Llegeixo que Brigitte Macron i el seu marit Emmanuel, avui president de la República Francesa, presentaran proves científiques per demostrar que ella és una dona. Insòlit. Ho fan per desmentir la insídia de la influencer d’extrema dreta dels Estats Units Candace Owens, després que aquesta difongués una vegada i una altra que Brigitte va néixer home. Relata la creadora de continguts sense aportar cap prova, que la primera dama francesa és en realitat Jean-Michel Trogneux, el germà de Brigitte. Segons la descabellada teoria, ella hauria mort molt jove i el seu germà s’hauria canviat de sexe assumint la seva identitat. La invenció ha alterat la vida al palau de l’Elisi, fins a l’extrem que el matrimoni Macron hagi denunciat davant un tribunal dels EUA Owens, que sorprenentment els obliga a demostrar que ella és una dona, cosa que la parella està disposada a fer, aportant fotografies de Brigitte embarassada, entre altres proves. No deixa de ser kafkià que hagi de ser Brigitte qui demostri que és dona, i no la influencer, que és qui enceta el relat, afirmant que és un home. Desconcertant. En quin món vivim?
Salvant distàncies i temàtiques, el despropòsit em recorda el cas de l’expresident dels Estats Units, Barack Obama, que en el seu dia —quan era president— es va veure obligat a demostrar que, ben al contrari del que defensava el magnat Donald Trump —ara president—, havia nascut als Estats Units i no fora, mostrant el seu certificat de naixement, que acredita que va néixer a Hawaii i que, per tant, va ser legítimament president dels Estats Units —no ho pot ser qui no ha nascut al país—.
Per què ha de ser Brigitte qui demostri que és dona —o Obama que és estatunidenc— i no Owens —o Trump— el contrari? La lògica hauria de ser inversa: qui acusa hauria de presentar proves sòlides, i no pas qui és víctima de la calúmnia veure’s forçat a justificar l’evidència de la seva existència. Aquest mecanisme de capgirament, tan propi del populisme, converteix la víctima en sospitosa i l’agressor en portador d’una suposada veritat alternativa. És la victòria del soroll sobre la raó.
Ens trobem davant d’un fenomen que ja no és marginal i que erosiona la confiança col·lectiva en els fets. I quan els fets són qüestionats, la democràcia queda desarmada. Com es pot deliberar sobre polítiques públiques, sobre decisions de govern, si ja no hi ha acord en allò més bàsic, en el que és constatable i mesurable? La paradoxa és que Owens, Trump i tants altres no han d’assumir cap responsabilitat per les falsedats que escampen. La càrrega de la prova recau sobre els altres, que malden per desmentir el que no hauria ni de ser escoltat. El resultat és pervers: els que menteixen imposen el marc del debat i els que diuen la veritat són arrossegats a un terreny on sempre hi surten perdent.
Per això el cas de la Brigitte —com el d’Obama abans— és més que una anècdota grotesca. És un avís sobre la fragilitat de l’espai públic davant la desinformació organitzada. No es tracta només d’un atac personal, sinó d’un mecanisme per desgastar institucions, per erosionar la credibilitat dels líders i, en última instància, per fer-nos dubtar de tot. I si dubtem de tot, tot s’hi val. Potser la pregunta de fons no és per què Brigitte ha de demostrar que és dona, sinó per què nosaltres, com a societat, tolerem que la mentida tingui el mateix rang que la veritat. El que hi ha en joc no és la identitat d’una primera dama, sinó la salut democràtica d’un món que sembla disposat a deixar-se governar per les ombres.
