La recent crisi d’incendis a Espanya ha posat en evidència la falta d’una política coherent, especialment davant les condicions ambientals derivades del canvi climàtic, que augmenten els riscos. L’escassa política de prevenció, la poca dedicació de recursos i la manca de coordinació institucional mostren la necessitat d’un pacte d’Estat davant el canvi climàtic, ubicant la gestió forestal com a eix central.
Tanmateix, la polarització política dificulta assolir aquest pacte. La dreta desplaça la responsabilitat al govern central, mentre alguns aliats del govern imposen exigències alienes al problema real. És essencial superar una visió limitada i abordar la prevenció per evitar tragèdies repetides. I assumir que totes les institucions tenen responsabilitats. No és coartada passar la pilota a altres instàncies. La poca inversió preventiva i la precarització de certs serveis és evitable.
El que passa amb els incendis és que, en gran part, reflecteix territoris buidats, amb menys ramaders i agricultors, menor cura del bosc i més habitatges en àrees forestals, creant combustible a punt per cremar amb onades de calor i sequeres.
Les dades són alarmants: segons EFFIS, s’han cremat unes 400.000 hectàrees a Espanya, xifra rècord, amb un cost d’uns 4.000 milions d’euros aquest estiu, comptant els mitjans aeris. En comparació, una bona gestió preventiva costaria entre 1.000 i 3.000 €/ha en un període de 3 anys. Greenpeace ha establert que una gestió proactiva podria representar uns mil milions any comptant amb tots els aspectes, des de neteja, promoció econòmica, equips estables i formació. A més, la prevenció permetria gestionar recursos forestals com fonts de carboni verd, vàlides per a una economia circular. La clau està a prevenir, no lamentar.
Durant anys s’ha mesurat l’èxit pel que s’apaga, en l’anomenada “trampa de l’extinció”, quan el decisiu és impedir que l’incendi ocorri. Cal evitar dreceres: mites com que la recollida de biomassa resol problemes només funcionen si es realitza localment. Si implica transport a llargues distàncies o tales de baixa qualitat, no és ni barata ni ecològica, sense considerar costos socials i públics de no actuar correctament.
La solució passa per recuperar el mosaic agroforestal: boscos cuidats, conreus i pastures que interrompen la continuïtat forestal. El pasturatge és aliat eficaç i econòmic. S’ha de donar suport a cooperatives i agrupacions de propietaris amb regles clares, contractes senzills i menys burocràcia, que avui desincentiva la gestió forestal. També cal facilitar la cadena de valor dels recursos forestals, com pellets, fusta per a construcció i valorització energètica, sense descuidar la interacció d’ aquestes planificacions amb la utilització del territori per a energies renovables i per produir aliments
La prevenció requereix tasques a temps: aclarides, neteja de marges, manteniment de camins, cremes prescrites i ús local de residus. Reforestar ràpid i densament en sòls degradats és sembrar futurs incendis; és millor protegir el sòl i afavorir la regeneració natural.
És urgent revisar l’ urbanisme en zones d’ interfície urbà-forestal amb franges de seguretat, materials adequats i plans d’autoprotecció efectius. La tecnologia (sensors, càmeres, mapes) ajuda però no reemplaça un model sistemàtic amb equips estables, coneixement del terreny i coordinació entre administracions, el sector privat i associacions rurals.
Cal governança compartida amb finestreta única per a propietaris, compres públiques que creïn mercat i un marc fiscal que premiï el que cuida. La política energètica s’ ha de connectar amb la forestal, considerant el sector forestal com a peça clau d’una economia circular sostenible.
El clima agreuja el problema, però culpar només el clima és una excusa per no fer política territorial. Idealitzar el “tot bosc” sense gestió converteix la muntanya en metxa preparada per cremar.
En definitiva, un pacte climàtic ha de col·locar la dimensió rural-forestal entre les seves prioritats. Incendis n’hi haurà sempre, però megaincendis que arrasen vides i llars no són inevitables. La diferència la marcarà una gestió estratègica, sostenible, preventiva i integral que contempli territori i participació de tots els actors.
(Aquest article el firma també Joan Ramon Morante)
