No deixa de ser paradoxal la retroalimentació de la política. L’ascens d’Aliança Catalana, el partit de Sílvia Orriols, vaticinat per les enquestes i confirmat en més d’una conversa de cafè —que sovint tenen més intuïció que no pas els sondejos—, fragmenta l’independentisme que diu defensar i, alhora, consolida el lideratge del PSC de Salvador Illa, l’enemic que afirma combatre. La suma resta: mentre el sobiranisme s’esmicola, el socialisme suma i governa amb més comoditat discursiva, encara que després les aritmètiques parlamentàries li posin obstacles.
El mateix passa a escala estatal amb Vox. La seva obsessió per fer fora Pedro Sánchez ha acabat unint —ni que sigui a contracor— una majoria heterogènia al Congrés que, entre crisis i ensurts, manté l’actual president al poder. L’extrema dreta, en la seva croada contra “el sistema”, acaba unint allò que volia dividir. Però que aquesta paradoxa jugui, de moment, a favor del progressisme no vol dir que sigui eterna.
L’estratègia d’Illa i de Sánchez és clara: alimentar la bèstia. Fer-la visible, criticar-la, confrontar-la. Cada atac és alhora una arma de desgast i un reforç per al relat propi. Però aquí hi ha la trampa: de tant engreixar la bèstia, un dia pot ser que els acabi engolint. La història europea és plena d’exemples en què les extremes dretes han passat de ser una caricatura incòmoda a un actor central capaç de condicionar governs, lleis i societats. I aleshores, quan la bèstia és prou gran, ja no hi ha manera de controlar-la.
Aliança Catalana i Vox no creixen només de la indignació, sinó del buit polític i emocional que altres no han sabut omplir. L’independentisme clàssic, atrapat entre la retòrica i la impotència, deixa pas a un discurs simplista i excloent que es disfressa de radicalitat patriòtica. El constitucionalisme, incapaç d’oferir respostes a la precarietat i al malestar social, permet que Vox capitalitzi la ràbia. L’extrema dreta no aporta solucions, però sap fer de la por i la frustració un capital polític rendible.
Per això la crítica no pot ser només reactiva, ni pot limitar-se a mostrar l’esperpent dels seus discursos. Cal construir alternatives creïbles i esperançadores. Cal respondre amb polítiques públiques que millorin la vida de la gent, amb discursos que no renunciïn a la complexitat, amb lideratges que ofereixin confiança i no només retòrica. Si no, el perill és evident: la bèstia, engreixada per uns i per altres, acabarà sent l’únic animal capaç de dictar les regles del joc.
