El fet de titular així un article pot produir que alguns vulguin tirar-se a sobre de les meves paraules, sobretot quan expressi que es refereix a les paraules de l’entertainerBob Pop, qui en algun moment del mes digué no descartar presentar-se al càrrec de primer ciutadà de Barcelona.
El senyor, afectat per una malaltia, és un famós arquetípic del segle XXI, propulsant-se la seva celebritat per suposades perles d’erudició a un programa televisiu, ideal per a generar moviment a xarxes socials i oblidar-se el dia següent, no sense abans elevar el número de comentaris i provocar una espècie d’idolatria demencial, també catapultada per la particular estètica del personatge, cada cop més mimetitzat amb la seva persona.
Però, oh gentils acòlits de l’hipotètic candidat!, perdonin tanta gosadia, no es la meva intenció ofendre a aquest ídol tan de circumstàncies, si bé ell ofèn allò que representa l’Ajuntament, potser per haver-se cregut la seva fama i meditar al voltant de com el segle propicia petites revolucions de les que vol ser partícip, no tan sols des de l’activisme de ser efectista, sino com a líder , doncs si Ada Colau féu un gir copernicà ell no vol ser pas menys.
No deixa de ser curiós realitzar una comparació entre l’alcaldessa i el còmic, això darrer per a donar-li un apel·latiu recognoscible. Ella, amb molts partidaris del seu retorn, tingué un origen als anys noranta i als moviments socials, recordant-la Marina Garcés a l’episodi del cine Princesa junt a d’altres tòtems de la mal anomenada nova esquerra local, avui alguns apartats de la política i d’altres, molt tertulians durant el procés, desmanegats a base de tuits.
L’alcaldessa després capitanejà la PAH, atrevint-se a donar el pas. La bellesa del relat coincidí amb el triomf del mateix i si bé el seu govern no assolí cap excel·lència sí que tingué coratge per a canviar determinats aspectes, fins a donar a la ciutat un aire més sostenible que arrencà el debat sobre el seu model, en transformació durant els seus dos mandats, no en decadència, tal com esgrimien els seus detractors.
Bob Pop aspira a ser alcalde des de la seva vitola de revolucionari de saló o sofà, amb frases previsibles, fàcils performances i una sèrie d’inputs que agraden molt a tot allò radical chic, massa ocupat en els seus quefers al voltant de formes de representació d’allò públic, amb molta façana i poca acciño real.
Com el protagonista d’aquesta columna és un bastió del col·lectiu LGTBIQ+ suposo no crec que faci molts amics amb aquests paràgrafs. Em dóna força igual. Colau, durant la seva primera legislatura, repensà, fins a recuperar la cadira per a la primera ciutadana al Liceu. Comprengué els mecanismes del seu càrrec, el modernitzà amb estil propi i així li reté honors, fent-lo seu, sense ridiculitzar-lo.
La desorientació dels Comuns, agreujada per l’adéu de la Janet Sanz, no ha de crear monstres, sobretot si de veritat volen recuperar l’alcaldia. En aquest sentit, si escollissin al madrileny resident a la capital catalana, farien bo a Jaume Collboni, contentíssi amb això de ser alcalde, gris a múltiples facetes de les seva personalitat i, no obstant, sense problema per a representar el seu paper des de dinàmiques tradicionals que poden ser acceptades per la immensa majoria de ciutadans, els quals poden discrepar amb la seva inacció, però no poden atacar-lo pel mode d’exercir les seves funcions, impecable i sense esquerdes de cap tipus pel que fa al protocol.
Bob Pop enfonsaria encara més a la formació morada, ja que una cosa és riure gràcies davant una pantalla i una de ben diferent suportar l’esperpent televisiu al poder. Collboni, i en aquest sentit els seus adversaris haurien de prendre nota, obre de més quan obre la boca però guanya amb l’abundància dels seus silencis, no com Colau, que potser, després de la flotilla, hauria de meditar tornar com a salvadora.
