Mentre el llenguatge continuï marcant la pauta, mentre puguem seguir parlant els uns amb els altres, hi ha esperança per a la civilitat (George Steiner)
Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia! Aquest va ser el crit que va portar milers de joves als carrers al final de la dictadura franquista. Era l’inici de la seva militància política, i el Partit Comunista, juntament amb les diverses esquerres –no hi havia altres referents polítics–, esdevingueren l’eix vertebrador d’aquelles manifestacions i de l’esperit de reconciliació i democràcia que començava a obrir-se camí.
Uns anys després, el PCE passava dels 100.000 militants, que havia arribat a tenir a amb prou feines 10.000. Aquella generació de joves que van viure la Transició havia arribat al final polític. Ara tocava pensar en el futur personal i el país anava en la mateixa direcció. Per a alguns va ser un temps de desencís; per a altres, una tornada a la normalitat.
Simultàniament, la societat espanyola iniciava una etapa de canvis extraordinaris. Passem de mig milió d’universitaris a més d’un milió i mig, de set milions de cotxes a catorze milions, de tres-cents mil quilòmetres d’autovia a deu mil. Espanya ingressava a la Unió Europea, i els Jocs Olímpics del 92, juntament amb l’Expo de Sevilla, serien el corol·lari d’un país que cada cop s’assemblava menys al passat.
La sexualitat, el lleure, la nova cuina… es van convertir en els nous valors, que el cineasta Pedro Almodóvar va saber reflectir amb agudesa. Valors marcats per la fi de les ideologies, el negoci per damunt de tot, la lluita pel poder i la cerca de nous consumidors. Altres valors, com la funció social del periodisme o el diàleg democràtic, serien conceptes passats de moda dels progres, dirien alguns.
El canvi al mapa informatiu espanyol va ser majúscul: una veritable mutació del sistema comunicatiu en un mercat en plena expansió liberalitzadora. Les disputes pel control dels mitjans van ser enormes. Les aliances polítiques entre banquers, polítics i periodistes estaven a l’ordre del dia. Figures com Silvio Berlusconi, J. Maria Aznar, J. Pujol, Mario Conde, Javier de la Rosa, Ruiz Mateos, Luis Maria Anson, Pedro J. Ramirez i tants altres, en són exemples. “I és que, controlant un banc i un grup multimèdia, no hi hauria govern que se’ls resistís” deien.
En aquest context, el camp quedaria lliure per als llops i les hienes. Van arribar els superherois mediàtics, els periodistes estrelles, amb contractes milionaris, que es convertiran en els grans protagonistes de la nostra democràcia i en inspiradors de la política. No va trigar a engegar-se una oficina justiciera: un periodisme d’escàndols i venjances, on es gastaven veritables fortunes en la compra d’informació.
S’ha imposat el periodisme de querosè, com diria l’exdirector del The Washington Post, Ben Bradlee: la semàntica denigratòria, insult, linxament, demonització i satanització del rival ideològic. La primera víctima va ser el governador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio, que demanava a crits que “el deixessin morir en pau”, després de patir una entrevista que s’assemblava més a un interrogatori inquisitorial.
Com deia Vargas Llosa, les idees, les paraules no són irresponsables i gratuïtes. Generen accions, modelen conductes i mouen, des de lluny, els braços executants dels cataclismes. El general Alfonso Armada explicava a la seva retirada, en un llogaret de Galícia, com “la lectura de diaris com El Imparcial o El Alcázar li produïen un estat d’ansietat i crispació enorme”. Tot plegat ens porta a preguntar-nos quin tipus de ciutadà estaven construint els nous mitjans.
Les noves narratives de consum, que creen addicció i viuen de tensionar al màxim, de cercar culpables i de fomentar antagonismes irreconciliables, es van fer hegemòniques des dels noranta. I ara, a l’era d’Internet, de les emocions i de la sobreinformació, el seu poder és omnipresent. El resultat: un periodisme derivat cap al sensacionalisme i les pràctiques autoritàries. Aquest és el discurs polític que s’imposa a Espanya. A Madrid van ser els Pedro. J. i companyia l’avançada d’aquest relat; a Barcelona els David Madi, V. Partal i adlàters. Es tractava de guanyar per damunt de tot. Es van perdre les formes, la cordialitat i el respecte.
“Tot el que és podria ser d’una altra manera” deia el filòsof alemany Ludwig Wittgenstein. I és que els sistemes democràtics no poden sobreviure sense el respecte mutu entre els adversaris, la tolerància i l’educació: valors sobre els quals s’assenta l’edifici de la convivència. El consens i el diàleg, claus de la cultura democràtica de la Transició, es van destruir completament. Tornàvem als errors de sempre! I en això estem!
