La vida resulta difícil, s’escapa de la comprensió i remodela tots els horitzons que un dia vam voler assolir. L’adveniment de la tragèdia recorre el camí emprès, tot recordant-nos la fina línia que ens separa de la misèria. Atur, sobreexplotació, es presenten com a temors a l’abast de la nostra mà, mals que afecten milers de persones. No obstant això, imaginin-se que anés a més, rebre avisos d’un dia per l’altre que exigeixen la teva evacuació immediata del que un dia vas anomenar llar; contemplar la mort instantània dels teus familiars, presenciar una fosa en negre encegador únicament callada pel rugit d’uns budells desproveïts d’aliment algun. Tot això i més, avui és la Franja de Gaza sota l’ocupació israelita. El record d’una humanitat deshumanitzada.
La tragèdia de Palestina és la constatació de la Realpolitik, la victòria dels consells de direcció davant d’un poble que es dirigeix a l’ocàs. És la demostració d?una geopolítica absent d’ètica que durant temps va voler treure pit arran de la guerra d’Ucraïna. Allò que en aquella van ser ràpides penalitzacions i vetos a Rússia, avui són còmplices silencis. Resulta paradoxal que un enfrontament entre dos exèrcits rebi més condemna que la massacre perpetuada per tropes especialitzades davant d’una població civil indefensa. Potser, només potser, simplement importa el qui i no el què.
En paral·lel, els experts estimen unes xifres de 680.000 morts a Gaza des de l’inici del conflicte, dels quals es calcula que la meitat podrien pertànyer a menors de cinc anys. Uns números que fan empal·lidir les falses dicotomies de dos bàndols enfrontats, víctimes del rugir fervorós nacionalista. No es tracta d’un combat d’igual a igual, tampoc d’un David contra Goliat, Hamàs avui és el casus belli que el sionisme necessitava per complir els seus desitjos més inconfessables.
Davant les falses clarividències de qui apunten a la devolució dels ostatges com la fi de les hostilitats, hi ha un ambiciós projecte immobiliari que dotaria els capitals israelians i nord-americans d’enormes ingressos econòmics. Pot ser que hi hagi la remota possibilitat que la destrucció de la Franja de Gaza se cenyeixi al desig de Theodor Herlz d’un estat jueu que abasti “des del riu d’Egipte fins a l’Eufrates”, com dictava Jehovà a Abraham al Gènesi (15:18), però, del que no hi ha dubte és del desig d’establir una “Riviera d’Orient Mitjà” tal i com ha manifestat recentment Donald Trump. El sionisme d’avui és precisament això, devoció als diners encoberts de victimisme i religiositat intransigent.
El que un dia va ser un territori ple de persones amb milers de projeccions de cara al futur, serà pastura de la turbo especulació urbana prèvia fase de devastació, el drama mercantilitzat que fa créixer el pletòric mercat capitalista. Mentrestant, Israel manté la seva continuïtat en esdeveniments esportius lucratius i de l’entreteniment en general, només opacats per la veu d’una valerosa part de la població que segueix preservant l’empatia que va fer evolucionar la nostra espècie. Resulta encomiable l’ímpetu d’aquestes protestes, hi trobem el coratge del qual manca una classe política rendida a la magnitud dels successos, l’única idea de cooperació dels quals passa per l’enviament de figures de l’espectacle errants a través del Mediterrani. Per no parlar de la dreta, més concretament de l’espanyola, després de la ressaca de la beatificació de Charlie Kirk, sorgeixen les veus que situen Israel com a últim bastió d’Occident al Pròxim Orient. Amor pel sionisme dels que enarboren la seva admiració pels Reis Catòlics, un autèntic galimaties només comprensible a la societat de l’espectacle del segle XXI.
El drama dels que ho han perdut tot es mostra als milers d’imatges que circulen en diaris, televisors i xarxes socials, tràgiques instantànies que esquitxen l’imaginari col·lectiu i il·luminen d’esperança els nostres cors. Un optimisme renovat sorgit no per l’esperança d’una ràpida resolució a la massacre palestina, sinó per la constatació que la nostra existència podria ser pitjor del que creiem. Ignorem l’onada migratòria massiva que generarà tanta violència israeliana a terra àrab, ben aviat la bombolla esclatarà davant l’arribada dels que fugen desconsoladament de la mort i aquest serà el preu que pagar per anys desoint les llàgrimes d’un poble fart de tant de dolor.
