L’últim alt executiu de l’organigrama amb què Joan Laporta va iniciar el seu segon mandat al Barça el març de 2021, Àlex Santos, al capdavant de l’àrea de comunicació, va caure fulminat/acomiadat fa uns dies. D’aquesta manera s’ha completat la regeneració d’aquell staff que fa quatre anys va començar un ambiciós pla de govern, amb la finalitat d’envoltar la gestió del club amb una pàtina de professionalitat, eficiència i modernitat que s’havia de correspondre amb una nova i esperançadora etapa.
El pas del temps ha demostrat que el menys interessat a deixar treballar els executius d’un perfil menys adulador i més seriós era el mateix Laporta, que no ha dubtat a deixar a la cuneta, un rere l’altre, els responsables de la totalitat dels departaments, l’econòmic, el patrimonial i el financer, donant per fet que l’àrea social no li importava gens i que en l’àmbit esportiu, en realitat, no necessitava ningú.
En anar tallant aquella escorça primera de l’arbre de la suposada reconstrucció del FC Barcelona, el president va anar deixant pas, de manera molt seleccionada i estricta, només a qui considerava de debò lleial, molt per damunt de les seves qualitats. El que finalment s’ha convertit en un club de gestió familiar, com ha justificat Laporta després del genocidi de tot el talent que inicialment havia reunit pel seu estil de governança, ha resultat ser la conseqüència d’un nepotisme i d’un amiguisme sense precedents en la història del club.
El paper jugat per Àlex Santos, sempre preocupat per mantenir i oferir una imatge d’èxit del president, ha consistit bàsicament a amagar-lo tant com ha pogut, com a la campanya electoral, conscient que Laporta no ha perdut la seva capacitat ni carisma per entelar el criteri de les masses barcelonistes davant d’un micròfon. Però que també s’ha descontrolat absolutament a l’hora de mentir sense límits i d’exhibir, sense embuts ni reserves, ans al contrari, la seva indolència i confort en la perversió del relat que més convé transmetre. Aquell que, desgraciadament, avança cada cop més lluny de la realitat.
En aquesta disjuntiva, com més s’ha anat separant el Laporta xerraire, superb i fanfarró del president que necessita el club, algú amb sensibilitat, capacitat pel rigor de la direcció econòmica, prudent amb la despesa i seductor, imaginatiu i brillant a l’hora d’incrementar els ingressos, també més gran s’ha anat fent l’esquerda entre l’ordre suggerit des del departament d’Àlex Santos i el desgavell totalitarista de la presidència.
Addicionalment, amb el creixent poder d’Alejandro Echevarría, obsessionat amb evitar filtracions del primer equip i controlar l’accés de tercers al vestidor, ja havia introduït fa uns mesos canvis rellevants en l’òrbita de la Ciutat Esportiva, bàsicament apartant els homes de confiança d’Àlex Santos de les seves funcions en la relació amb la premsa, a més d’haver nomenat anteriorment un dircom només per a l’entorn de les estrelles, Gabriel Martínez, cridat a rellevar Àlex Santos a la primera ocasió, com així ha estat.
Quant a la tasca d’Àlex Santos, no hi ha dubte sobre la seva capacitat per induir a la premsa fàcil i laportista el missatge i el contingut més favorable i propagandístic del règim, ajustat a cada moment i circumstància per al relat feliç d’un mandat brillant per la mirada anestesiada de soci. El col·laboracionisme i el seguiment de la premsa i del consorci digital laportista han estat un factor constant i clau en el desenvolupament d’aquest conte que tant ha arrelat entre el barcelonisme sobre la recuperació econòmica i esportiva del club, una apreciació tan discutible com defensada, fins i tot amb fanatisme, pels mitjans i entorns que han estat sota el control del departament de comunicació fins ara.
A la pregunta sobre si aquest és el primer deure i responsabilitat d’un dircom del Barça, el de manipular constantment i diàriament la informació i l’actualitat fins a deformar-la, el president l’ha respost amb un acomiadament segurament improcedent perquè la seva execució ha estat impecable i efectiva des d’aquest punt de vista.
Una altra cosa diferent és que, com és la reacció a la multicrisi metastàtica que s’està menjant el club per dins, Laporta i el seu nucli dur cada cop més estret se sentin més còmodes tancant portes i finestres a qui no són, per dir-ho d’alguna manera, sang de la seva sang o homologats per dues raons: perquè recelen de tot i de gairebé tothom i perquè no volen més testimonis ni tafaners que els estrictament necessaris. Amb o sense un executiu com Àlex Santos no canviarà res, la degradació que és la tònica de l’administració laportista continuarà avançant, regular i imparable.
