. No hi havia cap més opció. També hi ha consciència que s’havia d’ajudar, perquè la gent s’estava morint de fam. Gairebé mai es denunciaven els robatoris.
També hi va haver en la fam intencionalitat política, com ha passat a Gaza, de portar la gent a una situació extrema, on només és possible la supervivència?
Eduardo de Guzmán, periodista culte, polititzat, anarquista, que va passar per diversos camps de concentració, s’adona que la fam l’està destruint, i l’obliga a gravitar cada vegada més cap a l’individualisme. “La revolució –va escriure– s’acaba a la fleca”. Franco, com ara Israel a Gaza, monopolitzava l’ajuda humanitària.
Quin va ser el balanç de víctimes de la fam?
L’he xifrat en 200.000, entre el 39 i el 42. Després, el 46, es pot dir que hi va haver 20.000 morts més. Un testimoni em deia que es va començar a adonar, a mitjans dels 50, que el pitjor ja havia passat quan va veure un tros de pa al carrer.
