Si el president del FC Barcelona, Joan Laporta, tingués a l’oposició un altre Laporta —un rival semblant a ell—, fa temps que estaria contra les cordes o, directament, s’hauria vist abocat a dimitir. Ben opositats, el munt de desencerts que acumula en aquest segon mandat, arruïnen la carrera del més pintat. L’atenuant de la pèssima gestió de l’expresident Josep Maria Bartomeu, a pesar de cert, en cap cas pot ser etern, i ja ha prescrit. Si en les darreres eleccions del Barça, el soci el va votar més a ell que no pas a un altre, probablement va ser perquè —en part gràcies al crèdit acumulat en el primer mandat— el van veure més capaç que els seus rivals de resoldre el desgavell. Però s’ha mostrat incapaç. Es pot dir de mil maneres, però un resum és que el llegat de Bartomeu li ve gran a Laporta.
La sort de Laporta és que no té rival o els que té són mitjacerilla. L’encert de Laporta és haver-ho apostat tot a Hansi Flick. Amb l’alemany, com escrivíem aquí fa ben poc, la pilota entra, i això fa que, dins la gravetat, el Barça mantingui les constants vitals. Però, les faccions de Flick es comencen a desencaixar, i aquell mig somriure de contentació permanent es comença a desdibuixar. Emperò, si la pilota entra es prorrogarà l’aventura. A Vallecas va costar que entrés i ho va fer insuficientment. Primer avís.
La llista de despropòsits és llarga i fa pujada. La construcció del nou estadi mai no acaba, un nyap de calendari, sense ni rastre de les penalitzacions a la constructora que el president havia promès amb posat solemne. L’economia del club és un atzucac permanent: no hi ha marge salarial ni per inscriure amb normalitat ni per retenir estrelles, i quan es ven, sovint és a la baixa, amb la sensació d’haver malmès patrimonis esportius i econòmics. A això cal sumar-hi el tracte gèlid o directament hostil a figures cabdals del barcelonisme: Messi acomiadat amb un trist comunicat, Koeman esperant hores al cotxe per saber si estava cessat, Xavi convertit en una joguina de la comunicació presidencial. Decisions preses més amb voluntat d’afirmar el lideratge personal que no pas amb visió de club.
Però els errors no acaben aquí. L’aventura efímera de l’streaming del club, un invent tant car com inservible, ha estat un monument a la improvisació. L’herència judicial amb el cas Negreira continua esquitxant la institució sense que la directiva hagi sabut establir un relat sòlid que la protegeixi. I mentre s’exhibeix un discurs de grandesa, el Barça ha quedat reduït a dependre de palanques d’urgència, avançaments televisius i invents financers que tan sols maquillen la fragilitat estructural. Tot plegat, un seguit de ferides obertes que, si vinguessin d’un altre president, ja haurien estat letals.
Lluís Bassat ho encapsulava fa poc a La Vanguardia: “Laporta em va guanyar a les eleccions a la presidència del Barça perquè va fer coses que jo no sé fer: va explicar que havia fitxat David Beckham, quan no era cert”. I en les últimes eleccions, el president va prometre que retindria Messi, i el va acabar despatxant.
