Divendres passat a la tarda, a 48 hores del tercer partit de Lliga i a tres dies del tancament oficial del mercat, la directiva de Joan Laporta va fer un moviment financer d’urgència. Va afegir 5 milions a l’anterior aval de 7 milions (12 milions en total) amb la finalitat exclusiva d’assegurar les inscripcions pendents, ja que ni amb la cessió d’Iñaki Peña ni la rescissió de contracte d’Oriol Romeu el Barça disposava de marge salarial suficient per a les llicències de Gerard Martín, Szczesny i Roony. Possiblement, el pitjor i més trist dia de la segona presidència de Laporta, després d’haver alliberat més de 40 milions de massa salarial durant l’estiu.
La maniobra responia, presumptament i en primer lloc, al límit de la paciència, de la comprensió i de l’empipament suprem de Hansi Flick, a qui Laporta ha enganyat des que va acabar la reeixida Lliga passada amb les mateixes falses promeses que a la resta de socis i aficionats. Abans de la roda de premsa de dissabte, prèvia a la tercera sortida de l’equip, a Vallecas, el risc d’explosió mediàtica del tècnic alemany era elevat si a l’alba d’aquell dia no estaven inscrits, almenys, tots els futbolistes amb els quals treballa des de l’inici de la pretemporada. Hansi -o, millor dit, el seu irritable i justificat estat anímic- era un dels problemes urgents que calia apaivagar.
Aquella mateixa tarda, en paral·lel, va sorgir la solució per a gairebé tots els mals amb la venda imprevista de Fermín al Chelsea, perquè no només permetia recuperar un elevat percentatge de l’estalvi salarial gràcies al fet d’assolir l’estatus 1:1. També podia millorar el balanç de l’exercici i, sobretot, revertir els avals lliurats a compte i a temps de mantenir, almenys, la plantilla de Hansi Flick, si el Chelsea estava disposat a pagar els 90 milions que, segons els mitjans servilment laportistes, el Barça demanava per una de les seves joies del mig del camp més polivalents i prometedores.
Més enllà de com es poguessin desenvolupar els esdeveniments en les hores següents entre aquell divendres d’avals —ja contra pagarés perquè no hi havia temps de formalitzar-los via bancària ordinària— i el tancament del mercat, l’escenari era d’una més que gràfica i evident precarietat sense precedents ni tan sols en la llarga crònica negra del laportisme.
O sigui, del “ja estem operant en la regla 1:1” amb què Laporta va mentir als socis del Senat Blaugrana al juny, a la patètica realitat de no tenir altre recurs que avalar per encaixar en el fair play financer les fitxes menors de Marcus Rashford (cedit), Gerard Martín, Wojciech Szczesny i Roony Bardghji. Això després d’haver pogut inscriure Joan Garcia només amb la lesió de Ter Stegen i de les maniobres inútils d’haver estirat els contractes de Koundé i d’Iñaki Peña (engruna per avui i fam per a demà), a més de la rescissió del d’Oriol Romeu, encara no explicada del tot, ja que si és cert que va perdonar generosament la fitxa de l’any que tenia assegurat cobrar del Barça, com a mínim s’hauria d’haver anunciat el seu adeu al Barça amb unes línies d’agraïment.
L’única conclusió, dramàtica, és que el desfasament de Laporta respecte al fair play financer per assolir la normalitat de la regla 1:1, pot estimar-se en uns 70 milions, segons algunes de les fonts millor informades del consorci mediàtic laportista, per la seva banda més pendents de poder celebrar amb joia, ovació i volta a la plaça del president la inscripció de Roony Bardghji, l’últim de la fila d’aquest estiu blaugrana, que d’emfatitzar aquesta realitat tenyida de pobresa i marcada per una angoixa financera vergonyosa.
Un cop més el discurs del president i el relat de la seva premsa eren un altre conte modelat barroerament amb improvisació i enganys.
La millor prova és que, en la màxima desesperació de les hores finals, un futbolista tan prometedor com Fermín, insubstituïble per a Hansi Flick, va ser pressionat per tot arreu des de dins de l’aparell laportista —excepte per l’entrenador alemany— perquè acceptés marxar del Barça en un suprem acte de sacrifici (només per les necessitats de la tresoreria blaugrana) i en clar perjudici del potencial del primer equip.
Si li surt bé la jugada, Laporta mig salva els mobles del fair play financer, que no de l’exercici 2024-25, ja que difícilment l’auditor li permetria incloure la plusvàlua en l’haver del compte d’explotació de l’exercici tancat el 30 de juny, i de passada feia negocis amb el Chelsea, el club sospitós d’haver efectuat operacions més o menys relacionades amb l’empresa de representació de jugadors on es mou un dels fills del president.
Amb raó es viurà la màxima tensió fins a l’últim minut del final del mercat. En circumstàncies normals, en un club seriós i ben gestionat en tots els ordres, esportiu i econòmic, ni tan sols hauria transcendit la trucada del Chelsea amb una resposta ràpida i contundent: Fermín no està en venda. Al contrari, Laporta ha jugat que, sobretot mediàticament, el futbolista senti que per a la directiva només és carn de canó per als desastres financers del president.
