Seré molt dur. Ho adverteixo des del principi. Qui no vulgui continuar llegint té tot el dret del món a deixar de fer-ho. En això, com en moltes altres coses, hi ha llibertat. I ara em dirigeixo a vosaltres dos, a tu, Carlos, i a tu, Óscar. M’agradaria no haver d’escriure aquestes línies; m’agradaria dir-vos-ho a la cara, mirant-vos als ulls, amb els vostres fills davant. Però de moment no és possible. Així que aquí estic, disposat a obrir-me en canal per a expressar la gran decepció que he patit en escoltar les vostres declaracions, els vostres ignominiosos testimoniatges en els quals afirmeu que la política no s’ha de barrejar amb l’esport.
A mi m’agradaria que per un moment us traslladéssiu a Gaza, que veiéssiu amb els vostres propis ulls el que allà està succeint. Amb els vostres fills. No m’ho invento. El panorama és desolador. Tot destruït, nens i nenes recorrent quilòmetres per a aconseguir una mica de menjar. Milers de mutilats, de malalts tirats literalment pels carrers, bombes i més bombes. Què us he d’explicar si ho sabeu perfectament? Però és clar, el vostre cervell sembla que només té un pensament: una bicicleta i dues cames. I un cor de pedra. El món que es troba al vostre voltant no us importa. No us importen els milers de morts que segueixen sota les runes, els que moren de fam perquè Gaza es va convertir fa temps en una presó sense possibilitat de sortir.
Vosaltres dos, Carlos, Óscar, us mereixeu alguna cosa més que una reprimenda, alguna cosa més que una carta com aquesta. No, no us estic amenaçant. No és el meu estil. Només que aquesta empatia que els ciutadans que us donem suport tenim amb vosaltres, ens agradaria que desemboqués en una mica d’humilitat, en una mica d’humanisme. De què serveix pedalar i pedalar, sinó per a mostrar uns valors que ens van ensenyar ja des de petits? De què serveix que aixequeu la bandera d’Espanya quan guanyeu si després sou incapaços de sentir alguna cosa pels que pateixen? És probable que us commogueu quan aneu a un hospital a donar joguines a uns nens malalts per Nadal. Aquí hi ha una foto que passa a la història. És probable que, a més, el vostre compte corrent augmenti si somrieu prou.
Aquí es tracta d’una cosa més contundent, de demostrar uns valors que ja veig que no teniu, perquè us falta el més important, l’ànima. Perquè solament les bones persones, les de veritat, les que no estan subjectes a patrocinadors o pagadors, són capaços de tenir una mica de compassió. I encara que manin uns altres, tenir prou valentia per a baixar de la bicicleta, deixar-la per un instant al costat i denunciar assassinats de civils desarmats. No, Carlos i Óscar, això no és política. Es diu humanitat. Això que a vosaltres us falta i no tindreu mai. Segurament els diners us han rentat el cervell, us han convertit en mers robots al servei d’una empresa. Això ja no és esport. No ho és.
I des d’aquestes línies maleeixo el moment en el qual vau decidir dedicar-vos a l’esport per a augmentar el vostre ego, per a aixecar banderes buides, himnes en els quals no importen els morts, encara que aquests siguin nens i nenes. Perquè no teniu ni idea d’història, ni del que la vida ens dona i ens treu. Perquè el vostre egoisme i el vostre narcisisme us impedeixen pensar que aquests nens poden ser algun dia els vostres, que podeu ser vosaltres mateixos els assenyalats per qualsevol motiu i morir sota les bombes d’un estat assassí. I podeu arrossegar-vos com a cucs recollint la poca farina que ha caigut d’un sac donat per alguna ONG. Però, és clar, això no podeu ni imaginar-ho, sigui per por, per vergonya o perquè mai us van educar en l’afecte a l’ésser humà. Repugnància és el que sento cap a vosaltres. No puc expressar-ho d’una altra manera.
Continueu pedalant, Carlos, Óscar. Continueu mirant cap a un altre costat. Això és el millor, no ficar-se en cap conflicte. Potser la recompensa per aquestes paraules us vingui l’any que ve quan l’equip ciclista d’Israel us contracti per córrer amb ells. O a tu, Óscar, com a gerent o publicista, tant se val. Fa olor de pasta. I quan hi ha pasta, els covards són capaços d’olorar-la a quilòmetres de distància. I als covards no els importa ja res. Continueu pedalant, que així no salvareu al món, però us salvareu vosaltres.
Em surt l’insult, així que paro ja. No mereixeu gens de respecte. Cap ni un. Espero que passeu a la història com el que sou. Que els meus lectors afegeixin l’adjectiu que més els convingui.
