Carles Puigdemont està més que preocupat. Cada dia amaga menys el neguit que li produeix la sagnia de vots que se li escapen cap a altres opcions polítiques. Així ho apunten els sondejos interns de què disposa Junts per Catalunya (JxCat), que han fet encendre totes les alarmes en el partit de l’expresident.
No és només el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) el que pronostica una caiguda del vot postconvergent, sinó també les enquestes que a títol privat fa el mateix partit. Junts no només no es consolida com a líder de l’oposició, sinó que cau en el rànquing polític: la pròxima patacada pot ser de categoria: 10 escons menys, cosa que situaria el partit de Puigdemont frec a frec amb ERC. Són els escons que se’n van cap a Aliança Catalana, la força emergent que pot tallar el cap a Puigdemont si l’expresident es despista.
Junts es troba, doncs, en un greu dilema: d’una banda, li interessa una convocatòria urgent d’eleccions generals per recuperar posicions i frenar l’ascens de Sílvia Orriols. Comptant que Aliança Catalana no s’hi presenti, tindria en les generals el monopoli de la dreta catalanista assegurat i la patacada no seria tan grossa. “Però si aquestes eleccions es produeixen un any abans de les autonòmiques, fins i tot millor, perquè es pot aprofitar el rebuf de les generals per agafar oxigen per a les autonòmiques”, argüeix una font del partit postconvergent.
D’altra banda, a Puigdemont li interessa que segueixin governant el PSOE i Pedro Sánchez. “Han incomplert tots els acords, és veritat. Però almenys s’han pres interès en alguns assumptes importants, a més de dependre dels nostres vots al Congrés”, addueix la mateixa font. “En cap cas a Puigdemont li interessa que el PP i Vox controlin el Govern central. Sap que la situació seria molt més complicada i, a més, ja podria oblidar-se de l’amnistia i d’algunes de les concessions que el PSOE ha fet en aquests dos anys. També es perdria la possibilitat de tenir representants en determinades empreses i organismes de l’Estat, amb la quota de poder, pressió i influència que això suposa”, afirma una altra font de Junts.
Què ha de fer Junts? Un membre de la direcció relata la situació: “Es produeix una dicotomia: d’una banda, ajudar a la governabilitat del Govern central, calculant les pressions per impedir que Sánchez tiri la tovallola. D’altra banda, es denunciarà dia sí i dia també els incompliments de Sánchez”. Això vol dir que Carles Puigdemont bramarà públicament contra el president espanyol, però no permetrà per cap concepte la seva caiguda. Ja ho diu el refrany: “Més val boig conegut que savi per conèixer”.
Aquesta estratègia ja està decidida pel que fa al marc mental en què es mourà Carles Puigdemont: agitació de les masses d’una banda i suport puntual a Sánchez de l’altra.
Una altra cosa és el rumb ideològic de Junts com a partit de govern. Què ofereix a l’elector? “El que digui Puigdemont”, diu taxatiu un dirigent. I Puigdemont li diu a Junts el que ell decideix als salons privats de la mansió de Waterloo al costat d’un grapat escàs d’incondicionals, com Josep Lluís Alay, Josep Maria Matamala, Gonzalo Boye o Aleix Sarri. S’hi podrien afegir alguns noms més, però aquesta és la guàrdia pretoriana que el preserva en una bombolla. “Igual que a Espanya existeix la ‘síndrome de la Moncloa’, a Catalunya existeix la ‘síndrome de Waterloo’, que és el mateix, però que significa que les ordres emanen d’un líder aïllat de la realitat social i només influenciat per una petita elit”, dibuixa la situació un antic alt dirigent del partit.
Per a un sector crític que prové de l’antiga Convergència, aquesta situació perjudica Junts, que ha perdut el contacte amb la militància i el país. “Puigdemont practica una retòrica buida que ens fa perdre suports socials”, es queixen els postconvergents veterans.
En aquesta estratègia, hi ha dos elements clau per entendre el que passa a Junts. Els únics leitmotivs que té en compte el líder per prendre una decisió són dos: la confrontació i l’octubrisme. D’una banda, amb la confrontació simula que Junts segueix mantenint el pols que el va fer destacar en l’enfrontament amb l’Estat durant el procés. Però és només un instrument per mantenir en tensió les seves bases. “En realitat, la confrontació amb Espanya és artificial i, en molts casos, inconsistent”, critiquen.
La seva estratègia és aplicar doctrines d’altres forces independentistes al seu full de ruta. Un exemple, segons destaca un exdirigent convergent, és el posicionament de l’antic guru convergent que ha anat a menys, Salvador Cardús: “A veure: si durant decennis s’ha desobeït la política d’immersió i no ha passat res, per què no desobeir ara la política que imposen els tribunals?”. Tota una sorpresa. En un moment en què Junts vol aparèixer com un partit seriós, es radicalitza i predica la insubmissió i la desobediència a les sentències dels tribunals.
És un exemple d’aquesta dicotomia que implica agitar el carrer i negociar als despatxos. Però això afebleix el mateix partit. “Caldria veure què faria Junts si, governant en una Catalunya independent, algú desobeís les lleis dels tribunals catalans. El més bonic que li dirien és antidemocràtic o totalitari. Aquestes coses resten credibilitat al partit. El pitjor és que, en aquest tacticisme, Cardús coincideix amb la cúpula de Junts, amb Puigdemont i el seu cercle. I amb sortides de to com aquesta, Junts apareix com una força poc creïble. No aparenta ser el partit de centre i de consens que pretén. Així no tornarà a ocupar mai l’espai que va ocupar durant anys CiU”, expressa un dirigent postconvergent.
Des de posicions més properes a la direcció, s’argumenta que “Junts no vol ser la nova Convergència. No ho volem, això. La societat ha canviat, ha evolucionat. No és el mateix l’estratificació ideològica de la ciutadania d’ara que la de fa dues dècades. Hem d’adaptar-nos als nous temps, que els ciutadans tenen altres metes i altres ambicions. Els partits no podem ancorar-nos en el passat, sinó que hem d’interpretar els canvis socials i saber mirar al futur”.
L’’octubrisme’
L’octubrisme és l’altra gran basa, l’apel·lació a l’1-O com a nova meta. “Junts ha de començar a adonar-se que el referèndum ja va passar fa vuit anys i no es pot tornar enrere. Hi ha organitzacions i grupuscles tant d’extrema dreta com d’extrema esquerra que tenen com a bandera l’octubrisme, però Junts no s’hi pot emmirallar. No pot ser que un partit que vol ser la referència d’una àmplia massa de població aposti per l’octubrisme com una de les seves principals bases ideològiques. Puigdemont sent els cants de sirena que li arriben d’un reduït grupuscle i els abraça sense parar-se a pensar en el que representen. Però, si segueix així, Junts corre el risc de passar a ser gairebé testimonial”, afirmen els crítics.
Malgrat tot, Puigdemont sembla tenir-ho tot lligat i ben lligat. Un ampli sector del partit obeeix sense dir ni piu les instruccions que arriben de Waterloo, sense posar en dubte mai les peticions o les ordres del líder. Són conscients que Junts ha d’estimular els seus, i això exigeix, de vegades, entrar en contradiccions o arribar a una col·lisió interna.
Mentre desfulla la margarida per saber què farà davant les peticions d’oxigen del Govern central, Junts sobreviurà amb posicionaments tàctics. Es tracta de poder fer que funcioni en la mateixa ocasió el que és possible amb el que és impossible. La lectura de la situació és molt senzilla: ha aconseguit més coses Junts amb la seva pressió màxima i presumint de tenir Sánchez contra les cordes? O ha aconseguit més coses ERC amb els acords serens?
ERC té a l’abast de la mà la cessió dels tributs i el nou finançament, realitats molt més properes al ciutadà, a més d’altres concessions menors. Puigdemont va arrencar amb els seus vots una llei d’amnistia que a ell de moment no se li aplica. I va aconseguir que el seu grup pugui parlar català al Congrés. Però no ha aconseguit que el català sigui oficial a Europa (això no està en mans del Govern espanyol, igual que l’aplicació de l’amnistia) ni ha aconseguit el traspàs de les competències en matèria d’immigració, una “estructura d’Estat” en la qual Junts pretenia basar la seva pròxima campanya electoral.
De fet, s’aferra a la catalanofòbia per justificar els seus fracassos. El més sonat, el de l’aplicació de l’amnistia; el segueixen el de la creació d’un Consell General del Poder Judicial català propi o el del traspàs integral de les competències en immigració. “El debat sobre aquest traspàs demostra que la catalanofòbia és un fet transversal en la política espanyola”, va afirmar el secretari general del partit, Jordi Turull, després del consell nacional que va celebrar Junts a Figueres el 19 de setembre. “Ara ens diuen que som racistes, una acusació que ni tan sols les clavegueres de l’Estat van gosar fer. No es tracta de racisme, sinó d’anticatalanisme”, va dir.
Puigdemont es nega a reconèixer que la seva estratègia ha fracassat. Les fatxenderies i els riures sorneguers menyspreant a Sánchez i dient que havia aconseguit la seva llei d’amnistia perquè els seus vots eren necessaris per formar Govern se li giren ara en contra. El líder de Junts va vendre la pell de l’os abans de caçar-lo. I ara serà ell el caçat, perquè un perillós os que baixa dels Pirineus amenaça de clavar-li una dolorosa mossegada electoral. Es diu Aliança Catalana.
*Pots llegir l’article sencer al número 1635 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
